dissabte, de desembre 25, 2010

Flirt!, de Guillem Albà i Jordi Purtí



Vam entrar al Sant Andreu Teatre de mal humor.
Plovia, les nostres entrades no estaven a la taquilla i encara ens faltaven per comprar la majoria de regals de Nadal.
A més, els pallassos no m'han entusiasmat mai.
Vaja, que Flirt ho tenia tot en contra, tot.



A més, el personatge principal es presenta a l'inici de l'obra, i faig una ganyota. Ai. Els personatges molt innocents, que freguen la tonteria, no m'entusiasmen. 

Molt havien de canviar les coses perquè allò m'agradés.

I canvien. Recoi si canvien.



El primer número, una cançó interpretada per Guillem Albà en la pell de Marcel, el noi que busca parella i munta una obra de teatre per a presentar-se, fa esbossar algun somriure. Petits detallets que fan gràcia. La meva ànima d'Scrooge diu que, de totes maneres, si tota l'obra és una cançó rere una altra la cosa es gastarà aviat.

Aleshores salta la sorpresa.

La banda comença a interactuar amb el protagonista. L'Always Drinking Marching Band canvia de registres constantment; sona poderosa, divertida i emocionant. Els seus instruments de vegades actuen com a personatges, els seus integrants participen en la història de forma imprevisible. 


El Marcel va agafant cos gràcies al talent d'Albà, que empra tot tipus de recursos, del mim a l'slapstick, passant per l'humor més esbojarrat dels Monty Python.

Separat per petits talls de video (els pares explicant que sempre ha estat molt raret, el trajecte en moto fins a la discoteca...), el Marcel intenta convèncer el públic que és un bon partit. Ho fa cantant, ho fa amb mímica, ho fa ballant, ho fa representant sketchs... I ho fa escortat per una gran banda capaç de crear atmosferes i ambients no tan sols amb la música, si no amb la seva disposició sobre l'escenari.



Quan arriba la part en que s'ha de vendre com un gran amant, ja estem totalment entregats. El sex demostration (with imagination) ja fa esclatar riallades i aplaudiments. A partir d'aquest moment l'obra només fa que créixer i créixer. L'ús de tècniques com la del teatre negre ja et deixen bocadabat, i algun instant que recorda a Up és molt emotiu.



No diré gaire més perquè el millor es deixar-se dur per les sorpreses que Albà ens té preparades a Flirt. (aquí teniu un video ple d'spoilers).
L'únic que cal saber és que vaig aplaudir, i molt. I vam sortir amb un somriure d'orella a orella, plens de bon humor, amb una sensació inmillorable d'haver passat una estona molt divertida, plena de tendresa i talent.

I poca cosa més es pot demanar, oi? Afanyeu-vos, que només s'hi estan fins al 9 de gener!




Fi de festa de Flirt al hall del SAT! Awesome!

dimarts, de desembre 21, 2010

Pluja constant, dirigida per Pau Miró


L’estètica pot resultar enganyosa.

Les patilles i el bigotot de Joel Joan. Els elàstics sobre camisa suada de Pere Ponce. Abrics de pell de colzes gastats, mirades desafiants, la pluja constant que cau sobre la ciutat.



Hom podria pensar que es tracta d’un thriller policial a l’estil de les buddy movies de hollywood. O una reflexió sobre la burocràcia d’una cos jerarquitzat i blindat, com a Serpico. O una aventura esbojarrada i autoparòdica com el Sabotage dels Beastie Boys. Fins i tot els primers compassos de l’obra ajuden a reforçar aquest error. La cançó Bad boys, usada tan a Cops com a Dos policías rebeldes, ens fa pensar en la vessant més actioner del relat.



I no és així.


Perquè Pluja constant és un drama. Un drama policial, sí. Un triangle amorós del que només coneixem dos vèrtexs, en Joey i en Denny. Dos amics de la infància, diametralment oposats (irlandès l’un, italià l’altre), policies frustrats que no ascendiran mai a detectius, condemnats a patrullar els carrers de Chicago. Insatisfets amb la seva pròpia vida, caminaran pel wild side de Lou Reed cap a un destí tan tràgic com inevitable.




Cal destacar la feina de direcció de Pau Miró. Des de la creació d’una atmosfera depriment amb la boirina que envaeix la plaeta a l’inici de la representació, fins a l’estructuració per capítols (citar Tarantino està molt gastat, però aquí és del tot adient). El text de Keith Huff està fracturat en el temps com una pel·lícula d’Scorsese, diferenciant els flashbacks amb canvis d’il·luminació sobre l’escenari únic (una taula, un arxivador).

Joel Joan i Pere Ponce estan ajustats al paper. No són Hugh Jackman i Daniel Craig, per a qui van ser escrits els diàlegs, però ningú no demana que ho siguin. Tenen perfils molt diferents però es nota que a Joel Joan li agrada el rol de policia macarra i temperamental, de mà calenta. Pere Ponce actúa com a contrapès. Hi ha química entre tots dos, que és el mínim que es demana en una buddy movie. O com hauríem de batejar-ho al teatre?



Pluja constant és una reflexió sobre el nostre instint de territori, de la protecció d’allò que ens envolta, ja sigui la ciutat (en l’àmbit de la seva professió com a policies) o en la familia (en la seva vida personal) i com barrejar aquestes dues parcel·les pot donar lloc a la confusió i l’autodestrucció.



