dilluns, de juny 21, 2010

Fin, de David Monteagudo


Fin és un misteri.
En tots els aspectes.

La novel·la d'un autor novell que provoca reaccions contraposades. Hi ha qui l'estima, hi ha qui l'odia, hi ha qui diu que no n'hi ha per tant.
Encuriosit, atret per la promesa de literatura apocalíptica (era el poc que sabia abans de començar-ne la lectura) amb reminiscències d'Stephen King, volia fer-me'n una idea.

Fin és un misteri, del que és millor no revelar gaire res.

Fin enganxa. Monteagudo sap com provocar adicció en el lector. Potser és la virtut més gran de la novel·la, aquest no poder deixar-la anar, aquest llegir una pàgina més, i encara una altra pàgina més. Aquesta cerca de respostes a les preguntes que la història ens formula.

I aquest és un dels principals defectes. Jo de vosaltres deixaria de llegir a partir d'aquí si encara no heu passejat per la pàgines de Fin i hi esteu interessats.



Igual que en Lost, l'aparició d'elements misteriosos és el motor de la història. En Lost era una illa on passaven coses estranyes. A Fin és un refugi samraimiesc i l'ombra permanent d'un personatge amenaçador del passat dels protagonistes.

Però Lost tenia una força estètica de la que Fin va mancada. Lost era el misteri pel misteri, sí, sense necessitat de respostes, però basada en una forma de narrar absolutament orgànica, canviant, mutadora d'un episodi a un altre, recicladora de diferents tècniques i textures, que la feien única. A Lost hi havia estil. A Fin, el misteri sembla ser, en teoria, una excusa per aprofundir en les pors dels personatges i en les seves reaccions davant un fenomen que els sobrepassa. I l'estètica és pobra i limitada. Té una primera part totalment dialogada, com un guió de telefilm, amb personatges que parlen de banalitats. Afortunadament els diàlegs sempre són ràpids de llegir, però el que aporten a la descripció dels personatges és que ens trobem davant d'uns arquetips buits i poc interessants. A partir de l'inici de la road movie, cap a la meitat de la novel·la, Monteagudo repeteix patrons de forma escandalosament òbvia: començament de capítol amb tres o quatre pàgines de descripció de la muntanya/bosc/urbanització/poble, que donen pas a diàlegs entre els protagonistes.



Els diàlegs, en aquesta part, continuen sent absolutament superficials. L'exploració de les pors i els dimonis dels personatges es queda en mera exposició d'atacs d'histèria i actituds pròpies del clixé. No s'arriba a aprofundir mai. Monteagudo no grata més enllà de la superfície. Filma, no escriu. Monteagudo no arriba mai a realitzar un estudi de les emocions humanes davant un perill tan irracional com el que planteja. Veiem, no comprenem.

Això sí, Monteagudo sap trobar imatges prou poderoses, com les dels galgos a la benzinera, i d'altres un pèl forçades (el tigre caçant un dels protagonistes), però que no fan oblidar que la novel·la és reiterativa. i que fa voltes i voltes sobre les dues o tres mateixes idees.



Si Monteagudo hagués volgut explicar una història més que alliçonar sobre el ser humà i el sexe dels àngels, podríem estar davant d'una bona novel·la apocalíptica. El problema-o un dels problemes- és que la metàfora anul·la qualsevol planificació argumental i un cop finalitzada la lectura ens trobem davant d'un relat molt allargat que sembla improvisat sobre la marxa. Com si l'autor no tingués clar on volia anar i deixés el final obert per fer-lo més interessant, per remarcar aquesta voluntat parabòlica, sense adonar-se que no hi ha al·legoria en la xerrameca buida, que no hi ha conflicte en la indiferència.

4 comentaris:

Remitjó ha dit...

Vull llegir-la, així que només he llegit el començament. El problema és que no sé si li ha agradat o no...

AxL ha dit...

El millor d'aquesta novel.la és el final, ... brutal!



A no, que no en té i és una PUTA MERDA I UNA ESTAFA.

Amb això també s'assemblen LOST i el llibrot aquest.

Sorry.

Alexis Perramon ha dit...

Ara si que entenc lo de les crispetes! em va encantar la part del suspens que t'enganxa, però el final, el famós Fin, sense nom....Reconforta veure que no sóc l'únic que pensa així, ja que molta gent del meu voltant n'estan enamorats del llibre i encara no n'entenc el per què quan el final deixa tant que desitjar.

Anònim ha dit...

Que radical, no el que diu això de la puta merda?

Jo crec que si t'ha fet reaccionar amb tanta vehemencia és que t'has sentit frustat al arribar al final, i si t'has sentit frustrat és que tenies moltes expectatives, i si tenies moltes expectatives és que el llibre t'estava agradant.

Per mi llegir és com fer un viatge. Disfrutem del trajecte, deixem-nos anar i tinguem tots els hotels reservats.

Ho hagi fet expressament o no l'autor, crec que aquest sentiment final és important. Crec que hauriem de reflexionar perquè necessitem sempre que les coses es cloguin, o que els finals oberts siguin prou tancats com per poder escollir entre una de les possiblitats.