dimarts, de març 30, 2010

La febre, de Wallace Shawn


Dissabte per la tarda, a tocar de la migdiada, ens apropem al Teatre Lliure. No he llegit res sobre l'obra. No en sé res de res. Espero que em sorprengui.
Durant una hora i mitja, Eduard Farel·lo es deixa la pell, la veu i la suor a l'escenari. La seva interpretació és magnífica. Intensa i dura, molt dura.
La pega és que el text no acompanya.

La febre ens va avorrir moltíssim.

El personatge principal pateix deliris en una habitació d'hotel d'un país remot. Reflexiona sobre les comoditats de què disfruta en la seva vida occidental i com de malament ho passen els habitants del Tercer Món. Es fa creus de les injustícies que hi ha arreu. De com els rics exploten els pobres. De com els pobres es revelen contra els rics. De com els rics maten els pobres que es revelen. Deliris d'una hora i mitja, inclosa una explicació de què és el marxisme, salpebrats amb imatges breus de professores assassinades, de bona gent mutilada, de poblats explotats pel malèvol home blanc.
Als cinc minuts, m'hi hauria atansat per donar-li un ibuprofé, a veure si li baixava la febre.
El text és pretenciós, pedant, sovint inintel·ligible i massa redundant. No diu res de nou i, tot el que diu, ho repeteix una i una altra vegada.
Vaig fer l'esforç de seguir-lo, però a l'última mitja hora ja em vaig desconnectar.

I vaig assistir a un espectacle alternatiu i, si més no, curiós.
Els narcolèptics no haurien d'asseure's a la primera fila.
De les cinc persones que vam localitzar pesant figues durant la representació (i això que la primera part es fa amb uns disuasoris llums ben encesos), no podia deixar de mirar la dona de la primera fila.
Estava a dos metres de l'Eduard Farelo, amb prou feines, però això no va ser mai obstacle per fer unes rematades de cap que ja voldria per a si Zlatan Ibrahimovic. Fuetades cervicals de la intensitat d'un accelerador de partícules que, per collons, l'actor havia de veure. La tenia al davant!
Fins i tot, en un moment de patiment muscular, va provar de tirar el cap enrere, com mirant a la bòveda d'un planetari. Però aleshores s'ennuegava i tenia apnees. El roncs, en rigorós Dolby Surround, els teníem a la fila del darrere, però.
En finalitzar la representació hi va haver qui es va aixecar a ovacionar el Farelo. Una actuació forta, la del Bruce Willis català.
Llàstima que el que discurs sigui tan obvi i insistent com els de les oenegés que t'assalten a la plaça Catalunya per demanar-te diners.

1 comentari:

SM ha dit...

És que ja no es pot dormir tranquil ni al teatre! Si bades una mica acabes sortint en un blog...