dimecres, de juliol 29, 2009

Último Superviviente eXtremo

Arriba el súmmum dels programes de supervivència. El programa que superarà El Último Superviviente de Bear Grylls i el Desafío Extremo de Jesús Calleja. Arriba...

Ultimate eXtreme Survivor

Format a base de mòduls de FP impartits per exagents del KGB, Osito Grillo ens demostra com difícil és la supervivència a la illa de Dharma.

Agafeu-vos fort per viure una experiència plena de misteris, ànecs, viatges en el temps i germans bessons, en una nova producció de resented people.



dimarts, de juliol 21, 2009

Carnival of Souls: Lynch Pre Lynch


Carnival of Souls és un film de culte. O almenys això diu la caràtula del DVD.
També hi ha la següent frase:

Carnival of Souls es una influencia reconocida en el trabajo de directores tan dispares como David Lynch, George A. Romero y M. Night Shyamalan.


Que vindria a ser com explicar-te el final de la pel·lícula, a poc espavilat que sigui.

Personalment no havia sentit a parlar mai de Carnival of Souls. Em sonava el títol, però ben bé el podria haver llegit a la secció Patas Arriba del Micromanía de fa 20 anys.

I veient-la... qui decideix que una pel·lícula és de culte?

He de reconèixer que per tenir una opinió sobre Carnival... és molt recomanable veure els extres que venen amb el DVD. No perquè siguin molt complets o exhaustius, sinó perquè es tracta d'un parell de documentals realitzats l'any 82 que són els precursors dels making off. Un home amb jersei de sanefes, ulleres de pasta grosses i repentinat antipolls ens porta per les localitzacions de la pel·lícula, al temps que n'explica detalls i curiositats del rodatge. En esta esquina donde la protagonista pasea con Linden ahora hay un McDonalds. El puente ha cambiado mucho desde entonces, ya no es de madera.

Carnival of Souls va aparèixer després que el director, un tal Herk Harvey, veiés un parc d'atraccions abandonat prop d'un llac i li demanés a un amic seu presuntament guionista que n'escrigués una història de terror al voltant d'aquest indret.

Un cotxe amb tres noies fa una carrera amb un altre cotxe per carreteres de l'Amèrica profunda. Té un accident i cau daltabaix d'un pont. S'enfonsa en el riu. Passen les hores i una de les noies, una rossa amb cara d'haver llepat gripaus morts, surt de l'aigua. Com que no acaba d'adaptar-se al poble on viu, perquè tot se li fa estrany, decideix mudar-se a un altre poble. Allà agafarà uan feina d'organista en una església, malgrat no ser creient. I el seu veí d'apartament li tirarà la canya d'una manera que avui només es podria considerar delictiva.

Però, de cop, un senyor de bosses negres sota els ulls, pal·lidesa extrema i despentinat de centrifugadora (interpretat pel director, perquè no hi havia més pressupost) l'assetja. I, amb ell, tota una colla de figures espectrals amb afició per ballar vals. I quan ella demana ajuda, ningú no la pot sentir ni veure...

El culte de Carnival of Souls deu venir perquè està feta amb quatre duros i és una pel·lícula digna de David Lynch un parell de dècades abans de David Lynch. De fet, a part d'El sexto sentido (una semblança massa evident, i no cal que us digui res més), Carnival of Souls té l'atmosfera de Carretera Perdida.

Clar que com a pel·lícula de cinema no funciona, tret d'algun pla aillat com els fantasmes emergint de l'aigua.Té un ritme exasperant, escenes allargades fins a l'odi com els irritants solos d'òrgan de la protagonista, o passatges absolutament prescindibles com tota la part de la seducció del senyor Linden. Argumentalment és una tonteria que no hauria d'haver passat mai dels set minuts de durada, i les actuacions són tan llastimoses com un gat famèlic davant un plat de mostassa. El final el veus venir des del moment de l'accident, clar, però això fa uns anys suposo que seria sorprenent. O no.

