dimarts, de març 31, 2009

The 24s - It's easy to torture if you know how s01e02

Kim ha estat segrestada i l'única manera que coneix en Jack de trobar-la és torturant el primer extra que troba. De passada, resoldrà un dubte que no el deixa dormir des de l'estrena de The Dark Knight.


divendres, de març 27, 2009

The 24s - The Kidnapping s01e01

Després del pilot, comença una sèrie d'emissió inconstant i de mitjans tècnics comparables a un video comunitari de Sierra Leona. The 24s és una sitcom d'acció que no transcorre en temps real sobre els problemes qüotidians de Jack Bauer, un agent de la UAT que ha de conviure amb la filla més idiota de Los Angeles. La resta l'anirem improvisant.


dijous, de març 26, 2009

24 L'auditoria

Primer episodi de 24, la sèrie alternativa que no transcorre en temps real. Ni tan sols transcorre en el món real. De fet, no crec ni que transcorri.


dilluns, de març 23, 2009

Restoranti itoliani a Castelldefels

Dissabte per la nit vaig haver de triar entre tota la oferta de restauració de Playafels per sopar. Carpes i menús en pissarres, la selecció de bestiar hosteler era difícil.
Vam entrar en un restaurant italià italià de veritat.
La primera pàgina de la carta tenia fotos de celebritats del país de la pizza.



Qui no coneix a Pavoroti?

La meva intenció ara és anar a un xinès on hi hagi la foto de Fu-Man-ñú, a un japonès on la carta l'escrigui Haruki Monakami i un grec amb l'efigie d'Aristóteles Leonasis.

dissabte, de març 21, 2009

dimarts, de març 17, 2009

Abrazos del Este


Un dels grans problemes de la desintegració de la Unió Soviètica i l'aparició del capitalisme en el seu estat més salvatge, més enllà de la compra indiscriminada d'equips de futbol anglesos i el resorgir de la moda de les pornoxatxes, un dels gran problemes, deia, és l'estranya assimilació de les icones occidentals a la cultura rusa.

Així, Tinky Winky esclafa conillets amb el seu hummer pel jardinet d'infants que ha comprat per construir-hi prostíbuls de luxe on s'explotarà sexualment matrioshkes de les contrades més pobres de Sibèria, mentre Dipsy, La la i Po el persegueixen famèlics (les costelles marcades sota un trist abdomen de coloraines) per aconseguir quatre rubles amb que poder comprar vodka, velcro i vidocaina.

dissabte, de març 14, 2009

Y, el último hombre, de Brian K. Vaughn



Quan fa uns anys l'escapista Yorick Brown i el seu mico Ampersand van sobreviure a la plaga que va eliminar tota la població masculina sobre la Terra, els lectors vam iniciar un viatge amb ells.

Ahir, aquest periple va finalitzar.

El último hombre ha estat tota una experiència des del primer número. Una història magna, una Odissea futurista trufada de referències culturals, que ens narrava el viatge que Yorick feia a la recerca de Beth, creuant el planeta de banda a banda. Ulisses i Penèlope.

Però alhora també ens servia en safata una reflexió: com seria el nostre món si els homes desapareixessin de la nit al dia? Seria millor? Patiria els mateixos defectes? Tornaria a la normalitat al cap d'un temps d'aclimatació?

Com afectaria un daltabaix així a la humanitat?

Brian K. Vaughn (actual productor i un dels guionistes de les últimes temporades de Lost) ha construit una història polièdrica, plena de personatges extremadament matissats, definits amb precissió milimètrica i que, no obstant, han agafat vida pròpia i s'han convertit en companys de trajecte durant tot aquest temps. Hem après a estimar l'agent 355 o comprendre els dubtes de la Beth. Hem seguit de prop les evolucions de la Doctora Mann o la indecisió de la Hero. I, sobretot, hem vist créixer Yorick Brown, l'atabalat nano irresponsable del dia de la Gran Depart que de cop va asumir tota la responsabilitat del món. Literalment.

