diumenge, de juny 21, 2009

L'habitació de Verònica, d'Ira Levin -direcció d'Hèctor Claramunt-

El Capitol està en penombra, amb la pluja caient esmorteïdament pels altaveus, trons llunyans, i una sala fantasmagòrica sobre l'escenari.
Un llit, un divà, mobles i arcons estan coberts per llençols blancs. Dues portes, una a cada banda de l'habitació, i una finestra al fons. L'espai és petit, estret i asfixiant.
Sonen els acords d'una melodia suau, inquietant, i la porta de l'habitació s'obre.

Si, una hora i mitja després, la funció s'hagués acomiadat amb la (cèlebre) sintonia d'Alfred Hitchcoch Presenta, no m'hauria extranyat gens ni mica.

L'habitació de Verònica està escrita per Ira Levin (marcat per sempre més per Rosemary's Baby i Els nens del Brasil), i això es nota. Segueix la mateixa línea pertorbadora, aquest trencament de la realitat qüotidiana en una irrupció de bogeria violenta, convertint el que en principi semblen uns personatges adorables (veïns ancians, majordoms, metges de capçalera austríacs...) en autèntics monstres.



Fa pocs dies vaig començar a llegir alguns relats de Los hombres topo quieren tus ojos (Valdemar, editat per Jesús Palacios) sobre l'era daurada de la literatura pulp anglosaxona. I molts de vosaltres ha coneixeu la meva passió per Robert Block (autor dels millors guions de la sèrie del mestre del suspens, així com del text literari original de Psicosis) o , sobretot, Richard Matheson (no cal presentació, oi?). L'habitació de Verònica és una obra a l'alçada de qualsevol dels anteriors. Sense pretensions de denúncia social, ni dobles lectures, ni un debat intern sobre el poder de la violència o del mateix teatre; sinó un text efectiu que s'obre i es tanca dalt de l'escenari, rodó, en que se'ns mostren uns fets i no ens demanen que hi reflexionem, només que en siguem testimonis.

Una parella, d'excursió en la seva segona cita, coneix un matrimoni en un restaurant de carretera. Aquests, que resulten ser els majordoms d'una finca victoriana, asseguren que la noia té una semblança extraordinària a una de les filles de la família a qui cuidaven temps enrere, i que va morir de tuberculosis. Així, els fan una proposta inquietant: fer-la passar per la noia morta i que parli amb la seva germana, ja gran i a punt de morir, per tal que no se senti culpable per uns fets que van passar fa molts i molts anys...

M'ho he passat molt bé, amb L'habitació de Verònica. L'ús de l'escenari de poca profunditat otorga un grau de claustrofòbia que impulsa l'obra i accentua la violència (més psicològica que física, malgrat que la segona va fent aparició en un crescendo imparable) entre els personatges. La banda sonora (integrada com en un una pel·lícula) de Pep Pascual ajuda a introduir-nos en el món malaltís de la família protagonista. Héctor Claramunt aconsegueix moure amb precissió les peces d'uns escacs que usen la coreografia pròpia dels thrillers clàssics, aquells de mansions victorianes de portes tancades amb clau.

Miquel Sitjà està força correcte en el seu paper de fill reprimit i de sexualitat freda que es cita amb la Susan. He de reconéixer que si bé Silvia Marty, al principi de l'obra em semblava que grinyolava una mica, fa progresar el seu personatge a uns nivells d'angoixa molt superiors al que em podia esperar, en una evolució paulatina i versemblant que ens col·loca a tots els espectadors en la seva pell. Mercè Montalà ofereix un recital de registres, de la dolçor a la perversió, passant per la bogeria, en un personatge que li sembla fet a mida. Quina bona Enriqueta seria!!!
I Lluís Soler... collons, el Lluís Soler. Quin monstre sobre l'escenari. Només amb la presència ja absorveix tota l'energia de la sala. Però quan parla, quan es mou, quan reacciona irascible o quan plora resulta hipnótic. De vegades, quan s'asseia amb el cap entre les cames o d'esquenes a la platea, me'l quedava mirant, escoltant els diàlegs de la resta del repartiment, només per veurell en la pell del seu personatge, creient-me el seu patiment i, alhora, la seva obsessió.