Potser Pluja constant no és el que esperava, ni arriba a ser del tot allò que promet (malgrat tenir escenes com la del surfista que valen per tota l’obra), però cal lloar que existeixi a la nostra escena una oferta d’aquestes característiques, allunyada de la comedia vodevilesca, la tragèdia més solemne o el musical ensucrat. Una bona aposta de La Villarroel.

Bad boys, bad boys...




divendres, de desembre 17, 2010

Alternative Barça Shirts

Per l'estil de joc i pel futbol que despleguen, hi havia altres companyies interessades en posar el seu nom i logo a la samarreta del Futbol Club Barcelona.

Massive Dynamics


Hanso Foundation

dimarts, de desembre 07, 2010

Obi Wan Assange

El jove Luke porta els dos androïdes a veure el solitari Ben Assange.
Després de parlar-hi una estona, resulta que el vell boig és Obi Wan Assange, creador de Wikileaks, que s'amaga en una cova de Tatooine perquè el persegueix l'Emperador.
Cinc minuts més tard, Obi Wan Assange filtra a Luke un secret de l'Imperi.

dissabte, de desembre 04, 2010

Belenesteban como puedas

Els controladors aeris han abandonat els seus llocs de treball.
El país es submergeix en el caos.
Espanya té una solució.
El seu nom és Belén Esteban.

dimecres, de desembre 01, 2010

El joc de Déu, de Salvador Macip


Un autor català que escriu històries de l'estil de Kurt Vonnegut? La fi del món a la primera línia de la novel·la? ¿Científics bojos, científics morts, científics divins, científics mortals, científics perillosos, científics inconscients? Escrit per un científic?
La resposta a totes aquestes preguntes és El Joc de Déu, de Salvador Macip.

dimarts, de novembre 23, 2010

Ken Games, de Robledo i Toledano

Mi padre lo llamaba Ken Games.
Era nuestra forma de decir "hacer trampas". Lo sacó de la versión japonesa del "piedra, papel, tijeras", y le gustaba porque decía que en japonés el concepto tenía más que ver con "juegos de manos". 
"Ken" en japonés es "puño", pero también el nombre de mi padre, y su "juego", ése en el que me hizo un experto, siempre fue "mentir".

Mentides, dobles vides, i traïcions són la base d'aquesta trilogia (un volum per a cada personatge) en còmic que beu directament del cinema i de pel·lícules com El buscavidas o La leyenda del indomable.



Tres protagonistes, tres enganys:


Pierre. Matemàtic prometedor i de caràcter bonhomiós. Cap dels seus amics sap que es dedica a la boxa, on aplica els coneixements matemàtics per derrotar els rivals.

Feuille. Aparentment, banquer. En realitat, jugador virtuosíssim de póker. És el millor amic de Pierre i acaba de conéixer la:


Ciseaux. Escriptora vocacional, filòloga, ànima càndida. Assassina professional i molt curosa.

A partir d'aquí, barregem els secrets dels tres personatges i hi incloem capos mafiosos, tafurs, campions de boxa, antics companys d'homicidis, violadors i fantasmes del passat i tindrem com a resultat aquesta història negra negra, que algunes vegades sembla treta de la ment de Tarantino, i d'altres de la capacitat retorçadora de l'hampa de Guy Ritchie. Fins i tot hi ha un personatge que es diu Rosario i que és sospitosament idèntica a Rosario Dawson. 



El guió de José Robledo és molt clàssic i efectiu, i gira un cop i un altre al voltant de la confiança i l'amistat. El dibuix i colors de Marcial Toledano només es poden definir de perfectes. Espectacularitat i realisme en el traç, atmosferes carregades de personalitat a través de la il·luminació i l'ús d'una paleta on predominen verds, els vermells i els blaus.

A més, la narrativa està dissenyada al mil·límetre. Hi ha disposició de les vinyetes en quadrícules quan els dos amics juguen a escacs o distorsions en els plans més dinàmics. L'enquadrament de cada acció sempre és el correcte i l'expressivitat dels personatges està mostrada de forma molt efectiva.



Tres toms sensacionals, dels que m'agradarà rellegir d'aquí poc i continuar descobrint-hi detalls que m'havien passat desaparcebuts.
Si sou lectors habituals de còmics, aquest és un autèntic delit que segur que ja coneixeu. Si, per contra, fa temps que no n'obriu cap, ara és el moment de tornar-hi amb una gran novel·la plena de talent.

Felicitats, José i Marcial: Ken Games és immillorable.

dissabte, de novembre 06, 2010

Águila roja, el Jedi que va aterrar a Espanya

No estructuraré una complexa teoria. No cal.