Sigui com sigui, el friki que presenta el tour del Carnaval de les ànimes estava tan il·lusionat que sap greu dir que la gran pel·lícula de la seva vida és una tonteria.






La pel·lícula, online.

dissabte, de juliol 18, 2009

Osiris Redding

El Déu Egipci del Soul, El Faraó de la Ritme, El Sume Sacerdot Ipmohtown.


Osiris Redding va dominar les llistes d'éxits de l'Alt i el Baix Egipte durant més de tres mil anys, amb cançons sensuals, molt properes a la gent que va fer les piràmides i va inventar el paper higiènic ultraresistent.



Ara surt a la venda el recopilatori amb les seves millors cançons, com:

"These Slaves of Mine", "Fa-Fa-Fa-Fa-Fa (Jew Song)", "Try a Little Goddess", "Shake (7th Plagues song)","I heard it through the pyramids", "(Sittin' On) The Dock of the Nile"" "I've Got Horus to Remember", "Stop! in the name of Mummy".

Per desgràcia, Osiris Redding va veure com altres Godstars de l'Imperi Romà el rellevaven de les llistes dels més venuts, per caure finalment en l'ostracisme.

Aquí, cantant a Ank Suh Namun:



dimarts, de juliol 14, 2009

Viaje con nosotros (si quiere gozar)



Si encara no tenen planificades les vacances d'aquest estiu (que ja comença a ser tard, no ens enganyem), els aconsello aquesta meravellosa ruta per Croacia, en que visitaran la bonica Capadòcia.
El trajecte inclou la serralada de l'estultícia, el llac neci, o l'asolellada costa oligofrènica.
L'allotjament serà en un hotel de la regió veïna, la no menys hipnòtica Idiòcia.

diumenge, de juliol 12, 2009

Los juegos del hambre, de Suzanne Collins



Literatura juvenil. L'etern debat. On rau la diferència? Verne és juvenil, a dia d'avui? No veig molts nois entusiasmats amb les aventures d'un capità de quinze anys. Harry Potter, és juvenil o un fenòmen trasnversal? El debat no porta enlloc, com gairebé tots els debats.

Jo llegia Richard Bachman de xaval. M'agradava més que Stephen King. I això que Bachman era el pseudònim que King emprava per escriure les seves distòpies més esbojarrades. Però per a mi, en certa manera, el món futur i cruel de Bachman m'era més proper que el terror qüotidià de King.

I d'entre tots els llibres de Bachman, el que em va marcar va ser La larga marcha.

En ella, 100 adolescents escollits per sorteig participaven en un concurs en directe per televisió. La prova consistia en córrer. Córrer constantment. Si s'aturava o baixava el ritme, el concursant rebia un avís. Al tercer, era executat per un policia. El darrer supervivent era el guanyador.

Recordo que vaig passar una temporada obsessionat amb aquella novel·la, i fins i tot a dia d'avui crec que és una de les que em va motivar a començar a escriure. Jo vull escriure això, em deia.

Los juegos del hambre, per tant, sembla un remake de La larga marcha, actualizada en la seva versió 2.0.

Els Estats Units d'Amèrica han patit una gran guerra que els ha deixat delmats. Ara estan distribuits en dotze districtes governats amb duresa pel Capitoli, una espècie de metròpolis. Els districtes es divideixen en sectors (un districte per a l'agricultura, un per a la mineria, un per ramaderia...), però tots han de sotmetre's al Capitoli, que un cop a l'any organitza Els jocs de la Fam. Aquests es celebren per tal de recordar que la rebel·lió és inútil. Vint-i-quatre nois i noies (dos per districte) són triats per sorteig per participar en aquesta competició anual. Com vells gladiadors, s'hauran de matar entre ells en un indret desconegut fins que només quedi un, el vencedor.

Quan Katniss Everdeen decideix substituir la seva germana petita, qui havia estat triada en el sorteig, comença la seva aventura en els Jocs de la Fam...

