dissabte, de maig 08, 2010

Snuff, de Chuck Palahniuk

En una habitació de la Residència Universtitària Catòlica de Milà, amb el Crist despenjat i posat bocaterrossa sobre la cadira que fa de tauleta de nit, m'acabo la darrera novel·la de Chuck Palahniuk.
Com a escenari és bastant irònic.

Snuff m'ha deixat la mateixa sensació que em deixen la resta d'obres de Palahniuk. Una lectura àgil, sobredocumentada d'informació insòlita (potser la part més positiva), amb personatges que cada cop es van tornant més estranys (potser una de les parts negatives) i que deixa un regust final de ximpleria passatgera, una espècie de desconcert. Com si hagués vist una pel·lícula de Tom DiCillo, en la que en acabar dius: ah, val.

A veure, Snuff (pel meu gust, títol equivocadíssim es miri per on es miri) està bé. I prou.
El rodatge de l'última pel·lícula d'una estrella del porno en decadència, Cassie Wright, que es vol fer 600 paios d'una tacada, vist des de la perspectiva dels números 72, 137, 600 i de Sheila, l'ajudant personal de la pornstar. Durant l'espera, en mitjons i calçotets, aniran descobrint les connexions que hi ha entre ells.


Palahniuk es fa fort en els personatges perdedors, que viuen al límit i tenen una certa tendència a l'autodestrucció. El camp sòrdid del porno és el perfecte per a conrear-los. Però fa la impressió que assistim a una història menor, a unes vides que, en realitat, ens importen ben poc. Tant se val qui siguin el senyor 72, 137 o el 600, que ho anem acceptant sense immutar-nos. Els twists argumentals es succeixen com per rutina, i el principal (esbrinar la identitat d'un personatge, motor en el fons de tota la història) es veu venir d'una hora lluny, la qual cosa fa que es desinfli una mica el suspens que es podria haver anat creant.

L'autor, però, sí té demostrada habilitat per crear ambients. En aquest cas, la nau industrial que fa olor d'oli per a nens. És un lloc xiclós, llefiscós. En la lectura, ens hem d'anar aturant cada dues o tres pàgines per netejar-nos el tou dels dits, que queden enganxifosos.

Afortunadament, també hi ha fragments força divertits. Són, generalment, aquells en que s'expliquen anècdotes curioses, com el cas dels suïcidis per gafapastisme:

"Durante la Guerra Fría en los años cincuenta, a los espías americanos se les fabricaban gafas de montura gruesa y pesada. Si los capturaban, los habían entrenado para masticar como quien no quiere la cosa las patillas curvadasm donde se habían incrustado dosis letales de cianuro dentro del plástico. Son esas mismas gafas con montura de concha para suicidarse las que inspiraron la imagen de Buddy Holly y de Elvis Costello. Todos esos jóvenes a la moda llevando la muerte sobre la nariz".

Ma germana em va regalar una moleskine per apuntar-hi els llibres que anava llegint, amb cites i coses que m'agradessin d'ells. Té unes caixes especials a cada pàgina, tipus fitxa de biblioteca, per portar-hi un registre. L'estreno amb Snuff, de Chuck Palahniuk. I a consciència. Una de les majors virtuts de l'autor d'Oregon és que les seves novel·les són un generador sistemàtic de converses de sopar.

I de vegades està bé parlar d'alguna cosa que no sigui Lost, o el Barça.

6 comentaris:

Planinsky ha dit...

Abans d'ahir vaig acabar de llegir "ASfixia" i em va semblar un llibre bastant irregular.

La crítica que fas sobre l'interés sobre els personatges també s'hi podria aplicar, de la mateixa manera que es pot aplicar als ambients (p.ex. el geriàtric on la mare del protagonista està internada).

Vaig comprar snuff també, però ara em fa mandra llegir-lo perquè el vaig comprar en anglès...

Doc Moriarty ha dit...

Penso exactament el mateix sobre "Asfíxia".

Vladimir Nabokoix ha dit...

Només he llegit "Nana", de Palahniuk, i sí: passa exactament el mateix. És divertit i original, els personatges són extravagants i es documenta amb dades ben inversemblants. Una lectura àgil per passar una estona distreta, amb el seu grau de diferència. Poca cosa més.

El fragment de les ulleres de pasta és sensacional.

Remitjó ha dit...

Vaig a atrevir-me a fer una recomanació. Al Palahniuk el van ficar dins de l'anomenada Generation Next, amb gent com Michael Chabon, David Foster Wallace i David Sedaris.

He llegit molt en Wallace, i Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay d'en Chabon em va encantar.


Tanmateix, el David Sedaris sempre m'ha fet riure. Llibres com ara "Mi vida en rose", "Cíclopes" o "Un vestido de domingo" són veritables meravelles.

Tyler Durden ha dit...

L'edició de butxaca anglesa té una senyora amb molta pinta de puta a la portada. Com que llegeixo al metro la gent em mirava com si fos un depravat.

quitus ha dit...

(ja em perdonara per arribar tard a l'entrada)

Segurament l'èxit inicial (segurament inesperat) del Fight Club, va encasellar "l'estètica" del autor. "Asfixia" es massa semblant al Fight Club. l'única diferencia, potser sigui la quantitat de sexe explicit que hi ha per tota la trama (i que a mi em va semblar una especie d'homenatge a l'estil Bret Easton Ellis).
"Nana" en contra partida intentava apartar-se una mica. hi ha personatges raros dels collons. també hi ha una especie de "nova versió d'en Tyler". però també hi ha màgia. i sembla que l'autor vol aportar coses noves a la seva narració. imagino que la cosa no va sortir bé, per què la següent novel.la seva que vaig llegir (i de moment la última) semblava un recull ràpid de les obsessions de l'autor. a "Fantasmes" sembla que hi ha una presa malaltissa per servir els dos plats estrella de l'autor: les anècdotes "epic fail" i la mutilació extrema (metafòric o literal) dels seus personatges.
finalment també he llegit un llibre que parla sobre com escriu (no recordo el títol) i que clarifica algunes coses (i també deixa entreveure, que l'home, potser es un imant per les coses/persones rares del món. una especie de Lynch).
per mi, en cert aspecte es "l'altre cara de la moneda" (encara que es una metàfora pèssima) d'en Bret Easton Ellis. el que per Ellis es quotidianitat, per Palahniuk son anècdotes delirants. però ambdós saben reflectir la absurda violència/absurditat/ subjacent en tota societat. com aquells rics, que es vesteixen de pobres i es dediquen a passejar-se pels carrers i a fornicar sota el ponts, per què allò es el més IN.
o les "reflexo-palles, o la reflexo-assessina.