diumenge, d’octubre 25, 2009

dijous, d’octubre 22, 2009

La culpa es mía (i ben meva)

Amichs e amats, em plau comunicar-vos que aquí el vostre Doctor de blogçalera ha realitzat el darrer videoclip de Sergio Makaroff.

La culpa es mía pertany a l'àlbum Número Uno (un senyor disc), i espero que us plagui.


La culpa es mía - Sergio Makaroff (Número Uno) from Marc on Vimeo.

dimecres, d’octubre 21, 2009

What if... Cristianisme alternatiu

El pare era fuster i el nen va seguir la tradició familiar.

Després de superar el tràngol que va suposar néixer en un estable superpoblat de mirons, de que el criés una dona que assegurava que era verge i de passar-se gran part de la joventut agregant amics i admiradors al facebook de Qumran, Jesús de Natzaret va decidir fer-se autònom i muntar una cristalleria.

Total, que fa dos mil anys que InstaCrist va vent en popa, i ha anat obrint sucursals des d'aquell petit despatx que tenien al Vaticà (i que els va remodelar Hermanos Miguel Ángel).
L'empresa ha sobreviscut primer a persecucions d'auditors romans per més tard endegar unes OPAs agressives que van durar tota l'edat mitjana i van tenir el màxim esplendor quan va iniciar aquella campanya de revolucionari màrqueting viral anomenada Inquisició.

En els darrers temps, InstaCrist, tot i haver perdut influència i haver vist augmentar la seva competència (MahoMirrors), segueix operant arreu del món.

InstaCrist, vidres i miralls, fa miracles.

dissabte, d’octubre 17, 2009

Nocturna, de Guillermo del Toro i Chuck Hogan


Un escriptor que porta el nom de pila de Chuck Norris i el cognom de Hulk Hogan mereix ser llegit. O almenys això deu haver pensat Guillermo del Toro en contractar-lo perquè escrivís Nocturna, primera part d'una trilogia de vampirs plantejada per batre tots els billboards de novel·les. Posant ell el seu nom dalt de tot a la portada, és clar.

Siguem francs: Nocturna és un xurro.

M'he quedat a poques pàgines del final, però és que ja no aguantava tanta mamarratxada. Vaig donar-li l'oportunitat perquè m'agraden els vampirs. Els vampirs de veritat, no aquesta versió edulcorada 90210 que Stephanie Meyer s'ha tret de la màniga per seguir venent superpops.

Alguns diuen que Nocturna és com una pel·lícula. Aleshores pecaria de ser un tostón (Saura dixit) impressionant. Està tan minuciosament inflada, és tan exasperant en la descripció d'anècdotes i biografies que no aporten res, que acaba traient de polleguera al lector més pacient.

Marilyn Manson, sense perruca, junt a Del Toro, sense límits.

Ho hauria d'haver vist abans, quan després de cent pàgines només s'havia explicat una escena: la de l'avió que aterra amb tots els passatgers morts. Sí. Cent pàgines allargades fins a dir prou on s'arriba a explicar la vida de la dona que porta les maletes i es queda mirant les finestretes de l'avió perquè tenen els llums encessos. Cinc pàgines, amics lectors, cinc, per dir-nos quins problemes té aquesta senyora que no torna a aparèixer en l'argument.

També hi ha un excés de dramatisme en frases com: intuía que algo trágico iba a acontecer. De fet, acaba tots els capítols amb una afirmació de l'estil. Ho diu quan hi ha un eclipsi, però també si algú es crema amb el café de la màquina o si un familiar del prota té tos. I tu dius: ja ho sé, per aixó m'he comprat aquesta novel·la, perquè passi alguna cosa realment tràgica relacionada amb els xuclasangs. Però no passa res. I quan ho fa, és tot tan tòpic, tan manegat, tan estirat, que no hi ha tensió per enlloc.

Una pèrdua de temps, doncs. No ho facin.