He de confessar que em va costar entrar en la novel·la. No sé si per prejudicis, per un inici un pèl plastidecor o perquè em costava identificar-me amb una adolescent caçadora del futur, però se'm feia difícil participar de la història. Potser és que l'inici em recordava massa a un cert tipus d'imaginari Nintendo, tot plegat molt Zelda o Final Fantasy. Els personatges del principi em semblaven arquetípics o superficials, i la història massa destinada a un públic més jove. He de dir que detesto la moda del Capitoli, per exemple, molt Spy Kids.

Però tot va canviar.



Suzanne Collins arrenca motors amb força la nit abans de l'inici dels jocs, i ja no es deté fins a la darrera pàgina. Sembla com si de cop oblidés tota una presentació (necessària, al cap i a la fi) per dedicar-se al que volia explicar des d'un inici. Vint-i-quatre adolescents tancats que s'han de matar entre ells. Ens queden unes tres-centes pàgines de competició per endavant, i la novel·la ja no està disposada a deixar-te anar.

Els jocs de la fam enganxa, i molt. Des del moment en que Katniss Everdeen és pujada al camp de batalla, talla qualsevol intent de deixar anar la novel·la.

Narrada en present i primer persona, acompanyem la Katniss en la matança. Un joc de supervivència extrem, on hi ha aliances i traicions, sorpreses i trampes.

Collins fa creïble aquest futur absolutista, on tothom està vigilat i ha de controlar el que diu i el que fa, per risc de la repressió del Capitoli. Insereix els avox, presumptes delinqüents rebels a qui se'ls ha tallat la llengua i obligat a servir als poderosos. Com també crea tota una societat dedicada a l'hedonisme i l'oci, que gaudeix amb les massacres perpretatdes any rere any amb els nois dels districtes. Hi ha noves espècies animals (d'entre elles, em quedo amb les rastrevíspules, una vespes mortals que persegueixen el seu objectiu sense descans), mutacions (atenció als mutos dels darrers capítols, realment esfereïdors). Els Vigilants controlen tot el que passa a l'estadi, i influeixen en els jocs quan l'audiència decau. Perquè, al cap i la fi, és un espectacle de masses que fa embogir els televidents. I si no t'agrada, estàs igualment obligat a mirar-lo...

A mida que avancen els jocs, però, s'hi inclou una altra trama, la del triangle amorós format per Katniss, Gale (el noi pel qual se sent atreta al Districte 12) i Peeta (la seva parella i contrincant en els jocs), que sembla que s'anirà desenvolupant al llarg de la trilogia.

Si una cosa s'agraeix de Los juegos del Hambre és la seva voluntat de novel·la de gènere sense complexos. Ciència ficció i aventures, amb tocs de gore, nascuda de mil i una referències (Battle Royale, El senyor de les mosques, Gran Hermano, La Fuga de Logan...)i que es converteix en un referent inmediat per a qualsevol amant del gènere.

Si heu de fer un regalar a un adolescent i no sabeu què comprar-li, no ho dubteu ni un moment. Los juegos del hambre. Amb la condiciò, però, que us el passi quan l'acabi.

Jo ja n'estic esperant la segona part amb impaciència!


dimarts, de juliol 07, 2009

Vida diària dels homes falcó del Planet Mongo



Dins de la sèrie Turisme Interplanetari ens aturem uns instants a Mongo, el planeta d'on són nadius els Homes Falcó.
Tothom coneix els Homes Falcó. Són aquells sers sorgits d'un galiot on experimentava el doctor Mengele que van ajudar Flash Gordon en la seva batalla contra el sentit del ridícul.



Els Homes Falcó, comandats pel pare de l'Escurçó Negre (que després moriria ballant a Cuatro bodas y un funeral), són gent d'allò més casolana.
Observem alguns detalls de la seva vida qüotidiana:



No hi ha portes als edificis de Sky City. Totes les cases tenen finestres amb cedés penjant d'un fil al davant per evitar intrusos no desitjats. Els sistemes d'alarma contra robatoris també inclouen bosses o ampolles plenes d'aigua a la finestra que, a més, repeleixen els gossos mosca.

