dimecres, de novembre 11, 2009

La mort de Miquel Bauçà, d'Abel Cutillas

Ara ja fa temps que no en veig, però hi va haver una época en que m'agrada molt menjar Haribos. Compraves un paquetet i en treies un caramel, el primer de tots. De vegades era vermell (presumptament maduixa), de vegades groc (llimona), de vegades verd (un indeterminat kiwi, pinya, plàtan). A mida que n'anaves agafant, no sabies mai quin sabor en sortiria. Compraves Haribo, i deixaves que l'ordre aleatori del paquet et seduís.

La mort de Miquel Bauçà són uns Haribos.

Si no fos perquè me la va recomanar algú amb bon criteri, mai hagués obert aquesta novel·la. En principi, sembla la història de la defunció d'un dels escriptors més desconeguts de la literatura catalana. Cutillas argumenta des de les primeres pàgines que no vol fer una biografia sinó una mortografia.

I aleshores esdevé la sorpresa.

Miquel Bauçà entés com una obsessió del narrador, com el cap d'una corda d'on començar a tirar. Una corda que ens guia per camins imprevisibles, barreja de realitat i ficció, uns esdeveniments i accions que l'autor bateja com a feits. Els feits són allò que queda, sigui o no sigui veritat. Des d'atemptats terroristes en directe fins a anècdotes privades de la vida de l'escriptor. Veritats sense fonament o llegendes urbanes consolidades, Abel Cutillas juga al gat i la rata amb el lector. Capítols breus, imatges poderoses (l'enterrament prematur de la caravana) i una tendència a la disgressió a partir de petits detalls són el motor de la novel·la.

La mort de Miquel Bauçà serveix per parlar d'Amèrica, de la societat catalana (i les seves lletres), de Bruce Lee i de l'Eixample, de Gaudí, Pla i Nietzche (el Nietzche pianista/home orquestra/escriptor, propi del millor Terry Gilliam). També serveix per sermonejar i sentenciar, que és on em grinyola més la història. El personatge narrador, el propi Cutillas junt amb el seu amic Jordi Quer, adopta un posat un xic pedant (bé, bastant pedant) i es permet jutjar des de la tòpica superioritat de qui ve de poble i creu que a la ciutat només hi ha enganyats, perdedors i manipulats (l'ordre dels factors no altera el producte), amb afirmacions absolutament gratuïtes que és possible que només cerquin l'escàndol. Però en la lectura, hom es planteja: fins a quin punt aquesta actitud no és també un feit perpretat pel narrador? És un personatge construït (o deconstruït, com diria George W. Bush només perquè li agrada la paraula) per a la ficció o un escriptor sincer que s'obre al lector?

El mateix misteri que va envoltar, al cap i a la fi, la vida de Bauçà, qui es passeja per la novel·la com un fantasma a l'eixample.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquesta, en canvi, sí que és una obra recomanable. Si és un lector intel·ligent segurament s'haurà adonat de la diferència en la utilització de referents "pop" entre aquesta i la de Pagès. A part que, si per vostè Bauçà és "un dels escriptors desconeguts de la literatura catalana" és que, definitivament no entèn res. Si em pregunta si tinc poca feina, li respondré que si, i a més a més em plau molestar una mica aquesta tendència tan seva de pontificar sobre matèries que, no és que no domini, sinó que no en té ni puta idea.

Doc Moriarty ha dit...

Permeti'm matissar: no dic desconegut per popularitat, sinó desconegut en tant no és un personatge de qui ho sapiguem tot, sinó més aviat tancat, com bé queda reflectit a la novel·la.

Si li molesta aquesta tendència tan meva de pontificar ho té fàcil: no cal que em llegeixi. D'altra banda, ni sóc crític ni m'ho considero: tan sols escric l'opinió sobre llibres que llegeixo (entre moltes altres tonteries que farceixen aquest blog).

I permeti'm que no continui parlant amb vostè fins que no tingui un nick, per estúpid que sigui, que no sigui anònim.

A reveure.

fotem riure ha dit...

és bastant bona aquesta novel·la, i sobretot, el Bauçà és enorme

jair d ha dit...

oye, qué pasa?

jair d ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Doc Moriarty ha dit...

¿Te ríes?