divendres, de març 26, 2010

Fuck America, d'Edgar Hilsenrath

Si Quentin Tarantino hagués de reescriure El Lazarillo de Tormes després d'una nit veient Taxi Driver sense parar, en sortiria Fuck America.

I ara que ja està fet el titular, comencem.

No hi pot haver poesia després d'Auschwitz, diuen. I la literatura sobre l'Holocaust que ens ha arribat té el segell de Primo Levi o Imre Kertesz, entre d'altres. Ombra. Por. Plany.

Edgar Hilsenrath és un jueu alemany que va sobreviure al genocidi en el guetto de Czernowitz, per després emigrar als Estats Units.

Però a la novel·la, com en un joc de miralls, és Jakob Bronsky, un nano jueu que ha sobreviu a Nova York en els anys cinquanta i està escrivint un llibre sobre la seva experiència a Europa durant la Shoah. Una novel·la que es dirà "El pajillero".

Jakob és mentider patològic: menteix sempre i a tothom. És la seva única manera de supervivència. A llarg de Fuck America el seguim en la seva vida qüotidiana, a la recerca de feines de merda amb què poder pagar-se les putes. Amb ell, ens endinsem en el Nova York deprimit dels cinquanta, ple de cafeteries d'immigrants, de cinemes on el públic va a cascar-se-la quan hi surt l'actriu de moda, d'autobusos que triguen hores a arribar als barris més perifèrics, de les putes que tothom ja coneix, dels treballs precaris que no duren més d'una nit, d'indigents en esmoquin dormint al carrer...

Dues històries de supervivència, doncs, no tant distants entre si. La ciutat desconeguda, vasta i hostil i el guetto rumanès. Dues històries que es miren cara a cara en els darrers compasos de la novel·la, on l'autor crema els seus dimonis.

I ho fa amb un estil tan propi, tan personal, que la lectura de Fuck America esdevé adictiva. Gairebé sense descripcions, amb dialectes directes i curts, una mica en la línia de Cormac MacCarthy, però amb el sentit de l'humor que a aquest li manca. Perquè rius. Amb Fuck America no pots parar de riure. No és una comèdia, però el sarcasme amb que aquest Lazarillo mira la vida t'hi fa sentir còmplice. Els passatges de la secretària de l'editorial i el de l'agència matrimonial són impagables.



Jakob Bronsky s'obsessiona amb les dones, malviu fent sinpas i es comporta com un Tyler Durden qualsevol quan ha de treballar. I poc a poc descriu el que és sentir-se estranger a tot arreu, no ser d'enlloc i sempre viure desplaçat. Sentir-se com quan Rambo torna al poble després de Vietnam i s'adona que és un pària.

Amèrica, la terra promesa. El país de les oportunitats. El somni americà.

Fuck America.

6 comentaris:

dasoaz ha dit...

Quina bona pinta! Jo que buscava un llibre per llegir que fa uns mesos que vaig acabar l'últim que he llegit (estic esperant a que em deixin Tokio Blues...).
Me l'anoto. Es pot trobar en català?

Roger ha dit...

Pinta guai això. L'incorporo a la wishlist

Doc Moriarty ha dit...

No està en català. Ni en anglès!
El publica, en castellà, errata naturae, una editorial petita però que està treient material molt interessant.

Remitjó ha dit...

Anotada queda. I aprofito per fer una recomanació. La mort d'en Bunny Munrou, del músic Nick Cave. No és una meravella, però té el seu què.

dasoaz ha dit...

Ahir em vaig comprar el llibre per llegir-me'l aquest cap de setamna llarg.
Ja et diré si m'ha agradat.

dasoaz ha dit...

He devorat el llibre. Aquest cap de setmana de tramuntana i pluja a la costa brava m'ha anat de perles la teva recomanació. Moltes gracies :D