Águila Roja és un paio amb capa i caputxa, molt destre amb l'espasa, que fa el bé i combat els malvats.
Salta molt i es mou com cap altre humà pot fer-ho.
És un Jedi.
Mireu el seu logo. I mireu el logo de l'Aliança Rebel.No enganya a ningú.
El que no entenc és què hi fa a l'Espanya del Siglo de Oro.
Però m'agradaria veure un destructor imperial aterrant a l'Escorial, oh sí.

dilluns, de novembre 01, 2010

Rage against the Machin


El mash up definitiu: els boleros combatius. 
Rage against the Machin porta l'acudit fins a l'extrem. Però l'extrem no està gaire lluny i es queda en una portada de disc.
Killing in the name of little black angels! 

dissabte, d’octubre 30, 2010

El Huracán, de James Lee Burke


Que algú li faci arribar aquesta novel·la a Clint Eastwood, per favor. No pot fer més olor de clàssic i de pluja d'Òscars.
Que algú li digui a Eastwood que, si no la vol interpretar ell mateix (em sembla que va dir que amb Gran Torino ja ho deixava córrer, no?), que ho faci en Tommy Lee Jones.

Quin sorpresot. Que poc m'imaginava, quan vaig començar a llegir El huracán mentre esperava que m'arribessin altres lectures d'Amazon, que m'enganxaria i m'agradaria tant. Qui ho havia de dir que sentiria empatia per tots els personatges (bé, per un he sentit repulsió), i que disfrutaria tant de l'estil de James Lee Burke.



Però vosaltres voleu saber de què va, oi? No ho busqueu a google, encara, que us en faig cinc cèntims.


L'huracà Katrina devasta la ciutat de Nova Orleans. Tots en coneixem les històries: milers de morts atrapats a les seves cases, milers d'evacuats en campaments provisionals...
Tres delinqüents negres de la zona més pobra s'endinsen en un barri ric per saquejar-ne les cases. Entren en una mansió i hi troben el que pot ser el botí de la seva vida. Un autèntic tresor. 
Però no estan sols. Els veïns els espien. I un dels veïns és el pare d'una noia a qui aquests tres delinqüents van violar fa temps. 
Algú obre foc sobre els negres.

El sheriff Dave Robicheaux, pare de familia, tossut i que les ha vist de tots colors, es troba amb el cas mentre busca un sacerdot malalt terminal de càncer que va desaparèixer la nit de l'huracà.  Sang entre sang, que sembla que a ningú li hagi d'importar... fins que apareix un misteriós personatge que busca el botí que es van emportar els negres, i que portarà una onada de violència que afectarà fins i tot a la familia del policia.

Val. Cal dir que costa explicar res de l'argument sense desvetllar-ne les desenes de sorpreses i girs argumentals que té. Que prefereixo que l'aneu descobrint amb el mateix desconeixement amb que jo vaig entrar en el Nova Orleans del Katrina.

Però també vull apuntar un parell de coses:


  • Els personatges. Descrits amb molt talent. Són humans i es comporten com a tal. No hi ha ni rastre de clixé. Són personatges absolutament reals, per als qui acabes patint o t'acabes alegrant. Fins i tot els qui són delinqüents han estat construïts amb una riquesa psicològica que pots posar-te en la seva pell.
  • El Katrina. Malgrat el títol, no és el fet central (només ocupa les primeres pàgines) però sí és un fantasma, un escenari tèrbol. L'autor, en boca de Dave Robicheaux, reflexiona sobre els Estats Units d'avui arran del pas de l'huracà, gairebé com un paral·lelisme amb la guerra del Vietnam (on el protagonista va combatre). Dues derrotes doloroses per a un país ferit.
  • Nova Orleans. Els barris pobres, els aiguamolls, els mafiosos, les esglésies, els policies...
  • El misteri. És doble: el botí de la mansió i el destí del sacerdot malalt. Tots dos conduïts de forma magistral, amb la dosificació de la informació tan precisa com la d'un rellotge suïs (si els rellotges suïssos continuen sent com abans, que no ho sé). Especialment ressenyable és el tema d'una misterioses llums sota l'aigua que van aparèixer en el darrer lloc on es va veure el cura, i que té una resolució rodona i emotiva.
  • Ronald Bledsoe. El perill. L'home amb cara de polze. Potser un dels millors malvats que he trobat mai en una novel·la. I no dic res més.


Acabo de cercar a google (com us he dit que no féssiu encara) i he trobat que s'ha fet un film sobre una altra novel·la de James Lee Burke. I que el protagonista de la pel·lícula, En la niebla eléctrica, és Tommy Lee Jones en el paper de Dave Robicheaux. Ja deia jo...

Mentre no se'n faci l'adaptació cinematogràfica, no ho dubteu ni un segon. Si teniu l'oportunitat de llegir-vos El Huracán, us deixarà devastats. 

dijous, de setembre 30, 2010

Dr. No, d'Ian Fleming



Una dèria.
No es pot explicar de cap altra manera.
Aquest estiu espantós, de novel·les a mig acabar, em vaig dedicar a cercar alguna d’aquelles lectures postposades a la meva llibreria. Històries que sempre deixes per a quan tinguis temps.
Vaig ensopegar amb Dr. No i Goldfinger. L’edició catalana té unes portades que m'agraden.
No tant com les del centenari de Penguin, però sí ben curioses. O almenys a mi m’agraden.


