dijous, de setembre 30, 2010

Dr. No, d'Ian Fleming



Una dèria.
No es pot explicar de cap altra manera.
Aquest estiu espantós, de novel·les a mig acabar, em vaig dedicar a cercar alguna d’aquelles lectures postposades a la meva llibreria. Històries que sempre deixes per a quan tinguis temps.
Vaig ensopegar amb Dr. No i Goldfinger. L’edició catalana té unes portades que m'agraden.
No tant com les del centenari de Penguin, però sí ben curioses. O almenys a mi m’agraden.


I com que el criteri de selecció és així d’erràtic, vaig triar Dr. No.
En realitat, Goldfinger em sembla una de les millors pel·lícules de la saga Bond, molt superior a Dr. No. El darrer cop que vaig posar-me a veure Dr. No em vaig quedar fregit al sofà.
Així que li donaria una oportunitat literària.
Ah, sí, ara ho recordo. Havia vist un documental al 33 sobre la vida d’Ian Fleming.
Deia que vaig agafar el Dr. No.
I molt bé, al principi. Fluid, àgil, amb la característica flema britànica. Impossible no imaginar-se Sean Connery. Impossible no imaginar-se els vestits de tweed, el fum de les pipes, els despatxos de fusta noble.
Fins i tot recordo haver arribat a pensar que no m’estranyava que les novel·les de Bond fossin tant exitoses.
I aleshores, l’agent secret arriba a l’illa. Que és la part de la pel·lícula en que m’adormo.
I tot es torna infantil.
De cop i volta, Dr. No em recorda perillosament a Austin Powers. El malvat té un pla estúpid i es comporta com el Doctor Maligno. El masclisme és de riure, amb constants al·lusions al nas de boxejador de Honeychile Ryder (a la pel·li, Ursula Andress). De fet, les grans motivacions de la protagonista durant la novel·la són: follar-se en Bond, arreglar-se el nas i treballar de puta als Estats Units. En Bond, cada cop que parla d’ella, no para de recordar que si no fos pel nas seria una autèntica bellesa. Et felicito, fill.
Tot plegat sona molt tronat, doncs. L’inquietant revelació del Dr. No és que porta lents de contacte, per exemple. I Bond s’enfronta a un drac totpoderós que acaba resultant ser un tractor amb quatre parracs conduït per sicaris dignes dels trilocos. L'espectacular lluita final és contra un pop gegant (això passa a la pel·lícula?). I el Dr. No (avís d'spoilers) acaba sepultat en una muntanya de guano.
No ho sé, em va acabar fent mandra, la lectura. I això que al mateix temps vaig anar recuperant alguna de les pel·lícules, com Diamantes para la eternidad o Desde Rusia con amor, que vaig gaudir de grat.
Res, una petita decepció, sobretot per tot allò que prometia en començar la novel·la (expectatives, expectatives...) i que es va diluir en una historieta naïf.

D’aquesta dèria m’ha quedat, això sí, la sensació que vull escriure una novel·la tipus Bond. Ja tinc el personatge, nomès l’hauria de recuperar.
Qui sap, potser algun dia d’aquests m’hi animo.

6 comentaris:

SM ha dit...

Jo exhumo regularment les pel·licules del Bond (precisament ara n'estic fent un repàs) i cada vegada em semblen més naïf i masclistes (You only live twice té el rècord). Suposo que eren altres temps... Tinc la col·lecció sencera dels llibres esperant-me, potser algun dia trobaré la motivació per llegir-los...

Doc Moriarty ha dit...

La novel·la és INFINITAMENT més masclista, creu-me.

Josep ha dit...

Aquest no l'apuntaré a la llista, ho sent.

Per cert, a vostè el vaig vore a la Setmana del Llibre en Català a la Ciutadella de Barcelona. Jo era el paio moreno amb grenyes que anava acompanyat de tres dones menors de 30 anys.

pons007 ha dit...

Ara per culpa teva m'han vingut ganes de reveure els clàssics dels Bond, però també em fa bastant mandra, espero que d'aquí una estona ja se'm passin les ganes...

Mike Tracking ha dit...

És evident que el personatge de Bond és masclista i també que eren altres temps, però jo sempre que n'hi veig una m'enganxo. No fa molts mesos TV3 feia una mena de cicle i cada dissabte la tarde en posaven una, allà estava jo. M'encanten aquelles pel·lícules plenes d'efectes especials fets a mà, de persecucions amb mils d'extres i especialistes i coses així. Les considero cinema ben fet, encara que ara poguessim dir que son "cutres" és innegable la feina que en el seu dia s'havia d'invertir per fer allò.

I "Només es viu dues vegades" és segurament la meva pel·lícula preferida no se si per la temàtica així més tècnica o per l'aparició de l'avioneta "petita nelly".

Per cert, que me'n diuen de les bandes sonores de John Barry? Imperdibles també.

Jose Ramon Santana Vazquez ha dit...

...traigo
sangre
de
la
tarde
herida
en
la
mano
y
una
vela
de
mi
corazón
para
invitarte
y
darte
este
alma
que
viene
para
compartir
contigo
tu
bello
blog
con
un
ramillete
de
oro
y
claveles
dentro...


desde mis
HORAS ROTAS
Y AULA DE PAZ


TE SIGO TU BLOG




CON saludos de la luna al
reflejarse en el mar de la
poesía...


AFECTUOSAMENTE
DOC MORIARTY

ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE ENEMIGO A LAS PUERTAS, CACHORRO, FANTASMA DE LA OPERA, BLADE RUUNER Y CHOCOLATE.

José
Ramón...