dilluns, de gener 11, 2010

Boulevard, de Càrol Lòpez


Sense saber de què va, amb una fotografia en blanc i negre que remet al Broadway dels anys daurats, entrem a La Villarroel un vespre de gener.

S’alça el teló i un grapat d’actors sobreactuats interpreten un vodevil amb look dels quaranta. Portes que s’obren i es tanquen, confusions i malentesos. I els actors que s’equivoquen. Gags que no funcionen. Desgavell.

Fos a negre.

Flashback.


Comença Boulevard, un making off de l’obra de teatre que hem vist en començar.

Fantàstica i divertida, Boulevard és el millor recurs per a una gèlida tarda d’hivern.

A Boulevard hi reconeixem els tics i vicis del món del teatre i, per extensió, de la faràndula. Productores obsessionades amb reduir el pressupost al mínim, actrius de culebrots que volen deixar enrere el passat televisiu, actors que necessiten saber-ho tot del seu personatge, dives a qui se’ls ha passat l’arròs i no ho volen reconéixer...

L’escenari, mutant, que recorda a la mítica Pel davant i pel darrera, és capaç de transportar-nos del backstage a l’estudi on es fan els assajos amb un simple canvi de llums, passant per l’escenari de l’obra d’alta comèdia que se’ns planta als morros en un tres i no res. No hi ha pràcticament talls en la continuitat de la representació i, com en una pel·lícula, es passa d’una escena a l’altra sense que els actors surtin de l’escenari. Si al principi pot desorientar, s’scaba descobrint com un recurs fantàstic que ajuda a donar molt ritme i a picar escenes que fan avançar el desenvolupament de la producció de l’obra.

Clar que, sense uns actors en estat de gràcia, tot plegat seria paper mullat.

Seria injust destacar Ernesto Collado. Probablement, Boulevard gira al voltant del seu personatge, el director que ha de lluitar contra megalomanies i imprevistos, mentre s’enfronta al seu germà per una qüestió de faldilles. Collado ho borda. Es mostra dinàmic i amb una capacitat per a la comèdia ilimitada, definint el seu personatge a base de gestos tan subtils com eficaços.

Però és que la resta de repartiment se surt.


Paul Berrondo és un actor de mètode, que necessita construir un personatge per interpretar-lo, però que és incapaç de construir-se una vida a l’ombra del seu germà, el director.

Amparo Fernández és l’estrella ja madura, molt en la línia de malvat Disney, a qui no li costa omplir l’escenari amb la seva sola presència.

Marta Pèrez, sobre qui tenia prejudicis per la seva etapa T de teatre (ho sento, no les suporto), clava el personatge de productora ciclotímica i fumadora.

I Àgata Roca, enlluernadora. D’acord, hi tinc debilitat. Però sense ella no seria el mateix explicar aquest triangle amorós que passa a les bambalines. Que era bona fent comèdia, ja ho sabíem de sempre. Aquí es llueix (des de la seva presentació com antiga actriu de culebrot fins als primers assajos on es mou encotillada per una actuació “chispeante”). Amb una simple mirada és capaç de fer girar l’obra cap a una banda o cap a l’altra. Àgata Roca enamora.



Carol Lòpez dirigeix amb gust i espurna Boulevard. El final potser és un pèl brusc i anticlimàtic, però el conjunt de l’obra deixa un sabor de boca tant bo, tant agradable, que no és important.

Sofisticada, divertida, un punt endogàmica i molt ben feta, Boulevard ha estat tota una sorpresa, un inici d’any inmillorable.


Fotografies de David Ruano.

1 comentari:

Josep ha dit...

Apuntada a la llista.

Però que consti que la Càrol López no és sant de la meua devoció. Almenys la imatge que projecta quan apareix als mitjans.