I com que el criteri de selecció és així d’erràtic, vaig triar Dr. No.
En realitat, Goldfinger em sembla una de les millors pel·lícules de la saga Bond, molt superior a Dr. No. El darrer cop que vaig posar-me a veure Dr. No em vaig quedar fregit al sofà.
Així que li donaria una oportunitat literària.
Ah, sí, ara ho recordo. Havia vist un documental al 33 sobre la vida d’Ian Fleming.
Deia que vaig agafar el Dr. No.
I molt bé, al principi. Fluid, àgil, amb la característica flema britànica. Impossible no imaginar-se Sean Connery. Impossible no imaginar-se els vestits de tweed, el fum de les pipes, els despatxos de fusta noble.
Fins i tot recordo haver arribat a pensar que no m’estranyava que les novel·les de Bond fossin tant exitoses.
I aleshores, l’agent secret arriba a l’illa. Que és la part de la pel·lícula en que m’adormo.
I tot es torna infantil.
De cop i volta, Dr. No em recorda perillosament a Austin Powers. El malvat té un pla estúpid i es comporta com el Doctor Maligno. El masclisme és de riure, amb constants al·lusions al nas de boxejador de Honeychile Ryder (a la pel·li, Ursula Andress). De fet, les grans motivacions de la protagonista durant la novel·la són: follar-se en Bond, arreglar-se el nas i treballar de puta als Estats Units. En Bond, cada cop que parla d’ella, no para de recordar que si no fos pel nas seria una autèntica bellesa. Et felicito, fill.
Tot plegat sona molt tronat, doncs. L’inquietant revelació del Dr. No és que porta lents de contacte, per exemple. I Bond s’enfronta a un drac totpoderós que acaba resultant ser un tractor amb quatre parracs conduït per sicaris dignes dels trilocos. L'espectacular lluita final és contra un pop gegant (això passa a la pel·lícula?). I el Dr. No (avís d'spoilers) acaba sepultat en una muntanya de guano.
No ho sé, em va acabar fent mandra, la lectura. I això que al mateix temps vaig anar recuperant alguna de les pel·lícules, com Diamantes para la eternidad o Desde Rusia con amor, que vaig gaudir de grat.
Res, una petita decepció, sobretot per tot allò que prometia en començar la novel·la (expectatives, expectatives...) i que es va diluir en una historieta naïf.

D’aquesta dèria m’ha quedat, això sí, la sensació que vull escriure una novel·la tipus Bond. Ja tinc el personatge, nomès l’hauria de recuperar.
Qui sap, potser algun dia d’aquests m’hi animo.

divendres, de setembre 24, 2010

Episodi III - Una nova ressaca

Una nova entrega de The Vaderettes, la sèrie sense cap mena de periodicitat ni criteri, sobre la webcam del Sith més gandul de la història.

dimecres, de setembre 22, 2010

dijous, de setembre 16, 2010

Sinsajo, de Suzanne Collins






I arriba el final.
Fa deu dies que intento trobar paraules per descriure el darrer volum de la trilogia de Los Juegos del Hambre.

He decidit ser breu. Aquells qui tingueu intenció de llegir-la, ja haureu passat (o ho estareu fent) pels dos primers volums (Los Juegos del Hambre, En llamas), així que no en cal parlar-vos de Katniss i la seva revolta. Aquells que no hi esteu interessats, tancareu la pestanya del navegador i tornareu a twitter, facebook o el lloc que sigui que us ha enviat aquí. Aquells que volgueu saber com acaba la historia, nomès puc dir-vos una cosa: llegiu Los Juegos del Hambre!

Així que vaig al gra:

Sinsajo destrossa totes les fronteres que puguin quedar entre novel·la la juvenil i l'adulta. Sinsajo parla de guerra, amb totes les seves conseqüències. Destrucció, morts, trampes, traicions, batalles, pèrdues, sacrificis... Sinsajo és la guerra, i això porta conseqüències positives i negatives.

La negativa (argumentalment parlant) és que Katniss passa a ser més un testimoni de l'acció que la protagonista. Fins ara llegíem Los Juegos del Hambre i compartíem l'angoixa de Katniss, que havia de sobreviure per ella mateixa. Ara forma part d'una maquinària molt més grossa, que fa que sigui un putxinel·li tres quartes parts de la novel·la. Aquesta anul·lació del personatge com a central provoca certa frustració. Però es veu compensada per:

Les novetats positives. Com a guerra, la novel·la no coneix concessions. Si els personatges han de morir, moriran. Si han de patir, patiran. Si han de ser manipulats, ho seran. Perquè la guerra en aquest futur distòpic que Suzanne Collins es basa en la propaganda en temps real, en les imatges editades per a crear l'efecte emocional buscat en el moment adequat, en la utilització de vides humanes en benefici de qualsevol dels líders. I és que no tot és blanc i negre, a Pànem, ni ens trobem davant la típica guerra entre bons i dolents. Tot i que era el que esperàvem, no? Els rebels contra el Capitoli. I amb la Katniss vas descobrint que la guerra no hi ha bons i dolents, sinó nomès víctimes. I la majoria són innocents, siguin del bàndol que siguin.



En aquest món fosc, depriment, sense esperança, la novel·la abandona la vessant més fantàstica de les dues primeres parts (els pentinats de colors, la roba estrafolària) i abraça un cert aire miltarista i nihilista que sembla impropi del gènere juvenil. I m'agrada. M'agrada perquè hi reconec Aliens. Hi reconec Terminator. O Starship Troppers.



On queda la dicotomia entre Gale i Peeta, en tot això? Hi és present, i tant que sí. Però no de la forma més o menys ensucrada de les anteriors entregues. La guerra deixa seqüeles. Canvia les personalitats. Descobrim una part de Gale que desconeixíem. Retrobem a Peeta, però no com volíem. Si algú busca una història d'amor per adolescents a Sinsajo, una crepusculada, s'ha equivocat de totes totes.

