dijous, d’agost 27, 2009

Microesfot i el phostoshop étnic.

Per arribar millor al client potencial de Microsoft de cada país, l'empresa de Bill Gates demostra un gran domini del photoshop i s'amotlla a les característiques pròpies de la població de cada estat.

EEUU

Aquí hi veiem una escena feliç: tres empresaris guaitant un power point que els indica que tot va bé i l'empresa no farà fallida. Blanca, negre i asiàtic (aquest últim beu aigua, perquè no sigui dit que l'alegria ve de factors exògens).
POLÒNIA



Polònia és un país ple d'asiàtics i noies blanques, però han substituit subtilment el Lluís Bassat negre per un senyor pentinat de gomina i contractura cervical. Hom diria que aquest home condueix molt i amb el braç fora de la finestreta, per el moreno taxista de les mans.


ESPANYA

No calen gaires comentaris. La foto de Microsoft parla per si sola.

dilluns, d’agost 24, 2009

Ressopó a les Begues, d'Albert Serra


Després de l'enorme éxit de taquilla (tot i que ell en diu guixeta i li posa un cadenat quan surt de la dutxa) de la seva versió de Watchmen, el visionari director català Albert Serra aposta per construir un altre remake d'un blockbuster de hollywood (un masia-basté, com li agrada rebatejar-lo).

L'escollida en aquest cas ha estat Resacón en Las Vegas, una comèdia esbojarrada de la qual creu que no s'ha tret tot el suc. Per a la seva adaptació, canviarà el registre humorístic pel de drama rural en tres actes, i l'adjectiu d'"esbojarrada" pel d'"esquifida".

Serafí (Jordi Boixaderas) és l'hereu d'un mas que ha de contraure matrimoni amb la pubilla de Can Gitadors, l'Agustina (Margarida Minguillón).

Per això, el seu millor amic en Julià (Ramon Madaula), professor d'institut i enginyer astrofísic els caps de setmana, li prepara un comiat de solter a la bonica població de Begues. Concretament a la whiskerya Caballo Blanco.
Amb ell, el noble però apocat Evarist (Joan Pera) i en Ramonet (Óscar Nebreda), a qui encara li dura el globus pels fongs que va llepar durant el Canet Rock.

En Ramonet ha portat unes pastilletes pel parkinson de sa mare que faran que cap dels quatre amics se'n recordi de res del que van fer durant el ressopó de solter. És més, en Serafí desapareix i els tres mosqueters del Baix Llobregat iniciaran una recerca que els durà a viure les aventures més apàtiques de la seva vida.

Pescaran carpes amb toxines junt a rumanesos i kosovars al pantà de Foix, descobriran que en Julià s'ha casat amb una prostituta que va trobar a l'autovia de Castelldefels, la Svetlana (Emma Vilarasau), i toparan amb Don Basilio (Paco Morán) un mafiós a qui van robar la ràdio blaupunk del cotxe després d'estavellar-lo a les portes del monestir budista del parc natural del Garraf. Tot això, amb el nadó que en Ramonet s'ha trobat a la porta de la vicaria quan ha vist com el pàrroc sortia amb un bidó de benzina i un mistó cridant: "He vist el dimoni i és del madrit".

Albert Serra redefineix el cinema català i, per què no dir-ho, el cinema en general. En unes declaracions (exclusives per al blu-ray de Ressopó a les Begues), diu que les seves referències són els dvds pirates que els negres del seu poble li tiren a la cara quan arriba la policia local.

Sense cap mena de dubte, Albert Serra és la gran promesa del cinema, l'únic director capaç d'eclipsar James Cameron i de qui ja es rumoreja a Ain't it cool que està preparant la seva pròpia versió d'Avatar protagonitzada per Zlatan Ibrahimovic. A sota, una de les imatges que s'han filtrat de la preproducció.

divendres, d’agost 21, 2009

Sincretisme audiovisual


Un dels barems més usats per avaluar el nivell cultural d'una societat es troba en els comentaris a peu de notícia dels diaris on-line. Aquests acostumen a girar al voltant de cinc temes principals:

  • Xarneguisme i variants.
  • Independentisme i socialisme.
  • La policia com a mal endèmic.
  • Insults.
  • Comentaris eliminats pel moderador.

