Camino, de Guillermo Fesser (vull dir, de Javier)

Diada de Sant Jordi, deu del matí, davant de l'hotel Regina. Felicito en Fesser per la seva pel·lícula. El cap de setmana abans aquestes dues hores de cinema ens havien deixat colpits al sofà de casa, amb sanglots i els ulls vidriosos.

No es mía, diu Guillermo Fesser, que es de mi hermano.
Ya, responc, pero habeis crecido juntos. Seguro que emocionalmente tambien hay parte de ti.
Es verdad. Des de hace dieciseis años que me va contando esta historia...

I quina és aquesta història?

Doncs la d'una nena de dotze anys, del si d'una familia de l'Opus, a qui es diagnostica una malaltia terminal.



Dramón? Sí.

Per què és la millor pel·lícula espanyola amb molta diferència de l'any 2008?

Perquè, malgrat ser del tot previsible, està tan ben narrada i tan ben interpretada que t'hi enganxes. I a més té la fòrmula infalible: explica un conte de fades. El conte de la ventafocs, on una noia s'enamora d'un príncep blau. I hi ha germanastres, madrastres malvades, àngels de la guarda, capsetes de música que contenen secrets, bruixots malignes numeraris de l'Opus...

A més, els de San José Escribà de Balaguer estan que trinen, i aixó és un punt a favor.

Camino s'ha de veure.

Ernesto Alterio contra Antonio Garrido

Diumenge passat es va estrenar La chica de ayer, adaptació espanyola de Life on mars. L'argument és simple i efectiu: un policia modern i rigorós viatja trenta anys al passat i ha de conviure i treballar amb policies de l'época.

A falta de veure el remake USA, la sèrie anglesa funcionava perquè a Gran Bretanya també en saben un tros, de fer ficció.

La chica de ayer, però...

L'últim en fotos promocionals: fer veure que esperes el bus

Per començar, l'ambientació és de cartró pedra, com és habitual en la ficció tv d'aquestes contrades. Gent disfressada, com diu un amic meu. Tot és massa net, massa acabat de planxar i massa ben il·luminat.

A més, el contrast policia moderna/franquista resulta forçat, perquè la policia moderna no es comporta asèpticament com volen fer creure i la post-franquista toveja una mica massa.

I les escenes s'allarguen moltíssim. Té una manca de ritme alarmant, i molts silencis sobrers.

La bogaderia de la comissaria: el negoci infalible

La part positiva és l'intent d'anar més enllà del ventplanisme i la medicodefamilinitis que fa anys que en ha envaït.



Hi ha una cosa, de totes maneres, que volia destacar:

Ernesto Alterio és l'actor amb fama i el prota de la producció. I actua com el cul. Ho fa de pena. No és ni versemblant ni troba el registre correcte. Cada cop que obre la boca o esguarda algú resulta fals. Et desconnecta de la ficció.

Antonio Garrido està brillant. Sé que aquest home desperta moltes antipaties, sobretot arran de la seva intervenció en el programa Identity. Però jo en sóc fan des de que va participar a Los simuladores, una de les millors propostes de ficció (per honesta, efectiva i gens pretenciosa) que s'han fet en els darrers anys a Espanya. Allà sabia quin era el seu rol i l'executava a la perfecció. Ara, en el paper de poli facha de La chica de ayer torna a despuntar per sobre la resta. De fet, és l'únic que comprèn la capacitat autoparòdica de la sèrie i el punt gamberro que els actors es poden permetre.

Antonio Garrido li passa la mà per la cara a Ernesto Alterio. I s'ha de dir ben alt, hòstia.

The 24s - Döppelraven -s01e05

Arriba el moment de l'enfrontament. Jack Bauer s'està apropant a la casa d'Edgar Allan Poe, que abans d'anar a dormir s'està una estoneta protagonitzant els seus propis relats. Un homenatge a Corman, un altre a Reservoir Dogs i un plagi directe de "El silencio de los corderos", en la sèrie on tots els actors utilitzen el mètode Stalivnasky.
Dedicat a Epístoles i Pistoles.

The 24s - Forgoten not forgiven - s01e04

En el primer capítol amb exteriors, Jack Bauer té un objectiu entre cella i cella: rescatar la seva filla de les mans d'Edgar Allan Poe.
Però Jack Bauer també es depila les celles i per aixó els objectius li duren el que li duren.

No és un musical, però Jack també canta.

Kramer contra Kraken, de Gore Beervinsky

Senyors, els deixo amb el tràiler del drama de la temporada. Una dura denúncia sobre la desigualtat a l'hora de donar la custòdia d'un fill a un pare o a un calamar, en favor d'aquests últims.

Setmana Santa de butaca

A ciegas. M'emprenya que la pel·lícula desprengui aquest aire de "esto es una metáfora" i "los humanos somos muy malos y si nos quedarámos todos ciegos se vería bien claro". Val. Fernando Mireilles fa el que pot amb un guió ple d'inversemblances i absolutament descompensat (per què el manicomi ocupa tot el metratge i reserva uns minuts a l'apocalipsis exterior?). A partir del moment de l'intercanvi sexual no em vaig creure cap personatge ni situació, i el film em va arribar a exasperar.


Punisher Warzone. S'ha de veure en blanc i negre, perquè la tria de colors de l'original és pròpia d'un emo de preescolar. Té un principi brutal, unes escenes gore dignes del millor Garth Ennis i un malvat de pa sucat amb oli (un Dominic West a mig camí entre el Joker de César Romero i Fofito). Com a peli és dolentota, però l'excés ultraviolent la salva ailladament. Llàstima, l'actor protagonista és tan anònim com encertat en el paper.