Els nois que vam conèixer a Los Juegos del Hambre han crescut. Les primeres línees ja marquen el to de la novel·la:

"Me miro los zapatos, veo cómo una fina de capa de cenizas se deposita sobre el cuero gastado. Aquí es donde estaba la cama que compartís con mi hermana Prim".

I és possible que no tinguin el final que esperes.



Sinsajo és diferent als seus dos predecessors, sí, però és fàcil trobar-hi detalls de Suzanne Collins. Els cliffhangers al final de cada capítol. Els continuats twists argumentals. L'emoció en certes escenes (la visita de l'hospital al districte 8 és el meu moment favorit de la novel·la; la decissió estratègica davant la batalla d'El Hueso, que revela molt sobre els protagonistes...). L'últim terç de la novel·la, que recorda tant als Jocs de la Fam, però en un altre ambient molt diferent.

Potser s'hi nota una mica de presa a l'hora d'escriure-la, les descripcions de l'acció un pèl més confuses. Però això és per posar-li algun defecte, que no interfereix en la satisfacció final que provoca la lectura del desenllaç d'aquesta història.

Un desenllaç polèmic, gens fàcil, i que a molta gent deixarà descol·locada. Però un gran final, en la meva opinió, molt coherent amb el to general d'aquest darrer capítol d'una de les sagues que més vibrants i adictives que hagi llegit.

diumenge, d’agost 29, 2010

Preqüela de Predators


La senyora Predator prepara l'estofat de carn d'actor secundari. El senyor Predator n'ensuma la flaire des del carrer, en arribar a casa.
-Hola, vida -diu la senyora Predator-. Com t'ha anat al despatx?
-El de sempre. El fill de xenomorf del meu jefe m'ha fet repetir tres vegades el puto informe perquè diu que no encaixa amb les directrius de l'empresa.
-No t'hi capfiquis, que ara arriba demà ja és dissabte.
-Sí, noia, sí. Quin descans.
-A més, si finalment l'ascendeixen a la central, l'acabaràs perdent de vista.
El senyor Predator fica un dit dins la casola i se'l du a la boca.
-Deliciós.
-No tastis el menjar abans d'hora! -el recrimina ella.
-Vaig a posar la tele, a veure què fan.
El senyor Predator mira el seu programa d'esports favorit. Desprès sopen. Es renta les dents i els ullals i es recull les rastes en un monyo per preparar-se per anar a dormir. Però abans, el matrimoni s'asseu al sofà i xerren una estona.
-Cariño -diu el senyor Predator-. Aquest cap de setmana he quedat amb els col·legues per anar de cacera.
-No, vida, no. Aquest cap de setmana ve la meva mare.
-Aquest? No era el que ve?
-No, vida. Ja t'ho vaig dir, el dilluns. Ve expressament des de lluny per veure'ns. Ja saps que des de que va morir el pare que està molt sola.
-Però la cacera és aquest cap de setmana! És quan arriben els humans. I jo ja he quedat amb els amics per anar a depredar-los!
-Doncs ho hauràs d'anul·lar.
-No puc anul·lar-ho. És un cop a l'any. És el dia que més espero. 
Ella fa morros. Ell rebla:
-Saps la pasta que m'hi deixo, al club? Saps la quantitat de diners que costa l'abonament mensual per transportar persones des de la Terra per a caçar-les? És un cop a l'any i no penso renunciar-hi!
-Tu sabràs.
-Que no, cariño, que no. La setmana que ve podem anar a visitar ta mare, però aquesta jo me'n vaig al planeta de caça.
-Això és molt egoista per part teva.
-Egoista? Egoista? No em facis parlar.
-Què vols dir? -ella s'incorpora. Fa batre la mandíbula, sons guturals.
-Saps que jo volia aquella nau espacial. Saps que havia estalviat per a comprar-me-la. No sóc jo qui s'ho va gastar tot en una casa d'apostes.
-D'això fa deu anys!
-I què? -ell s'emprenya.
-Ja ho vam parlar!
-Clar. Allò ja està arreglat. La nena volia apostar a les carreres de Tatooine i va perdre. I jo em vaig quedar sense nau. Que havia d'anar cada dia a la feina amb un transbordador col·lectiu. Que era la riota de tothom. Que per culpa d'això no em van ascendir!
-O sigui que és culpa meva que tu siguis un fracassat.
-Això és el que penses? Que sóc un fracassat? Això és el que t'ha dit ta mare, oi?
-Ja em va avisar abans de casar-nos: aquest no arribarà mai enlloc. I ara veig que tenia raó. Fracassat.
-Ah, sí, eh, nena? Aquí et quedes amb ta mare i les teves putes ambicions, que jo me'n vaig de cacera.
I el senyor Predator prem un botó de la consola que du a l'avantbraç. S'activa el sistema de camuflatge. I desapareix.
L'endemà, ofuscat, no pararà de donar-li voltes a la discussió amb la seva dona. Fa temps que no estan bé. Hi ha una predator jove a l'oficina amb qui coqueteja, i amb qui acaba de decidir que pensa embolicar-se. Però això serà dilluns, que ara està al bell mig del planeta de cacera i s'ha de concentrar per matar humans.
I mentre està pensant, capficat, arriba Adrien Brody i el mata.

dilluns, d’agost 23, 2010

Los muertos, de Jorge Carrión

Omar apunta amb l'escopeta a Fox. Ho fa directament a la cara, en una línea invisible i amenaçadora que traça l'espai que els separa. "On has aconseguit aquest llibre?" interroga. "Va aparèixer entre els papers del meu despatx". Omar no dispara. No li cal. Tan sols aconseguiria destrossar-li el cap. Dolor. I prou. Fox tornaria sense respostes.