Però hi ha altres fonts d'on examinar el nivell de coneixements de la població respecte el món que l'envolta.

Els comentaris del Youtube, per exemple.

Contemplin la captura de pantalla que obre aquest post. Es correspon a un segment de la pel·lícula La Pasión de Cristo, que algú s'ha molestat en capturar i pujar a bocins a la xarxa. Del no res, com s'inicien les discussions més bèsties, les acusacions creuades han començat a aparèixer. I amb elles, la visió del món i la cultura a través de nous filtres que ignoràvem.

Llegeixin el darrer dels comentaris, firmat per un tal tosolu:

los odio malditoss!! judios mataron ami dios y todo por la mierda de alá que no existe el que quiera pelea por eso ba!! soy de tepito malditos!!! judios me cago en alá regresen ami dios porquerias


Això és sincretisme pur. La barreja de totes les cultures i religions per formar un credo únic. El conflicte israelo-palestí queda completament desacreditat després d'aquesta revelació del mestre tosolu, de tepito malditos. Jueus adorant a Alà esperant convertir-se al Deu de tosolu.

Però hi ha més, com la lliçó de geografia i de revisionisme històric a càrrec d'una tal Rosyviz:

yo creo que por eso en todos esos paises como jerusalen y sus alrededores les va como les va por lo que le hicieron a Diosito ademas de los judios por que fueron ellos quienes no lo defendieron como el hijo de Dios y yo creo que por eso sufrieron lo de Hitler y fueron tan perseguidos y sobajados que dolor ver estas imagenes pensar que lo sufrio Dios por nuestra salvacion me da escalofrio por que somos unos ingratos ojala que no haya sido tal cual aparece en esta pelicula


Diosito

Clar que també hi ha el que va per lliure i està disposat a ser un nou Mesies, com yeshuadin, que utilitza la caixa de comentaris com una secció de contactes religioso-bondage:

quien quisiera azotarme como en en la pelicula para sentir en carne propia lo que cristo sintio en los azotes


I finalment, un missatge esclaridor sobre els fenòmens migratoris al llarg dels darrers dos mil anys, que uneixen la palestina del segle I amb l'Europa del XXI d'una forma esfereïdora. El visionari es fa dir Metallicaecko, i sentència d'aquesta manera:

malditos rumanos
zi eztubiera hay lez quemaria las pelotas

dijous, d’agost 20, 2009

Dubtes raonables

Home o dona?

Semenya

Chapman

Guti

I de regal, el de video de la cançó Heatwave (noti's la velada referència a les sufocants temperatures que estem patint aquest estiu), interpretada per Semenya and The Vandellas:

dimarts, d’agost 11, 2009

La burbruja inmobiliaria

Ha nascut un nou blog, de la mà de Lady Moriarty.





Sentin-se com a casa (una casa per entrar a viure-hi, ideal parelles, orientació Tarragona).

diumenge, d’agost 09, 2009

3


La magnífica primera imatge que surt a google si cerques Ronya Mortis. Amb això queda tot dit.


Ronya Mortis ha fet tres anys aquesta setmana. Va néixer en ple agost, quan moren tots els blogs, arran d'una conversa amb el senyor Brillant. De fet, els primers passos d'aquest blog seguien l'esqueix de l'enyorat L'odi empordanès no caduca.

De fet, havia intentat crear alguns anys abans sense éxit perquè no me'n sortia amb el disseny de la pàgina. Es deia El Zombie Alegre i tenia un sol post (en anglès, crec recordar) sobre la meva experiència vital amb Eric Moussambani. Crec que deu haver desaparegut, perquè no el trobo en cap cercador.

