dissabte, de maig 22, 2010

Marburg

Decidim viure sols o acompanyats. Decidim casar-nos o aïllar-nos, lligar-nos a la família o distanciar-nos-en, decidim separar-nos o conèixer gent nova.

Però quan afrontem la mort... serem capaços d'escollir? Deixarem que algú ens acompanyi en els darrers moments o el foragitarem? La mort és un acte íntim. La majoria d'espècies animals abandonen el grup per morir.

Què ens fa diferents als humans?

La por.

Quatre històries. Quatre dècades. Quatre epidèmies (virus Marburg, fanatisme religiós, Alzheimer i SIDA). Quatre escenaris juxtaposats que inicien el seu recorregut dramàtic de forma aïllada, sense connexió aparent els uns amb els altres.



El text de Guillem Clua és senzillament perfecte. Blindat. Una història coral de personatges que comparteixen el terror a la soledat i el rebuig, mancats de fe i marcats per un fet terrible, que es troben en una disjuntiva que els dóna la oportunitat de canviar les seves vides... o les seves morts.

No és difícil trobar-hi semblances amb qualsevol pel·lícula de Robert Altman, amb el Magnolia de Paul Thomas Anderson o, ja em perdonaran, les millors línies argumentals de Lost. De fet, Marburg és com una gran temporada de Perduts, amb els seus creuaments de personatges, els flashbacks, la universalitat de la seva proposta o la tensió in crescendo. No hi ha una illa: n'hi ha quatre. Totes Marburg, en quatre continents diferents, en quatre époques diferents. Però que acaben formant un tot, un fresc immens de la condició humana, de les pors del segle XX, de l'home vulnerable davant l'amenaça externa i interna.


La direcció de Rafael Duran i l'escenografia són realment impressionants. Dir cinematogràfic, en aquest cas, és fer curt. L'ambientació, el vestuari, el maquillatge... et submergeix en cada moment històric. L'ús de la música (subtil i encertada alhora), de la il·luminació per a cada escenari, i el recurs a la projecció d'imatges (des de rètols d'ubicació de l'acció fins a gegantins virus dansant) sobre l'escenari resulta tot un encert. A tall d'exemple, el final del primer acte és de pell de gallina, monstruosament impactant. I, a més, la demostració que ens trobem davant d'una de les obres més exportables que hagi donat mai el teatre català.

En l'apartat actoral, 10 sobre 10. 



A destacar Vicky Peña i Fina Rius, que deixen bocabadat l'espectador en la seva progressió sobre l'escenari (els seus són els únics personatges per a qui passa el temps, que no queden estancats en un moment de la història). Però la resta el treball és magnífic. 

El matrimoni interpretat per Ivan Benet i Victòria Pagès transmetren l'angoixa de la infecció i s'interposa en una relació ja deteriorada (tots els remordiments, tota la culpa, tota la cruesa dels darrers instants telèfon en mà).



Santi Pons interpreta el descregut i benjaminlinusesc reverend encarregat de certificar l'existència de miracles en una parròquia sudafricana. La seva sorna contrasta amb la candidesa de Carol Muakuku, en un d'aquelles històries de fe contra ciència. Fantàstics.
I tota una sorpresa (tant per l'arriscat del plantejament com per la virulència i tendresa de l'actuació) la història del metereòleg interpretada per Eduard Farel·lo i Ferran Vilajosana (en un registre aboslutament diferent al que ens tenia acostumats). Intensitat, potència física i ritme és el que aconsegueixen imposar en la seva parcel·la, en un text difícil i dur.



Les quatre marburgs que sembla que no tinguin res en comú i que poc a poc es van entrellaçant, absolutament compensades les històries (cap d'elles és més protagonista que les altres, totes són igual d'atractives, no hi potes coixes en aquesta taula), fins a formar un tot homogeni, un riu que flueix a través del temors humans, de les pors més íntimes i al mateix temps més compartides, en un final d'obra apoteòsic on el creuament de diàlegs, frases, paraules fa saltar totes les emocions de l'espectador, hipnotitzat per un espectacle captivador en el fons i en la forma, corprès perquè hom sent que podria ser part de la cinquena història. 
Perquè les seves pors són les nostres pors.

I es planteja la pregunta:

Arribat el moment, seràs capaç d'escollir?





Fotografies de David Ruano (c)

2 comentaris:

Efrem ha dit...

caram, l'has venuda tant bé que no podria perdre-me-la per res, ara... Hi aniré, ja està decidit! Espero agrair-te'n la publicitat gràcies a la qual hauré vist una de les millors obres de teatre de la meva vida :)!

(ara..., com hi vagi i resulti ser una merda... La fúria de les pitjors malediccions de satanàs caurà sencera sobre vos! déu no ho vulgui...)

Doc Moriarty ha dit...

No se'n penedirà. Garantit.