dimecres, de gener 28, 2009

24 redemption, una anàlisi en profunditat

Per què Jack Bauer no es treu la jaqueta en tota la telemovie? Per què porta el botó de sota descordat, com un avi despistat? Què fa amb un mocadoret al coll? Fa fred a l'Àfrica? Per què sembla que li faci mandra tot?

Tot aquestes reflexions no surten en el següent comentari crític sobre la premiere de la setena temporada.

dilluns, de gener 26, 2009

L'home dels coixins, de Martin McDonagh

Vet aquí una vegada, en un indeterminat país totalitari de l'Europa de l'Est, que dos policies interrogaven un escriptor de contes. L'acusaven de segrestar i matar tres criatures, la darrera de les quals seguia desapareguda...

Sota una premisa tan senzilla com aquesta, Martin McDonagh construeix una obra de teatre sobre la responsabilitat de l'escriptor, i el motor que el porta a escriure. Es pot culpar un autor dels actes que es deriven dels seus textos? És la realitat la que es basa en la ficció, o és a la inversa? És perillosa, la literatura? Què és el pitjor de que es pot acusar un home? És el mateix escriure-ho que dur-ho a terme?



McDonagh em va sorprendre fa poc signant el guió i dirigint l'espléndida Escondidos en Brujas, on dos matons es veuen consumits pel sentiment de culpa, cadascun per raons completament diferents, en una ciutat de conte de fades com és Bruges. Aquesta culpa és el mateix que batega dins l'ànima dels protagonistes de L'home dels coixins, i que embranca totes dues peces.

Com en la pel·lícula, McDonagh fa servir el seu magistral do per als diàlegs per descriure els personatges amb una nitidesa aclaparadora. Diàlegs que són els que condueixen l'obra cap a una situació o una altra, que passen de la cruesa a la paròdia en un obrir i tancar d'ulls. Converses d'una naturalitat sovint esgarrifosa, de vegades d'un humor negre tan esmolat que provoca la rialla nerviosa.

L'home dels coixins té com a eixos els diferents contes de l'escriptor detingut, tots ells un prodigi d'imaginació que ofereixen un valor afegit a l'obra teatral. Assistim a un interrogatori, sí, però a més som espectadors privilegiats d'uns contacontes que, a l'inrevés que Sherezade, veuen que a mida que van teixint els relats el seu temps es va esgotant.



La direcció de Xicu Masó aprofita tots i cada un dels racons del privilegiat escenari del Lliure, reconvertit en una sala d'interrogatoris, i juga amb les llums i una finestra per efectuar els pocs canvis d'ubicació de l'acció. Especialment destacable és l'ús de la pissarra de la paret, o l'efecte de la caputxa de les execucions. El ritme imprés a l'obra fa que les dues hores i quart que dura passin en un tres i no res, i fins i tot el petit descans després del segon acte fa certa nosa perquè desitges saber més i més, i no vols sortir de l'obra, no vols trencar la història. No vols que parin d'explicar-te el conte macabre en que t'has vist atrapat.

Els actors estan més que correctes, amb especial menció per Albert Pérez, que fa del seu Tupolski un personatge de qui voldries saber més enllà de l'obra. Jacob Torres, com a Katurian, porta el pes de la funció, millor en l'apartat de pobre home que en la seva vesant irascible. Eduard Muntada cola com a policia de carn i ossos de l'antiga Unió Soviètica tot i que sobreactua un pèl en el tram final (però res que no tingui solució). I Miquel Górriz blinda un Michal inquietant (com a nota al marge: és clavat a l'André Gireau que havia imaginat per a La Mala Dona, una altra història sobre assassinats infantils...)



Plena de girs argumentals, farcida de màgia, vessant d'imatges hipnòtiques, L'home dels coixins és un regal per a qualsevol que estimi les bones històries. Les molt bones històries. Per molt que aquestes, algun dia, es puguin fer realitat i convertir-se en el pitjor dels nostres malsons.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que aquest conte... s'ha acabat.




dissabte, de gener 24, 2009

Gomorra, de Roberto Saviano


Qui més qui menys m'havia parlat meravelles del treball d'investigació de Saviano.

Em té sorprés que hagi estat un éxit de vendes fulgurant, amb no sé quantes edicions, pel·lícula premiadíssima i l'autor amenaçat per la màfia que retrata en el llibre.

S'havia de llegir, vaja.

I m'ha decepcionat profundament.

Que Roberto Saviano escriu bé és innegable. Els primers capítols de Gomorra són acollonants, i crea imatges inesborrables que et fan engolir-los amb l'ai al cor. Tot el tema dels pisos dels xinesos del port de Nàpols i la descàrrega d'embalums a alta mar fa vibrar.

Però tant bon punt comença a relatar els mots que cada mafiós té, m'ha desinflat la pilota. Quantes pàgines de noms i més noms hi ha? La lectura se m'ha fet feixuga i ja m'ha costat de recuperar l'empenta de l'inici. La llista de lectures pendents aquest any és massa extensa com per anar arrossegant un que m'avorreix massa sovint.

