dilluns, de juny 14, 2010

Una revolución pequeña, de Juan Aparicio-Belmonte

Vaig conéixer Juan Aparicio-Belmonte a Monticello, un poblet al nord de Milà, durant les jornades La Passione per il Delito. Havíem de compartir la xerrada sobre la traducció a l'italià de les nostres respectives novel·les. Ens van presentar a les portes de la Villa Greppi i vaig fer algun comentari sobre la samarreta que portava, que crec que era de Metal Gear Solid. Ah, no sé, me la regalaron, va respondre.
Desprès, mentre comprometíem la salut mental de la nostra traductora simultània, vaig riure molt amb ell. Molt.
Per fi he pogut clavar-li queixalada a Una revolución pequeña, i no m'ha decepcionat gens.

Una revolución pequeña és Aparicio-Belmonte pur. És ell. No enganya a ningú. La mateixa capacitat per a desconcertar (ah, no sé, me la regalaron) i el mateix do per a fer riure (creieu-me que pocs cops m'ho he passat tant bé en una presentació com escoltant-lo a ell rematant una parrafada davant de 150 espectadors amb la frase menuda paja mental os acabo de soltar). La novel·la és fresca, rapidíssima, ondulant i enormement sarcàstica. Llàstima que l'autor sigui del Madrid (i faci que els protagonistes que pitjor ho passen en el relat siguin culés...).

La història comença en un vol accidentat de Brusel·les a Madrid, en que Esteban Goméz Rescello coneix a Perversa, una dona grassa i alopècica que li canviarà la vida de dalt a baix. A partir d'aquí, comença una d'aquelles novel·les negres que defugen qualsevol clixé i aposten per la imprevisibilitat. Juan Aparicio-Belmonte opta per un realisme extravagant, que força i força fins a doblegar-lo i retorçar-lo sobre si mateix. Homicidis per plaer, policies ineptes, advocats empresonats, remordiments inoportuns, marxistes de bragueta fàcil, psicoanalistes catatònics... tots sumen en aquesta versió castissa de Dexter. I no m'entengueu malament, no és una comèdia, almenys no en el sentit d'una història que busca la riallada.

Si he de destacar un aspecte de la novel·la (a part de la frescor en el seu estil) és aquesta disecció de les adiccions, de les pulsions incontrolables que ens dominen i influeixen en tot allò que ens envolta. I l'adicció de Una revolución pequeña és l'adicció a matar. Un relat sobre ionquis de l'assassinat, que necessiten cada cop una dosi més alta per superar l'ansietat. I tot descrit pràcticament sense sang, assassinats narrats a partir d'elipsis, per donar més protagonisme a les conseqüències (i l'humor absurd que comporten) que a l'acte en si.

Ja tinc ganes de coincidir en una altra presentació amb Juan Aparicio-Belmonte. Però no pujaria en una avió amb ell, per si de cas.



1 comentari:

Remitjó ha dit...

Queden anotades, aquesta i La mala dona...