L'únic meme que he fet, el de les samarretes.


Però deixem-nos de remembrances i anem al tall: el rànquing de coses que la gent vol llegir d'aquest puestu!

Les persones més buscades
Sí, tots pensem en com de bona és presentant.

La number one en la llista dels més buscats. No ens enganyem, tots voldríem que Carmen Alcayde fos una pornostar. Té el cos i les habilitats. Segur que també té la possibilitat. Quins extranys designis impedeixen que dugui a terme la seva veritable vocació? que la impulsa a seguir fent programes vestida?

Durant molt temps, Fernanda Moruno de Castellbisbal va estar en primera posició de visites. Avui la seva estrella sembla caiguda, però segueix en els nostres cors.


2. manuel torreiglesias

Un altre de la collita del 2007, que pel que es veu va ser l'any més prolífic del blog. Lamentablement només vaig dedicar-li un post ple de videos de l'APM que van petar-se a la setmana següent. El post ha quedat camacurt i tristoi, però segueix tenint un inexplicable éxit de públic. Ara seria carn de facebook.

Un blog per a totes les sensibilitats.

3. dertycia

Un mite. Però només per comparar-lo amb Pluto, de las colinas tienen ojos. Era la darrera esperança per guanyar una lliga que l'equip va meréixer perdre.

Artistes convidats de primera categoria. Ara, vés a saber de quin tipus de categoria.


4. la toia jackson

Té collons que la germana de l'extraterrestre finat es digui Latoya però tothom entri buscant La Toia. A qui es trobaran? A Giovanni Dossantos, el bluf més gran del club blaugrana des de Ciric i Babangida.

5. joan espin

Un altre de la primera época. Un impacte cranial de primera. Està en aquesta llista perquè surt a l'Arucitys, i els noms es corresponen a les cerques dels darrers mesos. Vaig fer una descripció bastant malèvola d'ell en el seu moment, i més tard em vaig acollonir i vaig matisar-la. Tot i així, segueix sense caure'm bé.


6. lise charmel

Sóc de la religió Lisecharmelista del Próxim Advent. Les divinitats les col·loquem en marquesines d'autobusos a finals de primavera. Beneïdes siguin!



7. jordi hurtado

Com que Jordi Hurtado ja presentava concursos a la tele quan el big bang, és normal que aparegui en aquesta llista, ni que sigui per acumulació.

8. sonia arenas

Només hi ha una referència a aquesta cosa en tota la historia del blog, i només de forma tangencial. Això sí, s'ha de reconéixer que tinc bon gust seleccionant fotografies.

El primer fotomuntatge. Encara m'agrada.

9. casper van dien

Un altre dels primers posts, una crítica psicotrònica de les que feia al principi, aquesta sobre Dràcula 3000. Crec que va ser la primera vegada en que vaig veure en què s'havia de convertir el Ronya Mortis.

El futbol, sempre present. Bé, en el cas de Guddy no molt.

10. ana obregon

El dia que vaig tunejar l'anita com un zombie no era capaç de veure que amb el temps ella acabaria superant-me en despropòsits estètics.



La frase més recurrent

Melanie Olivares fumando

Des que vaig escriure la ressenya de l'obra de teatre de cap d'any, no ha passat dia en que algun internauta nicotinofílic no hagi entrat al Ronya buscant l'actriu amb una cigarreta entre els llavis.
Un misteri que, certament, no entenc.

Salva a la Pantoja, salva al mundo. El muntatge és meu, però les il·lustracions emprades no. Tot i així, em consta que va circular un mail amb la foto.

La curiositat

"Josep Cuní" gay

Que no sigui això.

El que més em crida l'atenció és la necessitat de recalcar amb les cometes que es tracta de "Josep Cuní". No sigui cas que topi amb la pàgina de Manel Cuní, un gay de la Cofradia de Sant Josep, per exemple.

