divendres, de maig 29, 2009

Odio, de David Moody


Salvem primer tots els prejudicis de la portada. Un disseny espantós de la cara d'una nena amb ulls de [codi de barres?] i el lema "La próxima película del director de El Orfanato" no fan presagiar res de bo.

Llegim la sinopsis i retrobem-nos amb una nova versió de la temàtica zombies, en aquesta ocasió per la via infectaos (Enjuto Mojamuto dixit), i la boca se'ns comença a fer aigua. Referències a HG Wells, Anthony Burgess i Richard Matheson, i ja ens veiem a la cua pagant per endur-nos-la a casa.

I què?

La part negativa, abans que res. Durant la primera meitat de la novel·la, els capítols comencen amb un breu relat en tercera persona que ens explica com s'estèn un virus d'odi entre la població dels Estats Units. Com els pròlegs als capítols de House. De fet, deixen la mateixa sensació. Personatges que ens importen poc o res davant un trencament sobtat de la rutina i la irrupció d'una violència inusitada. Són històries ben fetes, no dic que no. I n'hi ha que m'han esgarrifat com poques. Només diré una paraula: vasectomia. Però trenquen el conjunt d'un relat escrit en primera persona (una molt ben construida primera persona, per cert), i acabo deduint que són més un farciment per arribar a les tres-centes pàgines de rigor que un element indispensable de la novel·la. Si no hi fossin, no les trobaríem a faltar. No destorben, tampoc. Són com l'apèndix humana, vaja.

I la positiva?

Tota la resta.

Una portada com Déu mana.

Quina forma d'enganxar-me. Odio, de David Moody és droga pura. Que sigui en certa manera previsible (quina novel·la sobre infectats rabiosos no ho és) no li treu gens de mèrit. Moody s'entreté explicant-nos la miserable vida d'un oficinista encarregat d'atendre els qui volen posar recursos contra multes de trànsit, casat amb tres fills petits en un pis de merda i sense cap mena d'expectativa vital. I va introduint gotetes de violència descontrolada en el relat. Ja sabem què està passant. Ja ho hem vist mil vegades. Però això no vol dir que no ens agradi anar un pas per endavant del pobre protagonista, saber que la que li caurà a sobre serà grossa, i que tot el que el preocupa quedarà reduit a cendres. I acompanyar-lo en aquest viatge és divertidíssimament cruel.

A Odio hi ha molta mala baba ben escampada. I una bona crítica d'allò en que ens este, convertint, en una societat atocinada ancorats en el conformisme més extrem. Però també hi ha sang i fetge i assassinats, rancúnies, quarentenes, estats d'excepció i gent que no demana perdó que topa amb algú pel carrer.

Sí, Odio és pràcticament el guió d'una pel·lícula. Però ni atempta contra la intel·ligència del lector ni cau en la mediocritat en cap moment. És més, s'agraeix l'aparició de cites directes a Amanecer de los muertos i a La invasión de los ultracuerpos. I s'agraeix que la prosa sigui tan senzilla com efectiva.

Collons, què bé m'ho he passat llegint Odio. Potser peca d'un excés de pirotècnia final, un to massa belicós pel que ha estat el que ha predominat durant tot el relat. Però tant se val. Al cap i a la fi, no has pogut deixar anar el llibre durant tot l'apocalipsis.




Annexe. Acabo de llegir que David Moody es va autopublicar el llibre el 2006 i va vendre'n els drets a Guillermo del Toro. Collons!