Ni que l'autor es digués Earthquake Bauer.


dijous, d’octubre 08, 2009

La Lleona del Montsià


Si fóssim americans, ja en tindríem la pel·lícula i les joguines del Happy Meal. i Fèlix Millet faria el clàssic paper de malvat de la Disney.

El senyor Palumbus Columbus ens fa arribar aquest esgarrifador testimoni videogràfic:


dimecres, d’octubre 07, 2009

Ronda naval sota la boira, de Pere Calders

Desconeixedor de la vessant novel·lística de Calders, tenia moltes ganes de clavar-li queixalada a la reedició que ha fet La Magrana de Ronda naval sota la boira (1966).

I m'ha sorprès.

Principalment, perquè no és el que m'esperava. Estava acostumat a històries estranyes o realitats paral·leles, i trobar-me de cop amb la història d'un naufragi esbojarrat, a mig camí entre els germans Marx i el Titanic de James Cameron ha resultat, com a mínim, desconcertant.

El Panoràmic, un vaixell de luxe, es troba atrapat en un remolí inmens i sota una boira constant. Els passatgers no només es resignaran sinó que faran vida normal, sota l'estricta disciplina del capità Maurici, un home de mar genèticament predestinat al naufragi, peti qui peti.

Per a construir la novel·la, Calders obre set capítols amb un reguitzell de personatges que van i venen capritxosament, que moren i reviuen i es discuteixen per banalitats o per pensaments d'allò més profunds. Hi ha jueus i nobles, jovencells amb molta energia i tripulació de bragueta ràpida, la nòvia ninfòmana del protagonista i un impagable hipnotitzador que acapara cada escena on surt (i del qual fins i tot l'autor ens diu que el treuria de la novel·la perquè li sembla un personatge antipàtic).

Després de cada capítol, un comentari per part de l'escriptor, que no és més que un pobre home a qui han entabanat per explicar la història del protagonista, un viatger cornut del transatlàntic. Aquí Calders gaudeix de valent jugant amb el lector, obrint portes ocultes en la narració o donant versions alternatives a la història que ell mateix ha narrat. En alguns comentaris hi ha certa divagació filosofodesbarrada, però molts d'altres són divertimentos llaminers que trenquen el concepte unitari d'una novel·la. L'estira cap a una banda i cap a l'altra, interactua amb el lector, l'adreça a peus de pàgina que no expliquen res...



Impressiona el domini de l'idioma per part de Calders. La meticulositat en el llenguatge, la cura en emprar la paraula adeqüada a cada moment, malgrat que això a vegades (sobretot en el cas dels diàlegs) pugui restar-li versemblança en favor de la musicalitat de l'escriptura.

El ritme, però, és desigual, amb constants altibaixos, per causa que hi ha parts més aconseguides i d'altres en que la història llangueix llastrada per aquests diàlegs forçats. La part dels conflictes amb l'hipnotitzador o la tossuderia del capità són d'allò més divertides. Fins i tot quan es dediquen a assajar amb l'orquestra de bord les peces que sonaran durant el naufragi, la novel·la arrenca somriures. O el constant joc de banyes que es porta la nòvia del protagonista, una història tan subtil com omnipresent. N'hi ha algunes que semblen haver quedat antigues, encara que no sabria explicar ben bé per què.

Estic content d'haver saldat aquest deute amb Pere Calders. M'ha deixat un bon reguts de boca, la Ronda naval sota la boira. Una novel·la que, permanentment, em feia la impressió d'estar llegint en un blanc i negre, com si hagués d'aparèixer Groucho renegant en un camarot.

PS. La imatge final de la novel·la és d'un magnetisme esborronador.

diumenge, d’octubre 04, 2009

[REC 3]: El Nene Medeiros


Ja surten les primeres fotos del repartiment de la tercera seqüela de REC, el SAW a l'espanyola (però aquí amb un pretext pseudointel·lectual que no s'accepta en la saga de Jigsaw).

Glenn Medeiros serà, com es veu a la fotografia, el bitxo a batre: el Nene Medeiros.

El terror fet cançó. Patiu: