divendres, de maig 28, 2010

L'art perdut de l'il·lusionisme

Anem al teatre a veure el Mag el dia de l'estrena.
No en sabem res, d'ell.
L'escenari és a les fosques i qui més qui menys aprofita per parlar amb l'acompanyant. Això és el de sempre, a mi la màgia no em sorprèn, a veure què tal està...
Esclat de llums i focs d'artifici, que deixen tothom arrapat a la butaca.
El Mag fa una entrada triumfal. Apareix del no res amb un conill en una mà, una tortuga a l'altra i una cadernera sobre l'espatlla.
Una ajudant, vestit curt de lluentons i llavis d'un roig ofensiu, treu una peixera. El Mag, sense dubtar, hi introdueix la cadernera.
El públic conté la respiració.
L'ocell, en contacte amb l'aigua, esdevé un peix de colors, que neda indiferent als aplaudiments del públic.
Desprès li toca el torn a la tortuga, que és esmicolada a base de cops de martell sota un mocador. Però del mocador només en surten llenties. I les llenties, introduïdes en una olla amb aigua bullint (o suposem que bull, pel xup xup que sentim, tot i que sabem que tot són trucs) es converteixen en la cadernera.
Aplaudim. I aplaudim molt fort.
I mentre aplaudim, el conill levita per sobre del Mag i es fa fonedís.
Una dona crida nerviosa a la platea.
El Mag pregunta què ha passat.
I un home respon que el conill corre per entre la gent.
Murmuri del públic. Com ho ha fet? Com és possible?
El Mag presenta a l'Ajudant. Li demana que entri en un sarcòfag amb motius egipcis i que expliqui la seva vida. Des del primer record fins a què ha dinat avui. L'Ajudant garla i garla i garla, però d'ella només en veiem les mans, que surten per dos forats a banda i banda del sarcòfag. La gent riu amb les seves ocurrències. El Mag agafa una llança flamejant i atravessa el sarcòfag.
Moment de silenci.
Aguantem la respiració.
I l'Ajudant, com si res, reprèn la seva xerrera, nomès ensordida pels nostres aplaudiments.
El Mag treu la llança i obre el sarcòfag, on l'Ajudant xerra i xerra amb la tortuga sobre l'espatlla.
Més aplaudiments.
S'abaixa el teló.
Quan torna a sortir, el Mag fa un espectacle de prestidigitació amb cartes.
Està bé, però no és tan espectacular com els anteriors números. De tant en tant, apareixen la tortuga, la cadernera i el conill. Però hi ha més protagonisme dels bastos, les espases i les copes. 
Hi ha gent que surt de la sala, avorrida.
El Mag se n'adona i convida a l'Ajudant a col·locar-se braços en creu al fons de l'escenari. El Mag entoma una de les cartes, en llepa el tall i la llença com un ganivet cap a l'Ajudant. La carta es clava en un espetec al costat de l'orella dreta de l'Ajudant. El Mag en tira una altra, al costat de l'orella esquerra. 
Ovació a la sala.
S'apaguen els llums.
Expectació.
Un focus il·lumina l'Ajudant. Porta el conill, la cadernera i la tortuga. I en fa malabarismes. Se'ls passa d'una mà a l'altra a una velocitat vertiginosa. El Mag no hi és. Contemplem una estona l'Ajudant fent jocs de mans amb els animals.
Finalment, els llença a l'aire i... on són? Han tornat a desaparèixer!
Hi ha qui aplaudeix i qui se sent enganyat. Hi ha més gent que surt de la sala, enfurismada. I qui aprofita per aplaudir fort, ben fort.
Nosaltres seguim asseguts, encuriosits, esperant a saber on ens portarà l'espectacle.
Aleshores, el Mag juga amb un ratolí i dos escarbats. Munta un petit circ en que el ratolí fa de mestre de pista i els escarbats l'obeeixen i fan equilibrisme. Tot l'equilibrisme que pot fer un escarbat en un diorama.
Se senten xiulets. Ja fa estona que a la sala hi som la meitat dels que hem entrat. Miro el rellotge i l'espectacle és llarg. M'agrada, sí, i és sorprenent. Però ben bé no sé on ens porta.
A més, hi ha força xivarri. Comentem els trucs amb el veí de la butaca del costat. Intentem endevinar com ho fa. Critiquem. Lloem. Tots els qui quedem a la sala no parem de parlar. Constantment.
Una fanfarria sona pels altaveus. Una veu masculina, profunda, ens adverteix que l'espectacle és a punt de finalitzar.
Nervis.
Com ho acabarà?
Un tanc ple d'aigua davalla per un sistema de politges fins a l'escenari. Apareix el Mag. Hi ha aplaudiments, sí, però tímids. Fa un speech en que ens explica alguna cosa que no acabem d'entendre. No té relació amb l'espectacle. És un monòleg confús, que poc té a veure amb el número final.
S'enfunda una camisa de força.
L'Ajudant li tanca les corretges i, per assegurar-se'n, li col·loca uns cadenats. Tres o quatre.
El Mag puja per una escala fins a dalt de tot del tanc d'aigua. S'acomiada de la gent. I, en un saltiró, s'hi submergeix.
El veiem aguantar la respiració. El veiem remoure's per deslliurar-se de la camisa de força. Patim per ell.
I una cortina ens tapa el tanc.
No sabem res. No sentim res. No veiem res.
La cadernera apareix volant fins a la part superior del tanc d'aigua, on s'atura.
I hi entra.
El conill porta la tortuga a l'espatlla. També s'apropa al tanc. Aixeca la cortina un xic, just entrar-hi.
Fins i tot el ratolí del circ d'escarbats corre per sobre les taules de l'escenari i desapareix darrere de la cortina.
Torna a sonar la fanfarria.
L'Ajudant somriu, tira d'una corda i fa caure la tela.