dijous, de maig 28, 2009

Els amics de Barça

Messi marca amb un silly walk


Sóc dels qui pensen que el futbol està fet per compartir-lo amb els amics. Per això, fa temps que en partits de certa importància m'enviava algun missatge d'ànims o de celebració amb alguns culés fins a la medul·la.
Aquests dos darrers anys, la travessia ha estat feixuga i dolorosa. Ens hem intentat convèncer a través de sms que en Ronaldinho resucitaria o que l'equip arribaria a final de temporada amb possibilitats.
Però poc hi havia a fer.
En aquesta temporada 08/09 pràcticament no he escrit res al blog. Seguia atònit l'evolució de l'equip de Guardiola i creuava els dits perquè no es torcés.
I m'he deixat una pasta en la factura del mòbil.
No sé quans missatges hauré enviat abans, durant i després de cada partit. No sé quantes trucades No sé quantes converses hauré començat dient que no sabia què dir ni com explicar-me.
I ha estat amb els meus amics de Barça.
Gràcies a aquell a qui només veig un cop a l'any per inflar-nos de cerveses i bombes a la Barceloneta. Gràcies a Milord, que mai ha perdut la fe en l'equip i amb qui només parlo quan deliro. Gràcies al Birli, que m'ha col·lapsat la memòria del telèfon. Gràcies al blogger pesimista que per fi no té motius per ser-ho. Gràcies al qui va desaparèixer un temps i he retrobat aquests últims mesos.
Alguns llegiu aquestes línies. Uns altres no sabeu ni que les escric.
Però gràcies, amics de Barça.
Som un.



I del partit gairebé no val la pena parlar, perquè és pura emoció.
Xavi i Iniesta impartint lliçons de futbol davant del TOT el món. El Manchester caient de genolls davant l'evidència blaugrana. Berlusconi adormint-se mentre somia amb adolescents escalfabraguetes. Cristiano Ronaldo rebent un tracte VIP de jugador de Real Madrid per part de l'afició blaugrana, a l'abast de molt pocs (i molt odiats) jugadors.

diumenge, de maig 24, 2009

Una anciana obesa y tranquila, de Luis Gutiérrez Maluenda


Per què hi ha autors d'un talent enorme que passen desaparcebuts és un debat massa bast com per encetar-lo ara. Que Luis Gutiérrez Maluenda algun dia rebrà el reconeixement públic que es mereix (perquè el de crítica ja el té), no en tinc cap de mena de dubte.

I quina és la seva fòrmula? La clàssica, la novel·la negra per la vena de Hammett i Chandler en paisatges reconeixibles. Un detectiu cínic però honest, un parell de femmes fatales, crims de difícil resolució i un bon grapat d'idees escrites amb mestria.

Gutiérrez Maluenda escriu molt bé. Però molt, molt bé. Ho vaig descobrir amb Música para los muertos i se m'ha confirmat amb Una anciana obesa y tranquila. És directe, concís i extremadament irònic, i sap dosificar els elements que té a l'abast. Col·lecciona girs argumentals i va dosificant el misteri fins a un final amb segell Maluenda: la resolució ràpida i diàfana en la qual totes les peces encaixen.

A "Una anciana...", la dona del títol és assassinada a casa seva. El veí que cada dia l'observava regar les plantes és Humphrey (l'alter ego de Basilio Céspedes), un detectiu abstemi a qui no li agrada que li prenguin el pèl. La Barcelona d'Aznar, el Madrid de la COPE i la Lisboa dels fados seran els escenaris pels quals es mourà fins a esclarir l'homicidi. Una segona trama, relacionada amb una dona que vol que el seu marit l'enxampi sent infidel, es barrejarà amb la primera...

Cal seguir de prop a Luis Gutiérrez Maluenda. Com si fóssim un dels seus detectius... però una mica més afortunats i amb menys gent intentant trencar-nos les cames.

I vé ben recomanat!

dissabte, de maig 23, 2009

Temps de remakes

Sí, senyors, Chanquete ha vuelto. Sembla ser que volen tornar a fer Verano Azul (que no calia) i que en breu estrenaran el remake de V (que fa molt bona fila).

Si estem en crisi, per què no estalviar diners i fer un poti poti de totes dues sèries vuitanteres?

De la nave de Chanquete, no nos moverán...


