dilluns, de novembre 02, 2009

Els jugadors de Whist, de Vicenç Pagès Jordà


Com en els bons relats de Stephen King, un grup de nens maduren de cop quan un fet traumàtic els uneix en un estiu que els perseguirà sempre.

Aquesta és la premisa d'Els jugadors de Whist. I com a Stand by me, és l'atmosfera que envolta tots i cadascun els capítols de la novel·la.

Però Els jugadors de Whist és molt més, també. Qui sap si la gran novel·la catalana de principis del segle XXI, si és que aquesta etiqueta existeix.


Pagès Jordà aborda amb intel·ligència, ritme i un enorme ventall de referències culturals aquesta història d'una tragèdia que marca per sempre la vida d'uns amics a Figueres. Empra un català riquíssim i proper, amb multitud de registres però mai distanciat del lector actual. Per fi podem gaudir d'un clàssic que s'escriu amb una llengua que no ha passat de moda. Per fi podem accedir a un text d'una magnitut literària inmensa i, alhora, sentir-nos identificats en la seva gent, els seus païsatges, les seves històries. Per fi podem deixar enrere Jordis Fraginals i Laures a les Ciutats dels Sants com a referents ja arcaics.

L'estructura es trenca tant com els records. Fragmentada i alineal, Pagès se serveix de tots els recursos al seu abast (que en són molts) per bastir una novel·la que avança per emocions i vivències, més que pel pas de temps. El temps hi és present, sí, però s'aglutina en pilotes conceptuals. Hi ha qui la definirà com a novel·la pop. Crec que va molt més enllà d'aquest clixé, que se li queda curt. És una novel·la vitalista, lluminosa, però que no enganya: no es basa en la nostàlgia ni en l'ensucrament, no mitifica un passat proper, sinó que fa una radiografia el més crua possible de l'ànima humana a través de pocs personatges. Personatges que se'n van presentant i que, com a Lost, ens són definitis per les seves accions al passat i pel seu comportament al present.



Els jugadors de Whist rescata Figueres com un escenari omnipresent i gairebé omniscient, i el converteix en l'epicentre d'aquesta història (o històries) amb reminiscències a American Beauty (Empordan Beauty).

Una novel·la que t'implica emocionalment, que et fa emprenyar, que et fa patir i et fa riure. Que enganxa de mala manera i no vols que acabi mai.

I podria ser que no s'acabés...

8 comentaris:

jair d ha dit...

el vicenç és un enorme escriptor i millor persona. i porta ulleres de sol de john lennon els dies clars.

Chris ha dit...

Whist!

Anònim ha dit...

Doncs a mi m'ha semblat un totxo sense suc, amb un argument més que trillat (home proper a la quarantena i les seves consegüents crisis: matrimonials, d'amistat, d'objectius...) i personatges poc definits. A part de la morralla dels referents estètics i musicals (ah sí, us n'agrada dir-ne pop) que només serveixen per inflar el volum de la novel·la. Per la resta, m'ha semblat infumable.

Jaume Ros ha dit...

És una novel·la cursi i tronada. Ni els personatges tenen cap interés, ni la manera de narrar els fets, ni els fets... Aquest Vicenç Pagès, francament, fa llàstima.

Manel Haro ha dit...

El llegiré, va.

Jaume Bosquet ha dit...

M'he llegit "Els jugadors de whist" en una triple tirada. Vull dir en tres etapes de tres dies. M'ha agradat, evidentment. Uns quants valors, que deixo per als crítics. A mi personalment, des de la pèrgola o la talaia dels meus cinquanta-quatre, m'ha remogut o trasbalsat. És a dir: m'ha canviat. I aquesta deu ser o és la funció de l'art. Dues coses a nivell personal més: 1) Figueres se m'ha convertit en un espai mític, com ho són, per exemple, Arenys de Mar o Moguer; i 2) Porto a dins o a sobre, des de la lectura, una capa de fredor anímica fruit d'haver llegit compulsivament aquesta novel·la, una mena de buidor existencial.

En una altra banda de coses, no entenc els comentaris despectius d'aquí al damunt. Quan hom opina sobre un llibre recent, és prudent, en el cas que no hi tinguis res a dir de bo, de callar; més que res perquè pots equivocar-te.

Felicitacions de tot cor a l'escriptor.

Jaume Bosquet

Jaume Bosquet ha dit...

Ah, i molt bona idea el seguiment pel fèisbuc!

Anònim ha dit...

Molt bona resposta per part de Jaume Bosquet a la "persona"? que ves a saber que s'ha fumat per semblar-l'hi infumable la darrera obra que no "darrera" d'en Vicenç P.J.
Jo personalment crec que tenim devant nostre un escriptor honest amb ell mateix i amb els seus lectors,no oblidem pas el fet de la "naturalessa figuerenca" de l'autor.I,si.Trasbalsar-hi, remoure, es altre de les funcions de la barreja i transcripció de paraules com Art Literari.Jo també estic d'acord amb en Jaume i tantmateix felicito de tot cor a l'escriptor.
Locus: JUNCARIA
Et in Locus: MANELIUS