Els urinaris públics de Sky City són molt escasos. Els Homes Falcó, quan senten la necessitat de fer de ventre, s'adrecen al cotxe més proper i defequen sobre el capó o el parabrisses.



Els Homes Falcó són bons gourmets i els agrada de fruir de la companyia mentre mengen. Així, els restaurants són parcs a l'aire lliure. El cuiner es posa de peu dret sobre un banc i va llençant pinso per terra, on els Homes Falcó es barallaran per picotejar-lo amb els morros envermellits dels cops contra el gravum.

La crisi també ha arribat al Planeta Mongo. El sector tèxtil, en que es basava la major part de l'economia Mongo, va patir una bombolla que ha esclatat. D'armadures, capes, cascos, malles i tot tipus de complements de la Planta Halcón dels cèlebres magatzems El Halcón Maltés s'han anat en orris. Els Homes Falcó avui vesteixen poca roba, molt de tanga i cinturons i corretges, però de tela més aviat poqueta. Les armadures han quedat reduides a una carcassa.



La immigració també s'ha fet notar en els darrers anys. Els Homes Falcó han vist com anaven arribant els Homes Periquito de l'oest, els Homes Colom del Sud o els temibles Homes Cotorra, que han fet aflorar els primers símptomes de fricció social. Els Homes Falcó es queixen que els Homes Cotorra fan massa soroll tot el dia, que fan vida al carrer i provoquen inseguretat ciutadana. Que no són com els Homes Lloro, la majoria psicoanalistes que no callen mai però que resulten inofensius a la fi (malgrat la seva afició a aparellar-se només amb Dones Falcó). Els Homes Cotorra són inquietants, i no és extrany que hi hagi baralles cada cap de setmana als barris més conflictius d'Sky City. Diuen que fins i tot han arribat a violar alguna Noia Oreneta, però no se sap si són rumors creats per a engegar el malestar entre la població autòctona i poder fer aflorar un nou partit polític (Partit de la Nació Falcó) que se'n beneficii.

dilluns, de juliol 06, 2009

Escenes eliminades. Star Wars: Empire Strikes Back


146. INT. NIT. ESTRELLA DE LA MORT

DARTH VADER
Obi Wan no et va dir tota la veritat. Jo no vaig matar ton pare. Jo... sóc ton pare.

LUKE
No!

DARTH VADER
Luke, uneix-te a mi i junts dominarem la galàxia.

LUKE
No! Papa, vull galetes.

DARTH VADER
No hi ha mans, no hi ha galetes.

LUKE
Papa!

DARTH VADER
Usa la Força, Luke. (rialleta per sota del casc). Xoca aquests cinc!

LUKE
Mai! (es deixa caure daltabaix de l'estrella de la mort).

divendres, de juliol 03, 2009

Episodi IV. Una nova esperança

He estat uns dies voltant per Europa. L'Europa de veritat (França, Alemanya i Àustria) i l'Europa de pandereta (Itàlia i Suïssa).
No es deixin enlluernar pels diners del senyor Florentino Pérez. No s'espantin si sembla que Txiki es mou menys que els ulls d'Spiderman*.

CR7s, Kakás, Benzemás i l'ara molt lleig Ribery (que aquest, no disimulem, sí que fa mal).

Arreu d'Europa només he vist samarretes del Barça. Moltes. Moltíssimes. A cabassos.

Les ciutats eren blaugrana.

També he vist un autocar ple de gitanos rumanesos aturant-se en una àrea de servei de Montpellier camí de Catalunya i baixar traient-se els mocs i mirant dins dels vehicles amb ulls cobdiciosos. He vist magribins que baixaven cap al Marroc i descansaven tranquil·lament tancant les portes dels cotxes i mirar-los amb recel, igual que francesos, italians o catalans. Feia temps que no veia gent tant unida, de veritat.








*Copyright sr. Q.