El tanc ja no té aigua.
Dins, hi ha el Mag, tot xop, de peu dret. A una mà, hi du el conill. A l'altra, la tortuga. El ratolí treu el cap per una butxaca. I la cadernera piula sobre l'espatlla.
Està en la mateixa posició en que ha començat l'espectacle.
I s'apaguen les llums.
Trenco a aplaudir. M'ha agradat, i m'ha agradat molt. Ha estat un final emocionant. Feia por, perquè semblava que el Mag havia perdut el rumb de l'espectacle, però finalment l'ha sabut reconduir, i l'ha acabat com es mereixia.
No és un ovació unànime: hi ha crits de protesta a la sala. Hi ha xiulets. Gent que demana que el Mag expliqui els trucs. Com ho ha fet? Gent que vol saber on és la màgia. Que es queixen perquè senten que el Mag els ha entabanat. Que hauria d'haver explicat com ha fet per esmicolar la tortuga i que en sortissin llenties, o per ensinistrar dos escarbats. 
El públic discuteix enfervorissadament. S'han format dos bàndols: els qui ens sentim satisfets amb l'espectacle, amb totes les seves virtuts i els seus defectes, i els qui se senten estafats. 
És qüestió de gustos.
Però mai havia assistit a un espectacle de màgia que generés tanta controvèrsia.
Màgia.
Il·lusionisme.
Prestidigitació.
Qui necessita més?

7 comentaris:

aixònovadeLost ha dit...

potsér evitar que el mag vagi de xulo dient que al final ens ho explicara tot (es clar, que això també forma part de l'espactacle).

Anònim ha dit...

això es com estar 6 anys follante a l'Adriana Lima. que et diu que viureu sempre junts i feliços. que ja veurás que bé. i als 6 anys, justos va i es casa amb un Onasis.
vale, t'has passat 6 anys de puta mare. però fot mal. i molt.

Remitjó ha dit...

Sembla que era un gran mag. No entenc les crítiques, tot i que quan l'espectacle comença fort, abusar dels trucs de cartes no és la millor idea. Sempre m'agradat la màgia ben feta.

Anònim ha dit...

Jo vaig marxar als vint minuts, però no perquè m'avorrís, sinó perquè vaig anar al lavabo i m'hi vaig quedar tancat. Ara que ja sé que és una puta estafa, no hi tornaré entrar, ja que si t'ho passaves bé és perquè creies que al final t'explicarien els trucs.

Ui, iu, ui ha dit...

No sé si l'autor se n'ha adonat però aquest discurs és bastant tendenciós.

Doc Moriarty ha dit...

No discuteixo sobre gustos. A uns ens agraden unes coses i a uns altres, unes altres.

L'estafa existeix quan hi ha engany: jo no em sento enganyat i, per tant, en el meu cas no hi ha estafa.

Cadascú és lliure de tenir les expectatives que vulgui sobre el que vulgui, i sentir si s'han complert o no. En el meu cas, sí, i bastant satisfactòriament.

El Mag no va dir mai que resoldria tots els misteris. Almenys en l'espectacle (que és el que jo vaig veure). Tant se me'n fot si el Mag va fer entrevistes o tenia twitter o res més. En l'espectacle en si, va plantejar molts enigmes, però no va assegurar mai que els resoldria. És més: tampoc no m'importa que m'ho resolgui. L'espectacle, que és el que jo anava a veure, em va semblar prou bo.

I sí, l'autor se n'ha adonat: el discurs és bastant tendención. De fet, el blog és tendenciós perquè reflecteix les opinions personals de l'autor. Seria absurd que l'autor defensés una postura en la que no creu.

Repeteixo: no vull imposar a ningú la meva opinió. Em sento afortunat perquè m'ha agradat l'espectacle. Em sap greu pels qui no hagin gaudit.

fumanchú ha dit...

potser va ser aquest l'últim truc del mag. Fer que ningú oblidès els trucs una vegada terminat l'espectacle. I que se'n parlés i se'n parlés i se'n parlés d'ells.

Per mi han estat sis anys de felicitat televisiva, si es que aixó existeix.