Sangbona

En Genís (Jordi Boixaderas) és l'encarregat de la fàbrica de sang artificial SANG NOSTRA que hi ha Torroella de Montgrí. Fa anys que viu tot sol, vidu com és des que la seva dona morís de SIDA per una trasnfussió de sang contaminada a principis dels vuitanta.
Dorm a la planta, en un camastre que té al seu despatx.
Una nit, una vampira (Nina) assedegada arriba al lloc i s'afarta de sang artificial. Genís la descobreix i n'evita un atac mortal. Un cop calmada, aconsegueix parlar amb ella i s'hi enamora a primer cop d'ullal.
Es diu Martina, i fa segles que ronda per la Costa Brava, sense trobar un indret on se senti com a casa.
En Genís l'acull i la introdueix en el seu petit món. Tots dos aprendran a viure en societat de nou, cadascú a la seva manera, de dia... i de nit.

Aquest és el punt de partida de Sangbona, el nou culebrot que TV3 prepara per al pròxim hivern, i que es rumoreja que es podria estrenar la nit de Sant Esteve en prime time.

"Hem agafat la idea inicial de True Blood, sobre la convivència entre vampirs i humans, i l'hem traslladat a casa nostra", afirma Mònica Terribas.

L'encarregat de portar el projecte a bon port és Lluís Arcarazo, que es mostra entusiasmat amb la idea: "Ha arribat el moment de fer un culebrot així al nostre país. Si les filles del president del govern són gòtiques, per què no s'hi poden tornar les madrines catalanes?".

"Estic feliç de tornar a la televisió" diu Nina, "i més amb un paper tan llaminer com aquest, que permet parlar de temes tan universals com la xenofòbia i el tràfic il·legal d'òrgans humans". L'actriu, que diu no empenedir-se del seu pas per OT, ha assegurat que "Xavier Cugat se sentiria orgullós de mi: és el projecte que ell sempre havia somiat, juntament amb codirigir 2girls1cup".

Estiu calurós de novel·les que em deixen fred

Decebut.

Porto un estiu horrorós en la selecció de novel·les per llegir. Vaig obrir la veda amb Els homes que no estimaven a les dones, que es va convertir en El lector que abandonava la lectura a la pàgina 80, i l’he acabada amb l’exitosa La mujer de verde. Tot molt nòrdic. Tot molt fred.

M’he deixat portar encuriosit pel fenomen editorial del primer i per l’acollida popular del segon. O era a l'inrevés? No ho sé.

Del primer no diré més que era un avorriment superb fins que arriba el personatge estrella, la Lisbeth Salander, i se m'atravessa a la tràquea. Veient que em quedaven dos llibres més per completar la trilogia (i atenent-me al volum d’aquests i el poc interés que em despertava la història), vaig desistir de continuar.

La mujer de verde està força millor. Com a mínim, l’he llegit de la primera a la última pàgina, que ja no recordo l’últim llibre del qual puc dir el mateix. Ara bé, m’ha semblat una novel·la negra correcta i prou.

L’argument: en unes obres es troba una costella que sembla pertànyer a algú mort fa setanta anys. Un policia solitari amb una filla toxicòmana en coma investigarà el cas.

Ja.

Vagi per davant que mai he estat gaire fan de la novel·la negra. Però si en llegeixo alguna espero que el crim o el criminal tinguin quelcom d’especial. La mujer de verde va de maltractaments. El crim està relacionat amb un cas de violència domèstica de quan la segona guerra mundial.

I aquí se’m desmonta tot perquè no m’interessa en absolut. Què pot haver que m’enganxi en la resolució del cas d’un paio esbatussant la seva dona a Islàndia als anys quaranta? Què té d’excepcional? Casos com aquests, avui dia, en trobes a cabassos.

També m’ha costat entrar-hi pels noms. Erlendur, Sigurdur, Begthora, Grimur... jo no hi veia policies, hi veia elfs investigant!!! I ho sento, però si pel nom no sé si són homes o dones, ja sí que pleguem veles.

Arnaldur Indriasson aconsegueix dues coses, això sí. Narrar de forma fluïda i sense filigranes, i encetar el desig de viatjar a Islàndia. Bé, potser només la primera, perquè fa un parell d’anys que em ronda pel cap anar-hi. Descriu força bé la soledat dels seus habitants, tant físicament com psicològicament. I resulta xocant comprovar com hi ha gent que es perd en la neu i de la qual no se sap mai més res.

