dissabte, de març 20, 2010

El cuarto oscuro de Damocles, de Willem Frederik Hermans

Un holandés infeliç, Philip Osewood, a qui de petit la mare va assassinar el pare, porta un estanc quan els nazis envaixen el seu país.
Un misteriós soldat, Dorbeck, contacta amb ell per demanar-li ajuda.
És l'inici d'una sèrie d'atemptats i actes de resistència de l'estanquer contra l'ocupació nazi.
Però quan la situació es complica i Osewood es converteix en la persona més buscada del país, s'adonarà que ha estat seguint les ordres d'algú a qui no coneix ningú i que té una facilitat increïble per no sortir a les fotografies...
Algú que s'assembla terriblement a ell.

Us recorda a El club de la lluita de Palahniuk, oi?

El cuarto oscuro de Damocles és una novel·la de 1958, que ha estat tot un éxit a Holanda i França. Vaig llegir-ne crítiques boníssimes, que parlaven de l'ambigüitat moral dels personatges i de la confusió dels límits de la realitat.

Però això no vol dir que deixi de recordar a El club de la lluita.



Així que, durant aproximadament la meitat de la novel·la (i no és curteta), m'ha acompanyat una sensació de déjà vu que no em feia gaudir-la del tot. El relat prometia. La història semblava atractiva.

Però era com si ja l'hagués llegit abans.

Cap a la meitat tot canvia.

A pitjor.

Si ja és prou difícil seguir la història amb uns personatges de noms estranyíssims (més que nazis a Holanda jo imaginava elfs executant orcs), la cosa es complica quan les accions no tenen cap sentit.

Hi ha un moment a El cuarto oscuro de Damocles en que comencen a passar esdeveniments inconexes, en que la gent es comporta com en una pel·lícula de David Lynch (només hi faltaven disfresses gegants de conills) i en que hi ha tants personatges que no saps si són reals o imaginaris que et desconnectes.

No entendre res, pel meu gust, no és un factor positiu per a valorar la novel·la.

En definitiva, que l'he enllestit amb la sensació de pèrdua de temps.

I això em fot.

A mi, i a l'home que m'ha dit que escrigués això.



1 comentari:

Remitjó ha dit...

Una menys per llegir, suposo... tot i que el començament de la seva crítica la feia semblar molt atractiva.