dimecres, de febrer 25, 2009

Greedo i fills, Betes i Fils


Gifs at Giftube.com
Si el sastre del Concili Jedi hagués avisat de les comandes de roba de color negre Sith que havia rebut, una altra trilogia hagués cantat.

dilluns, de febrer 23, 2009

Drive, de James Sallis

Ja em comença a fer certa ràbia que els personatges d'una novel·la no tinguin nom, com si més que l'anonimat busquessin la trascendència i la metàfora. A Aiguafang eren l'Oreneta, l'Esclau i l'Assassí. A Drive són Driver, Cocinero, Marinero o Doc, entre d'altres. Hi ha noms dels de tota la vida, com Bernie Rose, però arriba un moment que estàs fet un embolic esbrinant qui és qui.

Amb un estil proper a Cormac McCarthy, Drive recorda molt a No es país para viejos, però mancat de qualsevol espurna d'humor.

Un stunt driver de pel·lícules que a les seves hores lliures treballa per a criminals és traït en un dels cops. Aleshores decideix venjar-se.

Com a argument, no té res a envejar a les pelis de Charles Bronson o Steven Seagal. Com a recorregut, la trama no va més enllà d'un mal flashback de Lost. Per donar-se pretensions literàries, James Sallis decideix no fer-nos saber quan parla del present o quan del passat, o qui és el protagonista de les escenes que està narrant.

A la fi, una novel·la que comença molt bé, seca i punyent, acaba avorrint i desenganxant. I no arriba a 150 pàgines...


dissabte, de febrer 21, 2009

La perillosa dispersió de Guy Ritchie


A RocknRolla hi ha massa personatges. Tants, que la majoria no t'importen una merda. Sobretot els dos djs i el que en teoria sembla un personatge important, en Johnny Quid.
Vull saber què passa amb Uno Dos i Bob el Guapo, vull conèixer la història de l'Archie, i vull que els matons russons sobrevisquin a morts cada cop més bizarres.
La resta és pura morrialla.
Guy, que diuen que et fan repetir escenes del teu Sherlock Holmes.
Ai, ai, ai, Guy, ai ai ai.

dimarts, de febrer 17, 2009

La corona valenciana, de Jaume Fuster


Quan vaig anar a les jornades de novel·la negra de Lloseta (Mallorca), el passat novembre, vaig descobrir, entre d'altres coses, dos lliçons importants:

1/Quan plou, a Palma, és el lloc més trist del món.
2/Jaume Fuster era un crack a qui ningú ha seguit l'estela.

Àlex Martín va fer una conferència sobre el llegat de Fuster, i em va picar prou la curiositat com per comprar-me, allà mateix, La corona valenciana.

I ha valgut la pena.

Tota una road movie dura, crua i sense concessions, que narra la història d'un lladregot que traeix els seus companys en el robatori d'unes joies i emprén una fugida endavant que el durà en tot moment al límit del risc. El protagonista recollirà una autoestopista que l'acompanyarà durant el trajecte, i que és més ambigua del que sembla...



La corona valenciana és brutal. Tant física, tant visual, és impossible llegir-la sense imaginar-te un paisatge dels anys 80, amb la roba, els cotxes i els pentinats de la época, en una valència rural pre-especulatòria. Té un ritme endimoniat dels que enganxa, i un estil tan sec que recorda els millors Cohen. Persecucions en cotxe, baralles en boscos en flames, tirotejos en ports nàutics, matons en platjes desertes, sexe en motels de carretera... qui en dóna més?
La corona valenciana té una portada horrorosa en la seva edició de El Grill, amb aquell típic aspecte de literatura escolar que fa que no t'hi apropis si no és per recomanació expresa d'algú que hi entén.

Lamento la meva ignorància fins avui sobre la obra de Fuster. Des d'aquí, la meva petita aportació per a reivindicar-lo.

Existeix una versió no reconeguda per al cinema, en què es modifiquen alguns elements, però vindria a tenir un esperit similar tot i que actualitzat. Aquí la teniu:



dimecres, de febrer 11, 2009

El blog del inquisidor, de Lorenzo Silva

Fluixa, molt fluixa la novel·la de Silva que intenta endinsar-se en el món dels blogs i només aconsegueix que llegim el rss d'una conversa privada que no interessa en cap moment.

Una historiadora desenganyada de la vida troba un blog escrit per un inquisidor en qu'e s'exposa el procés a una monja acusada d'heretgia. La noia se sent fascinada per la història i segueix el relat fins que aquest s'interromp. Entra en contacte amb el blogger i comencen una relació pseudo-epistolar en què l'inquisidor farà de fiscal i la historiadora defensarà la monja, cadascú aportant motius personals per raonar les seves exposicions. Tot plegat acabarà fent aflorar les misèries dels dos personatges, condemnats a trobar-se més enllà del món virtual.

Val.

La historia de la monja és farragosa i avorrida. El blog de l'inquisidor és pretenciós. Es queixa que no hi ha visites. No m'estranya. Només la tontaina de la historiadora es pot entretenir llegint tanta pedanteria. I només un personatge tan ensopit com aquest es pot entretenir buscant justificacions per a la conducta de la monja. I total per a que, cap a la meitat de la novel·la, el procés inquisitorial s'oblidi i l'argument es centri en la biografia de tots dos protagonistes.

No cal dir gaire més, sincerament. Lorenzo Silva és molt més bon escriptor del que aquesta novel·la pot fer-nos creure. Llàstima.

dijous, de febrer 05, 2009

Últimes notícies sobre el remake de "S'ha escrit un crim"

Doncs sembla que la cosa va agafant força, i l'adaptació a la gran pantalla de la sèrie "S'ha escrit un crim" avança mica a mica i ens va proporcionant novetats.
S'ha tancat el procés de casting, i aquí us portem les fotografies de l'actor triat per a interpretar el personatge de Jessica Fletcher: Benicio del Toro.

Després del repte de recrear el Che, paper que li ha reportat un Goya, Del Toro es posarà a la pell de l'escriptora amb dots de detectiu que escampa la mort allà on va.


Heu vist Keyser Sozé?

Pel que hem pogut saber, Fletcher haurà d'esbrinar qui va matar el cap del càrtel colombià de la droga interpretat per Don Johnson. El pressupost sembla ser que és generós, i permetrà incloure un helicòpter, dos jeeps, una moqueta i llanternes de càrrega solar.


Camí d'un altre Goya