dilluns, d’agost 23, 2010

Los muertos, de Jorge Carrión

Omar apunta amb l'escopeta a Fox. Ho fa directament a la cara, en una línea invisible i amenaçadora que traça l'espai que els separa. "On has aconseguit aquest llibre?" interroga. "Va aparèixer entre els papers del meu despatx". Omar no dispara. No li cal. Tan sols aconseguiria destrossar-li el cap. Dolor. I prou. Fox tornaria sense respostes.



Harry s'ho mira des de l'entrada del carreró. No és el primer cop que veu algú espantat davant del llibre. Los muertos. No és una novel·la, és un mirall. Un mirall on tots ens hi reflectirem alguna o altra vegada. Tampoc no en coneix els secrets. Però els secrets estan fets per no ser coneguts. "Ja t'ho vaig dir" comunica per l'emissora, que emet un soroll d'estàtica, i continua: "això ens portarà problemes".
Omar és una dona de cinquanta anys, baixeta, poca cosa, amb una cicatriu que li creua la cara i una escopeta com a extensió del braç. Recorda l'escopeta. Té interferències. Ionquis, Bubbles, Barksdale, una cadira de rodes, Baltimore. Però això no és Baltimore, i l'home que té al davant no és Stringer Bell. L'home (Fox) és un afroamericà de vint-i-dos anys, que recorda una germana desapareguda.



Harry treu el Magnum 44 de dins de la jaqueta, per si ha d'utilitzar-lo. Tot i que sigui inútil. Aquí ningú no viu, ni mort, nomès queda atrapat.
"Qui som?" pregunta Omar. "Records fugaços" respon Fox. Però sembla que no li agrada la resposta, i li dispara al genoll. Fox es retorça. "El llibre diu que érem algú altre", afegeix Omar, "que no existim per nosaltres mateixos". "El llibre diu que desapareixerem tal com hem arribat" diu Fox, que es retorça de dolor. 



Harry dispara a Omar. Alegra'm el dia. Omar cau a terra amb un forat a l'esquena. Fox s'incorpora, coix. "Gràcies". Harry també dispara a Fox. S'apropa a tots dos, inconscients a terra. Agafa el llibre. Los muertos, de Jorge Carrión. Té l'encàrrec de fer-lo desaparèixer. El Govern de Hillary Clinton el vol fora de la circulació. El llibre fa que la gent (els morts) es plantegin massa coses. Es plantegin la seva identitat. 
Harry obre el llibre i en llegeix un article. Parla de la sèrie de televisió més exitosa del segle XXI. Parla d'ells. Omar s'aixeca, la ferida de l'esquena cicatritzada, encara adolorit. Entoma l'escopeta i apunta a Harry. "Llegeix", diu. Però Harry no necessita l'ordre. Ja s'hi ha capbussat. Ja s'ha endinsat en la baralla de Tony Soprano i Michael Corleone, en la recerca dels replicants, en el Lenny Nero (Rick Deckard), en Jessica i l'Holocaust. Descobreix mypain i la desaparició, el futur incert d'una vida incerta.



Fox s'incorpora, sagnant. Harry li pregunta: "On has aconseguit aquest llibre?" Omar n'espera la resposta, per segon cop. Fox tan sols mormola: "Vull creure".