M'oblido dels noms. Em passa amb el senyor dels anells i em passa amb les novel·les policíaques. Em passa amb les que m'agraden i em passa amb Gomorra. Si hi ha massa noms, desconnecto la part del meu cervell que els hauria de retenir i tiro endavant, a veure si hi ha sort i almenys em familiaritzo amb els personatges. I amb Gomorra és impossible, perquè els personatges acaben durant una pàgina o dues com a molt, si tenen sort. No em provoquen cap mena d'empatia ni pateixo pel destí que pugui patir ni m'interessen gens, en realitat.


El llarguíssim tram dedicat a la guerra de Secondigliano se m'ha fet pesat, d'estructura repetitiva fins a l'extenuació, i el capítol dedicat a les dones dels camorristes m'ha semblat que era intercanviable amb l'anterior.

Només sembla que recupera el vol ja a la segona part de Gomorra, amb aquesta mena de road movie que és el viatge del nano que vol conèixer el general Kalaixnikov, i que valdria tota una novel·la per a ell sol, però després san tornem-hi i ja m'he avorrit soberanament.

És una llàstima, perquè crec que Saviano ha estat molt valent (o imprudent), però he acabat descobrint que aquest no és el tipus de lectura que m'interessa. També s'ha de dir, en el seu desgreuge, que quan llegeixo en els dominicals dels diaris articles sobre temes de camorra i similars, em salto paràgrafs i badallo. O sigui, que el mandrós intel·lectualment sóc jo.

Espero que, malgrat que jo ja no els llegeixi, en Saviano pugui escriure molts anys més.

divendres, de gener 16, 2009

Conspiració literària


Un dels millors moments d'escriure és quan apareixen les casualitats.
Et fas unes idees vagues que aniràs polint mica a mica, traces alguns camins que hauràs d'asfaltar, i et disposes a buscar informació per completar-ne els buits.
I, de cop i volta, aquesta documentació et va donant la raó, et va ajudant a reforçar allò que en principi era intuició i que ara agafa forma.
I sembla que la novel·la pren embranzida perquè tot estava disposat per que així fós.

dimecres, de gener 14, 2009

Celtibèrica mutandis


Mireu Miguel Bosé a la cara.

Hi veureu la cara d'un paio que està de volta de tot, sí. Que ha cantat el amante bandido i s'ha raspallat Nacho Vidal. Però què hi falta?

Les celles. Bosé va perdent celles.

Que Lucía Bosé va sobreviure a les proves nuclears al desert de Nou Mèxic és un fet conegut per tothom. Que li va deixar rastre, també: només cal veure aquest cabell blau elèctric i com li carbura el cervell. La matriarca del clan només havia d'expandir els seus gens mutants, i produir descendència de semblança més que raonable amb Pluto, de Las colinas tienen ojos.

Papito


Bimba Bosé és com Miguel però més jove. De fet, Bimba és tan Miguel com el mateix Miguel. I és la neboda. Tots hem vist la pel·lícula. I no tenia escenes més cruels que aquesta:



No hase falta que me dises nada más.

dijous, de gener 08, 2009

Bill Pullman, l'actor full time

Front towards enemy

Potser el millor actor del món. L'únic capaç de portar a terme una actuació a temps complet, en el macroprojecte megalòman de David Lynch.

Quan el director sigui al llit de mort, sortirà la veritat a la llum: Bill Pullman està actuant les 24 hores del dia a les ordres de David Lynch. Només així s'explicarà que un actor sense carisma, amb mirada d'ansiolítics i serrell cowabunga hagi estat sobrevisquent a Hollywood a base d'interpretar qualsevol tipus de pel·lícules sense cap mena de criteri.

A punt pel the end

La pel·lícula a escala real de Lynch tracta sobre un paio que pot parlar amb fantasmes de happy meal a Casper i governar Estats Units sota una invasió alienígena, que sent predilecció per posar-se en la pell de l'home trist i banyut d'Amèrica, i que tot i així continua endavant sense un rumb fixe.

D'aquí a uns anys saltarà la notícia que Pullman està sent amenaçat per un admirador que li deixa cintes de video a la bústia de casa on es veu el seu propi assassinat.

Però, com en qualsevol pel·lícula de Lynch, no hi haurà clímax i poc més tard sabrem que Pullman no ha existit mai, que era un altre actor (un homeless de Massachussets que es feia dir Gary Sinister) qui li donava vida cada dia després de tres hores de maquillatge, i que va morir de faringitis després de barallar-se amb el director de la segona unitat, Gore Verbinski.

Qui necessita càstings?

dilluns, de gener 05, 2009

El que el poble d'Israel necessita és un Messies

Tant de temps esperant no és bo. És com si haguessin perdut tota esperança. Així que donem-los un Messies d'una santa vegada (i perdonin la redundància). Donem-los a Efrén, que ja té nom d'enviat de Déu, i tota la potència mediàtica que l'envolta.
Fem que Efrén salvi el poble d'Israel i el condueixi a una convivència en pau amb els seus veïns. Que, per cert, també haurem de fer alguna cosa amb els palestins, però esperem a que Telecinco inventi un altre reality impostat.

Efrén, l'esperança de pau per a l'Orient Mitjà aquest 2009.


Senyor Olmert, deixi'm presentar-li a Soraya.

Una mica més a dins... ai, sí, aquí, aquí, ai, sí, quin gustet