Amb el darrer número de Y, el último hombre, perdem uns amics. És com aquella conversa que tenen al primer capítol, sobre grups masculins que no tornaran a treure cap disc mai més. Però sempre ens quedarà rellegir-lo i tornar a emprenyar-nos amb la filla de puta de l'Alter, patir amb els astronautes de l'estació espacial internacional, veure néixer el primer clon, adoptar Ampersand com a mascota, ser segrestat contínuament per ties lascives amb ganes de sexe, escapar de les amazones, creuar Rúsia, Japó i Austràlia amb un anell de compromís i asseure'ns a París, amb en Yorick, quan descobreixi què l'ha impulsat a sobreviure.

Brian, ets un malparit per fer aquest final tan dolorós. Gràcies.

dijous, de març 12, 2009

Watchmen, d'Albert Serra


Albert Serra, reconegudíssim director de "Llibre de cavalleries", s'apunta a la moda d'adaptacions de còmics al cinema i afronta l'obra d'Alan Moore, encara recent l'estrena de la versió de Zack Snyder.

A Watchmen, un grup de masovers d'Hostalets de Balenyà viuen del record d'allò que van ser mentre juguen a daus al casino del poble. L'aparició del cadàver d'un d'ells al pub whyskeria Lolita, impulsarà el misteriós i emmascarat Roger a recuperar vells costums.

Sense gairebé diàlegs, rodada amb una sola càmera (la major de les vegades fixa) i personatges reals, Watchmen és la demostració de l'enorme talent d'Albert Serra per edificar noves narracions a partir de pedaços metaculturals. Finançada pel senyor Evaristo, del bar Cadí de la plaça Major s/n d'Hostalets de Balenyà, Watchmen és la pel·lícula definitiva sobre supermasovers.

dilluns, de març 09, 2009

La llei cinematogràfica del títol floral


Les propietats somníferes d'un film són directament proporcionals a les referències a arbres i flors que hi ha en el seu títol. (Ex. A través de los olivos, Cerezos en flor, El árbol de las cerezas)

dijous, de març 05, 2009

Quiet, de Màrius Serra

He devorat Quiet en els indrets on no acostumo a llegir.

Sóc dels qui es queden adormits amb un llibre sobre el pit per la nit, i després no trobo el punt on vaig començar a barrejar les paraules amb els pensaments delirants previs a la son.

Però amb Quiet no he pogut fer-ho. Per a Quiet he triat els autobusos, les escales del metro, les sales d'espera i les cues del súper.

Quiet és un llibre tendríssim, una declaració de vida, amb totes les seves llums i ombres.
Records de certs moments clau o intrascendents que en Màrius Serra té amb el seu fill Lluís, en Llullu, afectat d'una malaltia no diagnosticada que el fa absolutament dependent de la gent que l'estima. I Quiet és una demostració que l'estima molta gent, al Llullu. I cada lector que s'hi submergeixi no podrà evitar acompanyar en un viatge pel temps en Màrius, la Mercè i la Carla.


Quiet m'ha recordat al Chronicles Vol.I de Bob Dylan. Per l'estructura no linial de la cronologia (que al cap i a la fi és l'estructura dels records), i per narrar fets anècdotics que passen a la categoria d'històries de ple dret. Sembla ficció, però no ho és. I l'ús del llenguatge de Màrius Serra, amb un constant però no atabalador joc de paraules, és deliciós, com ja esperàvem d'ell.




Afortunadament, Quiet no busca l'efectisme ni l'Óscar fàcil al protagonista discapacitat. En la seva lectura hi he trobat proximitat i identificació, i m'he sentit identificat en molts dels comportaments del Màrius, ja siguin en les virtuts i en els defectes. En aquells rampells d'emprenyament quan sembla que tot conspiri contra teu, aquelles ganes de viatjar peti qui peti, o aquell sentiment de jo ja sé de què em parla, doctor, quan hom és especialista en excursions a urgències.

L'ànima humana al descobert, de la mà del Llullu. Una novel·la, al cap i a la fi, sobre allò que ens converteix en humans.