Harry s'ho mira des de l'entrada del carreró. No és el primer cop que veu algú espantat davant del llibre. Los muertos. No és una novel·la, és un mirall. Un mirall on tots ens hi reflectirem alguna o altra vegada. Tampoc no en coneix els secrets. Però els secrets estan fets per no ser coneguts. "Ja t'ho vaig dir" comunica per l'emissora, que emet un soroll d'estàtica, i continua: "això ens portarà problemes".
Omar és una dona de cinquanta anys, baixeta, poca cosa, amb una cicatriu que li creua la cara i una escopeta com a extensió del braç. Recorda l'escopeta. Té interferències. Ionquis, Bubbles, Barksdale, una cadira de rodes, Baltimore. Però això no és Baltimore, i l'home que té al davant no és Stringer Bell. L'home (Fox) és un afroamericà de vint-i-dos anys, que recorda una germana desapareguda.



Harry treu el Magnum 44 de dins de la jaqueta, per si ha d'utilitzar-lo. Tot i que sigui inútil. Aquí ningú no viu, ni mort, nomès queda atrapat.
"Qui som?" pregunta Omar. "Records fugaços" respon Fox. Però sembla que no li agrada la resposta, i li dispara al genoll. Fox es retorça. "El llibre diu que érem algú altre", afegeix Omar, "que no existim per nosaltres mateixos". "El llibre diu que desapareixerem tal com hem arribat" diu Fox, que es retorça de dolor. 



Harry dispara a Omar. Alegra'm el dia. Omar cau a terra amb un forat a l'esquena. Fox s'incorpora, coix. "Gràcies". Harry també dispara a Fox. S'apropa a tots dos, inconscients a terra. Agafa el llibre. Los muertos, de Jorge Carrión. Té l'encàrrec de fer-lo desaparèixer. El Govern de Hillary Clinton el vol fora de la circulació. El llibre fa que la gent (els morts) es plantegin massa coses. Es plantegin la seva identitat. 
Harry obre el llibre i en llegeix un article. Parla de la sèrie de televisió més exitosa del segle XXI. Parla d'ells. Omar s'aixeca, la ferida de l'esquena cicatritzada, encara adolorit. Entoma l'escopeta i apunta a Harry. "Llegeix", diu. Però Harry no necessita l'ordre. Ja s'hi ha capbussat. Ja s'ha endinsat en la baralla de Tony Soprano i Michael Corleone, en la recerca dels replicants, en el Lenny Nero (Rick Deckard), en Jessica i l'Holocaust. Descobreix mypain i la desaparició, el futur incert d'una vida incerta.



Fox s'incorpora, sagnant. Harry li pregunta: "On has aconseguit aquest llibre?" Omar n'espera la resposta, per segon cop. Fox tan sols mormola: "Vull creure".

dimecres, d’agost 18, 2010

1004



Truquen del mil quatre a l'hora de la migdiada. Despenjo.
-Hola buenos días, le habla Nadia Carrascosa Gonsales, ¿podría hablar con Doña *** *****, por favor?
-Sí, soy yo misma.
-¿Perdón?
-Soy yo misma, ¿qué quiere?
-Queríamos informarle sobre la mejora de internet....
-¿Me ofreceis un iPhone 4?
-No, el internet...
-Ay, qué ilusión! ¡Me vais a dar un iPhone 4!
-No, le queríamos ofrecer...
-Un iPhone 4, ¡con las ganas que tengo de tener uno! ¿Cuando lo podré recoger?
-No, doña ***, para eso tendrá que llamar al 1004.
-Si me estás llamando del 1004. Qué ilusión, de verdad...
-Er... buenas tardes, doña ***
-Ay, qué bien, un iPhone 4.
 dup dup dup dup

40 segons de trucada. El propòsit és reduïr la marca i anar a per rècord.