I aprofito per saludar als seguidors de PostLost que es passin per aquí i quedin totalment decebuts amb aquest blog.


divendres, de maig 15, 2009

Lost, Season Finale 5


SPOILERS SPOILERS SPOILERS SPOILERS SPOILERS SPOILERS SPOILERS SPOILERS SPOILERS SPOILERS
NO SEGUIU LLEGINT SENSE VEURE EL FINAL DE LA CINQUENA TEMPORADA

"They come, fight, they destroy, they corrupt. It always ends the same." -Man #2
"It only ends once. Anything that happens before that, it's just progress." -Jacob

Season finale de la penúltima temporada de Perduts. Dos homes parlen a la platja, amb la Roca Negra retallant-se contra l’horitzó. L’home que va vestit de negre vol matar l’altre, a qui anomena Jacob. Però no ho pot fer directament. A la conversa diuen que la història sempre es repeteix. Que els homes que arriben cíclicament a la illa s’acaben matant entre si, i que Jacob sobreviu. Però l’home de negre assegura que un dia trobarà un forat per on aconseguir esmunyir-se i matar-lo.

I de cop, sembla que obtenim respostes a l’enigma de Lost.

Jacob i l’Home de Negre sempre han estat a la illa.

Jacob és el lliure albir. Qui fa que els homes tinguin la capacitat de decidir, d’escollir el seu destí. De donar-los l’oportunitat de canviar.
L’Home de Negre és el Destí. La immutabilitat. El determinisme. Els homes estan condemnats a repetir els seus actes una i una altra vegada.

L’Home de Negre, però, creu que pot manipular els homes al seu antuvi. Que no són capaços de decidir i que pot aconseguir que facin el que ell vol que facin. I ell vol que matin en Jacob.
Per això, l’Home de Negre simularà ser qualsevol persona que pugui influir en els protagonistes. El pare mort d’en Jack, la filla de Benjamin Linus o el cadàver ressucitat de John Locke.

Els protagonistes de Perduts només són peons en el joc entre aquests dos personatges. En Jacob els selecciona amb un sol contacte físic i espera que triïn el seu camí. L’Home de Negre farà tot el possible perquè segueixin el seu pla predissenyat.

Això és Lost. Això és el que ha estat sempre. Les dualitats. La ciència i la fe. El destí per fer i el ja establert.

Mitologia, ciència-ficció, drama, aventures i terror. Immortals de temps remots i bombes nuclears. Paranoics i viatgers del temps. Vells enemics a la platja, pèrdues irreparables i paradoxes blindades.

I és televisió.

dimarts, de maig 12, 2009

The 24s - The ex - s01e06

Jack Bauer té una pista de qui pot saber on trobar William Wilson: la seva ex, la Susie.
Així no obstant, en Jack també té temps per fruir d'un partit de futbol épic.
Amb la col·laboració de Joan Maria Pou, a la locució del Barça juga a RAC1.


Futbolins, el genocidi silenciós


Ningú no en parla, però és un fet constatat que des de fa anys s'està exterminant els jugadors de futbolín. Primer en fan desaparéixer els camps, una pinochetada corregida i augmentada, per després eliminar aquests petits jugadors de cintura inflexible.

Tothom sap que les lligues de futbolin tenien dos, tres o com a molt quatre equips, sí, però... on han anat a parar aquells temps en que estava prohibit xutar de molinillo o marcar gol de porteria a porteria? Qui utilitzarà la barra metàl·lica ara per colpejar el contrari als genolls o, encara millor, a l'entrecuix? Qui recordarà els noms dels esportistes que no portaven cap número a la samarreta? Qui?

dimarts, de maig 05, 2009

Diccionari Canigó Català-Castellà, la lluita pels drets de la comunitat homosexual

Detecteu la quantitat de referències filogays que apareixen en aquesta innocent il·lustració del diccionari Sopena Canigó Català-Castellà/Castellà-Català.

dilluns, de maig 04, 2009

Miscel·lània futbolístico-viral


Volia fer un post que relacionés els següents conceptes:

  • Susan Boyle
  • Sergio Ramos
  • Grip Porcina

Però les permutacions eren tan altes que no m'he sabut decidir.