L'habitació de Verònica, malgrat recordar sovint a El final de las escaleras, La matança de Texas (sic), Psicosis o la mateixa La llavor del diable, no és una obra de por sinó de suspens, una hora i mitja d'intriga plagada de twists argumentals com Déu mana i que deixa un molt bon sabor de boca en acabar la funció... si ets capaç sortir-ne viu.

dissabte, de juny 20, 2009

Twistanschauung, de Víctor García Tur


-Tinc fotos borratxo al facebook més dignes que aquesta -menteixo al noi de la samarreta groga. No tinc fotos borratxo al facebook. I el nivell de dignitat és molt relatiu.

El noi riu i xerrem una estona. S'assembla força a un amic de ma germana que és bon paio, així que per associació suposo que em cau bé. Li pregunto quina és la seva novel·la i em respon que no, que és un llibre de relats amb un nom estranyíssim. Em passa un dinaquatre amb el primer conte de tots, per fer un tast.

Quan li faig la típica pregunta que tot escriptor de contes sent vint-i-mil vegades al dia (per què no, una novel·la?), assegura que no té prou constància.

Llegint Twistanschauung t'adones que és veritat i és fals a l'hora.

És cert, perquè cadascun dels tretze relats té una morfologia pròpia. García Tur crea la forma del conte en base a allò que vol explicar, i se serveix dels elements més adeqüats en cada moment per a construïr-lo (fotografies, símbols, canvis d'dioma). Això converteix el llibre en un ens orgànic. Si en qualsevol altre aplec de relats pots anar saltant d'un a l'altre indistintament, perquè l'ordre no altera el resultat, al Twist... és més que recomanable seguir la línia cronològica pautada per Tur per gaudir plenament del seu joc de miralls, de les referències internes i dels mecanismes que s'activen i es desactiven entre si a cada pàgina.
I és per això que l'asseveració de la manca de constància és falsa. Perquè el Twist... és un tot integral, en que els relats estan interconnectats i alhora són autònoms, en què hi ha una trama subtil i persistent com la pluja fina al llarg de tots ells (curiosament i irònicament, el segrest de criatures).

Víctor Garcia Tur és dissenyador gràfic, i això es nota alhora de construir la novel·la (perquè també podríem refererir-nos al Twist... com una novel·la encoberta). No només pel disseny de la portada, que ja marca una línia trencadora del que vindrà dins, sinó per la seva elecció en les imatges a descriure (amb una fixació esfereïdora pels detalls més qüotidians). El joc proposat a l'equador del volum amb "Les set diferències/Antena/Las siete diferencias" és deliciós.

Les seves referències? Tot i que ell cita sovint Cheever (i es nota en el resultat, amb aquestes històries de rutina entre parelles que es trenquen per la irrupció d'una obsessió), hi he vist rastres de Palahniuk (Mozzaiku) o de Sergi Pàmies (L'ull màgic), però també s'atreveix a citar a Sergi Mas o a la publicitat de Garnier.

El llenguatge és planer, directe i molt barceloní (un fet que sembla que la crítica detesta cada cop que un autor barceloní escriu sobre el que passa a la seva ciutat, com si no fos un recurs legítim).

Crec que tenim Víctor García Tur per molts anys. Si al final, seran les primeres impressions, les que compten.


dilluns, de juny 15, 2009

Cristiano Ronaldo, o la resurrecció del destape

Florentiño Pérez ha d'amortitzar els norantamolts milions de frodos que ha costat el fitxatge de Cristiano Ronaldo.

Com que el futur és l'I+D i les idees van buscades, ajudem des d'aquest últim racó internetés el Ser Messiànic que presideix l'equip merengue.