dimarts, d’agost 17, 2010

Políticos y políticas y viceversa


La idea és la següent:
Un programa d'estiu, amb un plató molt gran i diàfan, presidit per una butaca. A banda i banda, tot de cadires.
A la butaca s'hi asseu un votant. A les cadires, polítics de tots els partits.
Es tracta que el votant se'n vagi de cites amb cadascun dels polítics (o els qui ell vulgui). A mítings, a inauguracions de túnels i autopistes, a esfondraments d'edificis per explosió de gas, a costellades, a tertúlies radiofòniques, a entrevistes estiuenques amb premsa escrita, a mercats plens de nadons petonejables, etc.
Un cop a plató, Manuel Campo Vidal presentarà els videos de les cites.
Desprès, els polítics es discutiran entre si i es diran el nom del porc. S'acusaran de finançament il·legal per a les cites, de flirtejos amb presidents de fundacions centenàries, de corrupció i tal. S'entrarà en un bucle que nomès el votant podrà tallar. Et demano que abandonis el plató, ordenarà a un dels polítics. Aquest plorarà i el públic l'escridassarà. Tard o d'hora acabarà tornant al programa, si no sol, aliat amb algun altre, disposat a demostrar que es mereix el seu vot.
La cosa es caldejarà quan es tractin temes com l'Estatut o la independència, moment en que es donarà a pas a publicitat per, quan es torni a plató, faci tota la sensació que aquí no ha passat res.
A final de temporada, el votant triarà un polític. Es juraran amor etern o, com a mínim, fins a la propera legislatura.
Fora de concurs, el votant s'abstindrà, i a d'altres programes de la cadena el criticaran, i els polítics aniran a fer una tourné per DEV (Donde Estás Votante) i Vótame DeLuxe, a plorar les penes.

dilluns, d’agost 09, 2010

What if... Calderón de la Barca fos l'autor d'Inception

Pedro Calderón De La Barca ja va escriure sobre la confusió realitat i somni i com els somnis poden fer canviar el destí de les persones el 1635. 

També coneguda com a Origen, va ser el gran éxit de Calderón de la Barca.

L'obra es deia Inception, i tracta sobre el destí de Segismundo, un príncep que viu tancat en una torre, i a qui se li fa veure mitjançant un somni com podria haver governat en cas d'esdevenir Rei. Basilio, el rei actual, és l'aquitecte que trama el somni de Segismundo, que ja va ser profetitzat per l'oracle.

L'autor i el seu tòtem.

Unes quantes baralles en gravetat zero desprès, i un bon grapat de persecucions i tirotejos entre les projeccions de Segismundo i Basilio, arriba el desenllaç. I no diré més per no spoilerejar l'obra de Calderón De La Barca.




¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,

y los sueños, sueños son.

diumenge, d’agost 08, 2010

Los Serrano, principal influència d'Inception

Somnis que es confonen amb la realitat, el personatge de Belén Rueda morint i apareixent-se a tort i a dret... Resines era l'Arquitecte i, el pernil, la Idea.






I de bonus track:

dilluns, de juliol 26, 2010

En llamas, de Suzanne Collins



Pànem, el continent dividit en 13 districtes sotmès als designis del Capitoli.

Els Jocs de la Fam, l'espectacle anual televisat per recordar tots els habitants que no hi ha lluita possible contra el Poder.

Katniss Everdeen, la caçadora que va canviar el Jocs per sempre més.

En llamas n'és la segona part. Un cop llegida, no puc esperar per començar-ne la tercera.
Igual que en la primera novel·la, l'inici de la història és potser el punt més dèbil. El fet que el triangle amoròs porti el pes dels primers capítols sembla una concessió al públic adolescent majoritàriament femení, un llast derivat del fenomen Crepúsculo. Afortunadament, ni és massa empalagòs ni resulta sobrer, perquè Suzanne Collins es dedica a deixar-nos entreveure informació sobre el que ha passat a Pànem desprès dels darrers Jocs de la Fam. Hi ha un moment de la novel·la, coincidint amb la visita de Katniss al Districte 8, en que el triangle amoròs sembla relegat pel que serà el nus principal de la trama: la Revolució.



En llamas evoluciona de forma natural en el plantejament de la sèrie, fins a convertir-se en una novel·la superior a l'antecessora. Però com? és possible? Sí: En llamas fa olor de rebel·lió, d'història bigger than life, de Llibertat i lluita. Si Los juegos del Hambre ens parlaven de la supervivència, En llamas ho fa sobre el sacrifici. La història (i la importància) de Katniss creix. Passa de ser la protagonista d'una novel·la d'aventures a carregar el pes d'una batalla épica. I ho fa de la mà d'un talent literari com és el de Suzanne Collins, que sap imprimir força, energia, ritme i, el més important, emoció a cada una de les pàgines d'En llamas.


La novel·la es llegeix amb la carn de gallina i un nus a la gola. Quan creus que saps per on tirarà, fa un gir de cent-vuitanta graus i t'enganxa a contrapeu. I desitges més, molt més, i no pots esperar a Sinsajo, la tercera part de la trilogia.


Sense voler desvetllar gaire res de la història (per als qui teniu la sort de no haver-la començat encara), hi ha dos moments que van seguits i que m'han fet caure rendit als peus de Suzanne Collins:
El primer és prova d'habilitat de la Katniss  davant els Vigilants, on els demostra el que sap fer. Acollonant.
El segon és Cinna vestint la Katniss per a l'entrevista la nit abans del Vasallatge dels vint-i-cinc, que resumeix tot l'esperit de la novel·la.

Llegiu-la.

dilluns, de juliol 19, 2010

Fer-s'ho venir bé.


Hi ha qui es dedica a anar a remolc. A aprofitar-se de l'èxit aliè per, com unes rèmores, treurent el màxim profit amb el mínim esforç.
Hi ha la productora aquella, The Asylum, que va estrenar als videoclubs I am Omega el mateix any que Will Smith protagonitzava Soy Leyenda. Protagonitzada per Mark Dacascos, poca broma. Si hi esteu interessats, ara estrenen Titanic 2, que promet força.