La pàgina més vista

Renegada

Tres anys després, el post més vist (que no llegit) és de la primera setmana vida del blog. Una entrevista en que Celia Blanco es quedava a gust parlant de les maldats del món del porno i destapant-se com a literata. Si bé és trist que tres anys després cap altre post no hagi tingut més visites, la pregunta és: qué ha fet Celia Blanco després d'allò?
Val. Sé la resposta, però no hi havia càmeres per enregistrar-ho. Què ha fet públicament?


La literatura, omnipresent.


En aquest temps, hi ha hagut de tot: crítiques de cinema, de teatre, de llibres, tonteries, videos estúpids, reflexions lingüístiques, moments seriosos... Alguns dels meus favorits, tot i que em quedo curt:


En recordeu algun? Hi ha res que volgueu rescatar de la memòria? Algun post menyspreable que mereixi ser exhumat? Com hi vau arribar?

Gràcies a tots vostès per seguir alimentant l'ego de l'autor d'aquest blog!

dissabte, d’agost 08, 2009

2001, basat en fets reals


Caixera de Media Markt, vint-i-pocs. El preu de l'etiqueta i el de la caixa no quadren. Es mira la pel·lícula com si acabés de sortir dels vuitanta i no hagués vist mai un DVD. Agafa el telèfon i truca a video.

-Hola. Tengo aquí una peli que marca 7,90 en la etiqueta y 5,49 en la caja.
[...]
-Sí...
[...]
-Mira, es dos mil -l'etiqueta no permet veure l'1 final-...
-Dos mil uno -reblo.
-Dos mil uno.
[...]
-No, no -diu-. No es el código, que es el título.
[...]
Sento com m'apunyalen amb un ganivet de serra.
-Sí, qué corto, ¿verdad? -continua amb el seu cinefòrum.
[...]
-Una odisea... -una altra vegada la maleïda etiqueta.
-...en el espacio -finalitzo.
-Vale. Vale. Sí. Ok. Son 5,49.
-Coneixes la peli, no? -pregunto, desagnant-me.
-No. ¿Es famosa?
-Una mica. L'has de veure.
-Vale. Ya la alquilaré.





Jarl 9000!

dimecres, d’agost 05, 2009

Gràbia: el comodí de la indecissió

Com sigui que vivim en un món d’assertivitat i etiquetes, no hem de dubtar d’allò que ens agrada i el que no ens agrada. Tot és blanc o negre, tigres o leones, Israel o palestina, Nikon o Canon, vida intel·ligent o Loquillo.
Però la veritat és que vivim en un món de constant canvi que fa que no tinguem molt clares les nostres inclinacions.
Què passa si confessem que ens agrada certa pel·lícula i poc després es converteix en socialment abominable? I aquell duet humorístic que ens fa partir la caixa i fa que la gent s’aturi pel carrer i ens assenyali amb el dit a càmera lenta? I si odiem una novel·la que tothom llegeix al metro?
Arriba un moment en que no sabem a què atenir-nos, i desconeixem si el fet cultural que se’ns col·loca davant nostre ens atrau o no. Si ens fa gràcia o ens fa ràbia.
Ara hi ha la solució.
El fenomen grabiós.


Mostrem-ho amb alguns exemples:



-Has sentit el la la la de Bob Sinclair?
-Sí.
-Què en penses?
-Em fa molta gràbia. És entranyable i ahostiable alhora.



-He baixat Outlander de l’emule.
-I què tal?
-És grabiosa. Mola que hi hagi vikings i aliens, però està feta amb el cul.


-Escolta, és la darrera cançó de Nena Daconte.
-Quina gràbia, no?
-Només li has de veure la cara de pa de quilo.



-Has llegit la columna de la Hachmi al Periódico?
-Sí.
-I?
-Seria grabiós escoltar un duet d’ella amb Loquillo.
-Sí, just abans de la setena trompeta i l’aparició del Leviathan.