divendres, de gener 01, 2010

M'agrada molt el que fas, de Carole Greep (dirigida per Edu Pericas)


Cap d'any al teatre, de nou, després del virus que ens va tancar a casa la darrera revetlla.

No teníem gaires esperances de tornar-hi, ja que la plaga de musicals de gran format que obren per la nit del 31 de desembre amenaça de fagocitar les petites comèdies que el celebren en família.
Afortunadament, un parell de de dies abans, vam veure que en cartell hi havia aquesta comèdia d'embolics al Capitol, el mateix escenari on vam començar la tradició amb No són maneres de matar una dona (que segueix sent la més divertida que hem vist amb campanades incloses, fins a dia d'avui).

Així que fem un mos ben solets al Sushi-ya, la cafeteria restaurant japonesa del carrer Quintana, amb els cuiners fent-la petar i els cambrers intentant esbrinar què vol dir "pégame un toque" (un d'ells acabava de rebre un sms on el convidaven a una festa i no l'entenia).

La Rambla és la mateixa dels darrers anys: italians enxibecats perseguits per marroquís xungos.

I entrem a la sala.

O a la sauna finlandesa. Perquè la calefacció del teatre devia estar anit a uns tres-cents graus centígrads, pel cap baix. Un horror asfixiant que va eixugar-nos la gola als deu minuts de començar. Semblava els magatzems Pyrennes d'Andorra (segurament, el punt més càlid del planeta).

M'agrada molt el que fas versa sobre una parella d'amics hippies que viuen a muntanya i esperen la visita d'una parella d'amics pijos. En el trajecte en cotxe d'aquests segons, mentre critiquen els primers, els truquen involuntàriament. La parella del camp (un bon jan que vol ser escriptor i una dona que no està gens perfilada) escolta què pensen realment els seus amics (un productor de publicitat cremat pels rajos UVA i una Carmen Lomana sense cervell), i decideixen venjar-se durant el cap de setmana.

Com a comèdia, M'agrada molt el que fas és fluixa. Li falta mala sang, mala idea i més humor negre. Realment, les crítiques que es fan uns amics i altres són molt tèbies. Però molt, molt. No esgarrapa gens ni mica. A més, fa la sensació que ha estat escrita com a correcuita: no té cap crescendo de tensió ni manté un ritme constant ni res. El suposat pla de venjança no existeix, és una idea que es perd a la segona escena. No hi ha cap subtilesa, tot es diu a l'engrós.



Potser el que més dol de tot és que els personatges no creen cap mena d'empatia. En teoria t'hauries d'identificar amb els hippies, perquè són els bons i s'estimen i podrien viure de l'amor i la bona voluntat. Però perquè són tan prefabricadament perfectes es produeix l'efecte invers. Tampoc t'identifiques amb els gilipolles, clar, però de vegades voldries que aquest matrimoni snob els fotés canya a la parella pessigolla. Si no empatitzes amb cap personatge, malament rai, perquè no entres en cap mena de complicitat.

El cas, però, és que ens ho hem passat bé i ens hem rigut, malgrat l'escalfor tropical i un text que es mostra tan tou.

Xavier Casan fa massa cara de bon tio tota l'estona, molt happy flower. El personatge de la Roser Batalla és indefensable (perquè no existeix, no hi ha personatge) per molt que l'actriu s'hi esmerci, amb la qual cosa pateixes per ella. Cesc Casanovas es converteix una mica en la cara popular de la funció, amb alguns tics polonescos de sobreactuació però que almenys donen salsa a un personatge pla (planíssim). Ara bé, si l'obra és finalment divertida és en gran mèrit per la Mònica Pérez.
Des del primer moment desitges que ella hi sigui present tota l'estona. Agafa el típic arquetip de rica tonta i el porta al límit. No només resulta convincent, a més, sap dominar el ritme, la gestualitat, el to... funciona tant en els gags d'slapstick com en els verbals (i d'aquests en té molts). De fet, diria que només vaig riure amb el seu personatge. Senzillament, el clava. Es menja la resta del repartiment i s'emporta l'obra a la butxaca.



En acabar, algunes imitacions del Cesc Casanovas per fer temps fins a les campanades (va dir que no faria el James Stewart perquè no el coneixia ningú... i és el meu favorit!) i una mica de conya a costa del Ramón García i unes paelles enormes on van picar els quarts. La gent estava de bon humor, ja no feia aquella calor asfixiant i vam poder menjar el raïm i brindar amb cava per un bon any 2010.

De tornada a casa, el carrer Canuda anava a petar. La Torre Agbar tenia un UE enorme (enlarge your UE) que girava i girava i a la tele feien gags antics que continuen fent gràcia.

Ha estat una bona nit, al cap i a la fi.

Feliç 2010.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

I have a first generation, and I don't think that I need to buy a 3G, the only thing that I am gaining is GPS. I just want to know what you think about the Iphone, if you own one or not.
[url=http://forexrobot-review.info]best forex software[/url] [url=http://www.winusd.com/cpg911/Forums/viewtopic/p=182725.html#182725]unlock iphone[/url]

Josep ha dit...

Entre pitos i putes, l'any passat vaig anar al teatre només dues vegades. I totes dues a grups desconguts en sales petites o mitjanes.

Quant costa l'entrada per anar veure aquesta obra?

Anònim ha dit...

ups sorry delete plz [url=http://duhum.com].[/url]