El cas és que avui, mirant llibres per la Bertrand, m'he topat amb el que deu ser un dels casos més sagnants de patillarisme literari.
Avatares, de Matt D. Ivansky, no té res a veure amb la pel·lícula de Cameron. Sembla ser que va de la lluita entre dues races alienígenes (una d'elles de color blau), tot plegat ruixadet amb un bon raig de filosofia new age.

Llegiu aquest fragment de la contraportada:

En Avatares, en el principio de los tiempos intenta de forma novelada transmitir algunos de los conceptos recogidos en sus estudios, nociones que el autor considera de gran valor para el buscador espiritual de este nuevo milenio.

La mateixa meta que Chuck Norris. Penseu-lo un segon.

Suposo que, algú de l'editorial, en adonar-se que el tenia entre mans era, com a mínim, poc comercial, va decidir: 


  • Entaforar-li el títol Avatares amb la mateixa font tipogràfica que la de la pel·lícula.
  • Ficar-hi un planeta, de fons.
  • Fer aparèixer un homínid pintat de blau.

No em queda més remei que felicitar-los i desitjar-los que segueixin en aquesta línia. I als nois de The Asylum, demanar-los que en comprin tots els drets per fer-ne les versions cinematogràfiques. 





diumenge, de juliol 04, 2010

La Mara Dona



Una història de terror que inclou antigues rivalitats, rancúnies, patriotisme, gelos, drogues i botes d'or. La Mara Dona, basat en un cas real, narra la tragèdia sudafricana d'un home que no sabia tolerar el fracàs, i com el projectava sobre el seu pupil.

divendres, de juliol 02, 2010

Cómo sobrevivir a una película de terror, de Seth Grahame-Smith


Arran de l'éxit del Manual de supervivencia zombie de Max Brooks van sorgir un fotimé de guies i llibres d'ajuda en clau (presumptament) d'humor.

Morralla.

Per això, quan vaig veure en una llibreria el Cómo sobrevivir a una película de terror, vaig pensar que era un més a la pila. O pitjor: la portada, en colors blau elèctric i pistatxo radiactiu, era com el Kill-Paff per als mosquits.

Però a casa meva hi ha uns mosquits com pterodàctils malgrat que tenim tot el dia el Kill-Paff en marxa, així que vaig decidir llegir-ne un o dos paràgrafs.

El següent pas va ser comprar-lo. I el següent devorar-lo.

Sé que crear expectatives en matèries com l'humor és perillós. Res més ensopit que la frase que ve desprès del "ara riuràs molt, ja veuràs". Però amb el llibre de Grahame-Smith em vaig descollonar. I no un o dos cops, no. De les 218 pàgines que té em vaig riure en 218. I en algunes, diverses vegades.

Què té Cómo sobrevivir a una película de terror que no tinguin la resta de manuals graciosets? Que allà on tothom cau en el clixé i en el lloc conegut (redundant en un efecte de reconeixement que pot fer esboçar un somriure, però que sempre s'allarga massa i acaba avorrint), aquest sap fer-hi un altre pas de rosca més.

Grahame-Smith utilitza el metacinema, una mica en la línia del que va fer Scream (pel·lícula que desitjaràs tornar a veure si et llegeixes aquest llibre). Però ho porta fins a l'extrem. No es tracta de sobreviure si et passessin coses com les que passen a les pel·lícules de terror, no. Es tracta de ser un personatge d'horror movie amb consciència de ser-ho. Es tracta de sobreviure les dues hores que trigarà en passar la pel·lícula!

I per això, Grahame-Smith dóna tot de consells. Des de saber en quin tipus de pel·lícula estàs (si és de zombies, d'exorcismes, de cases encantades...) perquè cada una té les seves tècniques, fins a identificar quin tipus de personatge ets (i esbrinar així si tens més o menys números de morir).

Vaig aplaudir quan, en l'apartat "Com passar una setmana sense dormir", recomanava:

1) Fer un muntatge musical. I aquest pot ser del tipus Rocky (proposar-se un objectiu impossible i entrenar-se durant una setmana/el que dura una cançó per aconseguir-ho) o tipus història d'amor (per plenar una balada de la Mariah Carey amb la primera que passi.
2) Dormir en les escenes eliminades. Vestir-se d'alguna manera que el montador hagi de descartar la seqüència en qüestió i aprofitar per dormir.

I com a últim exemple, si la resposta a almenys tres d'aquestes deu preguntes és sí, us confirmo que esteu vivint en una casa encantada:

  1. Les aixetes i les dutxes sagnen?
  2. Els anteriors propietaris van ser assassinats o s'hi van suicidar?
  3. Els mobles canvien de lloc quan no mires?
  4. Quan poses la mà a la nevera, apareix el teu braç en una altra banda de la casa?
  5. Hi ha nens de la Guerra Civil jugant a les golfes?
  6. Emet la casa advertències verbals o escrites?
  7. Si parles de fer-hi reformes... baixa la temperatura de cop i volta?
  8. Sents un impuls superior a l'habitual de matar la teva familia amb una destral?
  9. Es presenten constantment nadius americans per preguntar: "Què se n'ha fet, del nostre cementiri?"
  10. Hi ha algun canelobre?

Cómo sobrevivir a una película de terror és tota una troballa. I em pica la curiositat de llegir més de Seth Grahame-Smith, autor de Lincoln Cazavampiros.