D’altra banda, a Indridason se li veuen les bastides a l’hora de construir una història. Escrita la investigació policial del present en tercera persona, introdueix escenes llargues d’una línea temporal passada, col·locades mil·limètricament per tal de mantenir el suspens. Però la majoria de vegades no s’aconsegueix tant aquest efecte com el de desconnexió de la trama i la progressiva pèrdua d’interés. Especialment flagrant és el cas d’un dels personatges vitals de la novel·la que, coneixent tots els detalls de la història, els va desgranant a conveniència de l’autor (el resto ya te lo explicaré mañana, diu, i apa, flashback al canto).

No sóc gaire de sagues, i la de l’inspector Erlendur de la policia de Reykjavik, tant desgraciat, tant de Diario de Patricia, crec que me la puc estalviar.

Llàstima perquè, amb un cas més interessant i menys compromés socialment, potser m’hagués arribat a atrapar.

Això sí, almenys és més curt i digerible que la cosa aquella del Larsson.

Exclusiva: Hans Shrek era nazi!

El Doctor a qui amb tanta fruïció llegeixen i a qui comprarien qualsevol novel·la que escrivís per merdosa que fos (facin-ho, és un consell) estava cercant imatges d'arxiu per a produïr un remake d'Ilsa la Loba de la Gestapo, quan va realitzar la següent troballa.

Les esgarrifoses imatges ens mostren a Hans Shrek, pare del cèlebre monstre de qui s'han fet tres pel·lícules (en un nivell ascendent de mediocritat cinematogràfica), durant una desfilada del partit nacionalsocialista a Múnich el 1933.



Fins a dia d'avui era prou coneguda l'ascendència germànica de la criatura verda, però aquest descobriment ha estat tota una revelació.

Cercant en els arxius, he aconseguit traçar una breu biografia de Hans Shrek.

Neix a Füssen el 1884, fill de d'una parella de germans bavaresos.

Ingressa involuntàriament en el Himmler Pangermanische Circus a l'edat de quatre anys, amb el qual arriba a Berlín. Allà, el Canceller Otto von Bismarck el veu i s'hi encapritxa, i el porta cap a la cort.

Hans Shrek creix entre l'aristocràcia prussiana, fins que a la tendra edat de deu anyets el seu pare adoptiu, el canceller de ferro, mor. Aleshores és expulsat i retornat als Alps austríacs juntament amb el seu millor amic, Heinrich, el major de la familia Himmler.

Desapareix el rastre de Hans Shrek durant tota la primera guerra mundial, que se suposa se la passa amagat a una cova prop de Salzburg, on aprèn a estimar Wagner i les humitats calcàries.

Torna a aparèixer de nou ja dins el DAP, que després es convertiria en el NSDAP, que és el que coneixem com a partit nazi. Era Intendent de Provisió de Consumibles de la secció d'Alta Saxònia: portava els cafés a les reunions.
Hitler hi va veure en ell un clar representant de la classe ària, com també ho va fer en Göering, en Goebbels i en Himmler. Evidentment, ningú no va aconsellar mai a Hitler d'anar a l'oculista, perquè era un negoci regentat eminentment per jueus.

Hans Shrek escala en el partit de forma extraordinària. Aconsegueix ser respectat i es fa d'or inflant les factures dels barracons de Dachau. A més, es rumoreja que era molt bo explicant acudits verds.

Durant la guerra, Hans Shrek es casa amb Lis Terine, la malèvola inventora del tap d'un famós elixir bucal que no mencionarem, i que el converteix en un ésser introvertit i tancat, que defuig el contacte amb la gent. Potser també hi influeix que ha d'exiliar-se al Brasil un cop Alemanya signa la rendició incondicional i Hans és declarat un dels màxims criminals de guerra nazis.

Al Brazil, Lis Terine dóna a Llum a Shrek, a qui s'obliden de posar-li un nom de pila perquè tothom l'anomena el Monstre o el Fill del Nazi.