The Broken, de Sean Ellis. El millor que he vist en sci-fi/terror en molt de temps, amb diferència. Agermanada amb Let the right in, potser. Una nova versió brillantíssima de La invasió dels lladres de cossos, que li dóna mil patades a la del tàndem Kidman/Craig i es converteix en una referència imprescindible per al gènere. Llàstima que la manca de pressupost faci que sigui massa íntima, i no pugui traslladar-se al món exterior (tot es desenvolupa en un nucli familiar). Però potser per això mateix és molt més claustrofòbica. Impressionants els plans des de darrere dels miralls, l'escena de la dutxa o cert assassinat amb una bossa de plàstic. El twist final es veu venir d'una hora lluny (la peli dura 88 minuts), però tant se val.



Monstruos contra alienígenas. Em vaig riure amb alguns gags referencials a les pelis sci-fi dels anys 50. Em vaig marejar em el 3D (que encara s'ha de perfeccionar, i molt), però jo em marejo fins i tot amb la baticao. Em vaig avorrir amb el guió, lineal i de farciment. Fluixa, molt fluixa. El doblatge de Carolina Cerezuela, a part d'innecessari, és un destorb. Al nivell del de Mariano Alameda a Dinosaurio.



I una sèrie que s'ha estrenat amb tota la pompa, la gran promesa americana: Harper's Island. Un slasher en tota regla. Es celebra una boda entre un noi simpàtic però pobre i la filla d'un milionari en una illa. Els convidats aniran morint a mida que avancin els episodis. Fiasco total. Ensopida, sense grapa, amb un guió de merda i moltes cançonetes per vendre la bso. Dubto que duri tota una temporada.

The 24s - How Poe Met Kim - s01e03

Les sèries que no gaudeixen d'éxit tenen dos camins per aconseguir més audiència: dones despullades i humor groller.

The 24s arriba al seu tercer episodi amb acudits de caca culo pedo pis i referències sexuals gratuïtes.

Per què l'Edgar Allan Poe va segrestar la Kim? És la filla de Jack Bauer tan tonta com sembla? Quina tarifa usa Bauer? S'ha de reservar hora per a la sala de tortura o està oberta tot el dia?

Tot això i un flashback al nou episodi de The 24s.

El Factor Liam Neeson

Una de les meves aficions preferides quan estic malalt és veure pel·lícules colgat sota mantes al sofà de casa. Per alguna extranya raó, darrerament només veig films protagonitzats per Liam Neeson. I per un no menys extrany impuls, he descobert que Liam Neeson és La Mort.

Qualsevol pel·lícula que inclogui Liam Neeson en el seu repartiment acabarà amb un bon grapat de cadàvers sagnant per tot el metratge.

Recordem que Neeson va ser qui va ensenyar a Bruce Wayne com ser Batman, i va ser el mestre jedi d'Obi Wan Kenobi. No de qualsevol mitjania jedi, no: el puto Obi Wan Kenobi. El paio que va separar la bessonada de Darth Vader i es va camuflar en un planeta desèrtic sota el desconcertant nom de Ben Kenobi.

Després de veure l'entretingudíssima Venganza (Taken, Pierre Morel), m'agradaria poder triar El Factor Liam Neeson quan veus una pel·lícula. Si t'avorreixes al cine, prèmer un botó i que aparegui Liam Neeson per trencar canells, rebentar nassos, doblegar articulacions i disparar a fetges.

Vicky Cristina Barcelona. Vicky i Cristina són dues estudiants nordamericanes que coneixen un pintor català que les portarà de bòlit. Liam Neeson entra al taller del pintor i li introdueix els pinzells per l'anus i li fa veure aiguarràs. Després lliga Penélope Cruz a una cadira i l'obliga a veure Los Abrazos Rotos cosint-li les parpelles a la pell.

Gran Torino. El personatge de Clint Eastwood, un vell veterà de la guerra de Corea, adopta un nano asiàtico-problemàtic del seu barri que viu acosat per pandilleros d'orient. Liam Neeson porta en cotxe a Eastwood a una residència de la tercera edat i reparteix estopa entre els mafiosos de mig ral. Els fa empassar-se un bidó de curry i després encén mistos que els ha col·locat entre les dents.

Mentiras y gordas. Un grup de joves s'inicia en la vida entre platges, discoteques, terrassetes i chill outs. Liam Neeson els tancarà en una fàbrica abandonada, escorxarà a Hugo Silva i en donarà els trossos a la resta perquè se'ls mengin. Cada cop que un d'ells vomiti els seccionarà un tendó dels tormells, els genolls o els colzes. Perquè deixin de cridar, els amputarà les orelles i les se les introduirà a la boca en acabat de sopar.

Recordeu que això són arguments de pel·lícules. A la vida real, Liam Neeson és una persona encantadora.

Coses que odio dels constipats

• Parlar com Najwa Nimri
• Suar vinagre
• El sabor de taronja mecànica de tots els medicaments
• Criar aliens a la gola
• Que els aliens creixin i no se'n vulguin anar de casa
• Minar el pis de kleenex esfilagarssats
• Esgotar-se per res
• Dormir a batzegades
• Tenir un subwoofer a plena potència al costat del timpà
• Empassar saliva a través de filferros rovellats
• Tossir a hores intemmpestives
• Sentir els ulls a punt d'esclatar
• Perdre el sentit de l'humor