Cómo sobrevivir a una película de terror, de Seth Grahame-Smith

Arran de l'éxit del Manual de supervivencia zombie de Max Brooks van sorgir un fotimé de guies i llibres d'ajuda en clau (presumptament) d'humor.

Morralla.

Per això, quan vaig veure en una llibreria el Cómo sobrevivir a una película de terror, vaig pensar que era un més a la pila. O pitjor: la portada, en colors blau elèctric i pistatxo radiactiu, era com el Kill-Paff per als mosquits.

Però a casa meva hi ha uns mosquits com pterodàctils malgrat que tenim tot el dia el Kill-Paff en marxa, així que vaig decidir llegir-ne un o dos paràgrafs.

El següent pas va ser comprar-lo. I el següent devorar-lo.

Sé que crear expectatives en matèries com l'humor és perillós. Res més ensopit que la frase que ve desprès del "ara riuràs molt, ja veuràs". Però amb el llibre de Grahame-Smith em vaig descollonar. I no un o dos cops, no. De les 218 pàgines que té em vaig riure en 218. I en algunes, diverses vegades.

Què té Cómo sobrevivir a una película de terror que no tinguin la resta de manuals graciosets? Que allà on tothom cau en el clixé i en el lloc conegut (redundant en un efecte de reconeixement que pot fer esboçar un somriure, però que sempre s'allarga massa i acaba avorrint), aquest sap fer-hi un altre pas de rosca més.

Grahame-Smith utilitza el metacinema, una mica en la línia del que va fer Scream (pel·lícula que desitjaràs tornar a veure si et llegeixes aquest llibre). Però ho porta fins a l'extrem. No es tracta de sobreviure si et passessin coses com les que passen a les pel·lícules de terror, no. Es tracta de ser un personatge d'horror movie amb consciència de ser-ho. Es tracta de sobreviure les dues hores que trigarà en passar la pel·lícula!

I per això, Grahame-Smith dóna tot de consells. Des de saber en quin tipus de pel·lícula estàs (si és de zombies, d'exorcismes, de cases encantades...) perquè cada una té les seves tècniques, fins a identificar quin tipus de personatge ets (i esbrinar així si tens més o menys números de morir).

Vaig aplaudir quan, en l'apartat "Com passar una setmana sense dormir", recomanava:

1) Fer un muntatge musical. I aquest pot ser del tipus Rocky (proposar-se un objectiu impossible i entrenar-se durant una setmana/el que dura una cançó per aconseguir-ho) o tipus història d'amor (per plenar una balada de la Mariah Carey amb la primera que passi.

2) Dormir en les escenes eliminades. Vestir-se d'alguna manera que el montador hagi de descartar la seqüència en qüestió i aprofitar per dormir.

I com a últim exemple, si la resposta a almenys tres d'aquestes deu preguntes és sí, us confirmo que esteu vivint en una casa encantada:

1. Les aixetes i les dutxes sagnen?
2. Els anteriors propietaris van ser assassinats o s'hi van suicidar?
3. Els mobles canvien de lloc quan no mires?
4. Quan poses la mà a la nevera, apareix el teu braç en una altra banda de la casa?
5. Hi ha nens de la Guerra Civil jugant a les golfes?
6. Emet la casa advertències verbals o escrites?
7. Si parles de fer-hi reformes... baixa la temperatura de cop i volta?
8. Sents un impuls superior a l'habitual de matar la teva familia amb una destral?
9. Es presenten constantment nadius americans per preguntar: "Què se n'ha fet, del nostre cementiri?"
10. Hi ha algun canelobre?

Cómo sobrevivir a una película de terror és tota una troballa. I em pica la curiositat de llegir més de Seth Grahame-Smith, autor de Lincoln Cazavampiros.