divendres, de juny 11, 2010

Corona de Flores, de Javier Calvo

Un policia violent i tap de bassa, un metge amoral i plurifòbic, un assassí misteriós, una ciutat gòtica, bruta, fosca i perillosa.
En començar la lectura Corona de Flores, no podia evitar sentir que llegia la cosina-germana de La mala dona. Amb un esboç de somriure, reconeixia molts dels elements de la novel·la que el meu benvolgut alter ego va escriure sobre l'Enriqueta Martí. Ambdues comparteixen la voluntat de recrear una Barcelona victoriana i miserable, farcida de personatges sense escrúpols i malaltissos, de dobles morals i misteris encapsulats uns dins d'uns altres.

Però Calvo hi introdueix un parell d'elements més.

Per una part, l'aspecte folletinesc de culebró decimonònic, tal com Zafón va fer amb La sombra del viento, però retorçant-lo i conferint-li un to més inquietant, menys mainstream. En aquest sentit, Corona de Flores estaria més a prop de David Lynch que de Zafón. Les vivències personals dels protagonistes (amb secrets familiars inconfensables fins a les darreres pàgines) són menys recomfortants en Calvo que en la popular novel·la sobre Julián Carax. Hi ha menys lloc per a la redempció, menys espai per respirar. Cap llum al final del túnel. Potser és un dels riscos (comercials) de Corona de Flores: la impossibilitat per al lector d'identificar-se amb cap personatge. Tots són atractius com a éssers literaris (Menelaus Roca és fabulós), però provoquen un rebuig empàtic que, a mida que s'avança la novel·la, esdevé tèrbol.

Javier Calvo explora el subsòl de Barcelona, com una ciutat oculta, amagada, latent, convertida en l'ombra de les aparences de la superfície, el lloc on van a parar tots els detritus que la societat benestant no accepta. Fins i tot, en un exercici gairebé metaliterari, hi introdueix la novel·la La ciudad secreta d'Aniol Almarrosa.

Potser és el moment en que davallem sota terra on es produeix el clímax de la novel·la. De les tres parts en que està fragmentada, la primera és magistral. Per ritme, ús del llenguatge, atmòsfera, personatges i plantejament de l'enigma, es tracta d'un autèntica meravella. Com diria el mateix Calvo: señores, somos gente victoriana. I ho explota.

La revelació del final del primer acte és, potser, massa prematura (aquí hi deu influir la inexperiència de Calvo en la construcció de novel·la negra, o en que tant se li en foten les convencions del gènere). I això influeix en una lleugera baixada del ritme en la segona part. L'autor aprofita per recrear-se en l'atmòsfera, però el misteri ha perdut pes i fa que aquest fragment quedi un pèl aïllat de la resta de la novel·la, més literari que criminal.



Afortunadament, les peces es tornen a ajuntar en un gran tercer acte, en que reapareix l'steampunk entrellucat al principi de la història. Torna l'acció, torna la violència hipertrofiada, tornen les màquines metàl·liques i la Nova Carn de Cronenberg; les venjances i la deshumanització, els odis amagats pel pas dels anys. I se'ns ofereix una resolució laberíntica i tancada amb fil de cosir cadàvers a la sala d'autòpsies.

De vegades, i novel·les com la de Javier Calvo ho demostren, la millor manera de conéixer una ciutat és a través dels seus crims.