Allà, juntament amb Mengele, Hans forma un equip que guanya el campionat mundial de Risk, la seva última victòria. Després d'això és difícil seguir-li el rastre, però se sospita que mor cap als anys setanta. Només hi ha una petita conversa telefònica de Kissinger demanant a Simon Wiesenthal que no piqués més al timbre de casa dels Shrek a altes hores de la matinada.

Els mals lectors catalans que no estimaven Sasha Grey

Parles amb amics i companys catalanoparlants i et pregunten: per què no escrius en castellà? i raonen: així tindries més lectors.

Cert.

Escric en català perquè m'agrada llegir i escriure en català. I, a més, perquè trobo que hi ha un cert tipus de novel·les que ens manquen en aquest país acostumat al costumisme (valgui la redundància) i a l'al·lergia a tot allò que se surti una mica del que seria mirar-nos el melic. Sempre hi ha excepcions honroses, esclar, com el cas de l'Albert Sánchez-Piñol i Salvador Macip (a qui saludo des d'aquestes línies), però lamentablement contemplades com una rara avis.


A més, avui obro el diari i em trobo una bajanada com la següent, en la crítica que Joan Daniel Bezsonoff fa de "Els jugadors de Whist", de Vicenç Pagès Jordà:

Sense deixar-se enlluernar per la història que està explicant, el novel·lista torna a la realitat de la paraula. Com a bon català, Pagès és filòleg.

Entenc que hom prefereixi llegir en castellà perquè hi està acostumat des de petit (jo mateix no vaig començar a llegir en català fins els vint). Ara també entenc que hi hagi que ho faci per reacció urticària a comentaris com el de Bezsonoff.

Per cert, Sasha Grey també està escrivint un llibre.

Síndrome del Blogger Infidel

Lamentablement, no actualització gaire sovint. I aleshores em ve el que es coneix com a Síndrome del Blogger Infidel, que és la necessitat de regalar un ram de roses al blog perquè estàs prestant més atenció al facebook o al twitter. Abans, amb el blog, tot era confiança i sexe del bo. Ara només hi ha una relació desganada sense encontres explosius, perquè les altres dues amants ja et sacien la necessitat d'un polvo ràpid.

Acabada aquesta metàfora de merda, amb la que volia dir que tots els posts que abans penjava aquí amb videos ja han desaparegut, portem flors al ronya.

Dos vídeos.

Aquest és de World War II Freak, blog consolidadíssim i molt treballat d'un amic amb coneixements enciclopèdics sobre la segona guerra mundial.




El segon s'apunta al fenòmen de les literal versions. De tots els videoclips que narren les coses que hi passen, de moment aquest és el més aconseguit i divertit.



I per avui ja està. Perdoneu que no parli de la foto que obre el post i només la faci servir com a reclam fàcil.

Veïnetes 2009, accèsit

Amb les preses, en el recull d'algunes de les perles que les Veïnetes d'enguany han gosat fer públiques, se'm va passar per alt una de les meves preferides. Sigui aquest post un desgreuge cap a la que és, segurament, la veïneta amb més cultura de totes. Cultura que ve de cul.

Zamara Rodríguez aka La Sirena del Renaixament

El primer que crida l'atenció d'aquesta xicota és que l'han pescat al palangre a poca distància de la platja. A l'hora de fer-se les fotos, la Zamara encara no s'havia pogut desempallegar de les xarxes que l'havien atrapat juntament amb uns salmons i un parell de tortugues.
Però no és això el més destacable d'aquesta mossa. Ni que porti un barret digne de Pere Tàpies.

És el tatuatge de la seva natja esquerra: l'home de Vitrubio de Leonardo Da Vinci.

Intuíem que li agrada molt la pintura per la paret on es recolza, tota una mostra d'art modern. El que ens agrada és que, a més, la Zamara sigui una humanista amant dels museus fins al punt d'arribar a dibuixar-se les seves obres preferides sobre el pompis.

A partir d'ara, crec que totes les veïnetes haurien d'il·lustrar-se una part del cos amb pintures cèlebres. Proposo "La Coronació de Napoleó" de David en una espatlla (2cm x 1cm), "El rai de la medusa" de Gericault a la pelvis (1,5 cm x 2 cm) o "Un diumenge d'estiu a la Grande Jatte" de Seurat pujant pel coll fins darrere una orella (15 cm x 12 cm).

Les més agosarades es poden tatuar els plànols de la catedral de Rouen al tòrax.