Aquí va el primer:



Fer un remake de totes les pelis del Destape Español, respectant el guió original, però canviant els actors (Mariano Ozores, Juanito Navarro, Estesopajares) per en Cristiano Ronaldo.

Deixem que el càsting femení sigui el mateix. Nadiuska. Susana Estrada. Ágata Lys. Però tal com estan avui dia (si ha mort, s'accepta intercanviar-la per l'equivalent actual, com Yola Berrocal o Malena Gracia). Ell, per contracte, ho cediria tot a Florentiño. Elles actuarien per amor a la hípica.

Garanteixo recuperar la inversió el primer cap de setmana.


dimecres, de juny 10, 2009

El comodí de les converses. Que gran!


Quantes vegades ens haurem quedat sense paraules en una conversa!
Com és possible? Som enginyosos, ràpids i graciosos! Per què ens quedem sense saber què dir o què respondre?

Ha arribat la solució a aquests blancs mentals! Ha arribat l'expressió perfecta per a sortir del pas!

Que gran!

Vull dir, que sí, que l'expressió és que gran!

Tan se val si el que us diuen és positiu com negatiu, si esteu prestant atenció o si se us en refot i li esteu mirant les tetes a la vostra interlocutora. La resposta perfecta sempre és Que gran!
Serveix per a tot, i a tot arreu escau. Tant pot significar que hi estàs molt d'acord com que parles de forma irònica. Tant pot voler dir que t'agrada com que ho menysprees. Que gran!

Veiem uns exemples.

-Airton Senna va morir en un accident automobilístic.
-Que gran!

-Fernando Alonso no ha aixecat el cap després de guanyar el Príncipe de Asturias.
-Que gran!


-Silvio Berlusconi és un putero i un mafiós.

-Que gran!

-Silvio Berlusconi és l'ídol de tot home mediterrani.
-Que gran!

-Aquest any, la declaració de la renda em surt a retornar.
-Que gran!

-Aquest any, la declaració de la renda em surt a pagar.

-Que gran!


-Els amplis resums del DVD de La Vanguardia de la final de París i Wembley duren cinc minuts.
-Que gran!

-El locutor fa la mateixa veu de sorpresa amb el gol de Koeman que amb el de Belletti.
-Que gran!
-I s'inventa noms.
-Que gran!
-I s'equivoca, tot i estar enregistrat i haver passat disset i tres anys per cada partit, respectivament.
-Que gran!

-La cançó 21st Century Breakdown de Greenday sona a música tradicional asturiana.
-Que gran!

- Has escoltat No line on the horizon d'U2?

-Que gran!

-Què vols dir?

-Uh...

-És una merda com un piano!

-Que gran!
-Sí, brindem!

-Loquillo és el Nicholas Cage del Clot.
-Que gran!


-Nicholas Cage.

-Que gran!

divendres, de juny 05, 2009

Mercato



He llegit moltes coses sobre Ibrahimovic aquests darrers dies. A la web del Mundoportivo han penjat videos seus del iutup de quan la Mercè Rodoreda pensava a fer-se escriptora.
Però digueu-me ignorant si no entenc on està el negoci:

Eto'o + 30 milions d'euros a canvi d'Ibrahimovic.

És a dir, paguem una morterada perquè el millor davanter de la història del Barça se'n vagi i vingui un jugador que ja ha fet els millors deu partits de la seva carrera.

Val.

I diuen que estem en crisi. Amb idees com aquesta... qui necessita crisi?
Ara podem rebentar el mercat amb milers de transaccions de l'estil:

Sant Graal + 30 milions d'euros a canvi d'un got d'Ikea.
Spiderman + 30 milions d'euros a canvi d'Aquaman.

John Locke + 30 milions d'euros a canvi de Lincoln Burrows.

La discografia dels Beatles + 30 milions d'euros a canvi d'una cançó de la Bebe.

Aleix Vidal Quadras + 30 milions d'euros a canvi de Belcebú.


És hora de vendre Eto'o. I n'hauríem de treure pasta gansa.