dimarts, desembre 21, 2010

Pluja constant, dirigida per Pau Miró


L’estètica pot resultar enganyosa.

Les patilles i el bigotot de Joel Joan. Els elàstics sobre camisa suada de Pere Ponce. Abrics de pell de colzes gastats, mirades desafiants, la pluja constant que cau sobre la ciutat.



Hom podria pensar que es tracta d’un thriller policial a l’estil de les buddy movies de hollywood. O una reflexió sobre la burocràcia d’una cos jerarquitzat i blindat, com a Serpico. O una aventura esbojarrada i autoparòdica com el Sabotage dels Beastie Boys. Fins i tot els primers compassos de l’obra ajuden a reforçar aquest error. La cançó Bad boys, usada tan a Cops com a Dos policías rebeldes, ens fa pensar en la vessant més actioner del relat.



I no és així.


Perquè Pluja constant és un drama. Un drama policial, sí. Un triangle amorós del que només coneixem dos vèrtexs, en Joey i en Denny. Dos amics de la infància, diametralment oposats (irlandès l’un, italià l’altre), policies frustrats que no ascendiran mai a detectius, condemnats a patrullar els carrers de Chicago. Insatisfets amb la seva pròpia vida, caminaran pel wild side de Lou Reed cap a un destí tan tràgic com inevitable.




Cal destacar la feina de direcció de Pau Miró. Des de la creació d’una atmosfera depriment amb la boirina que envaeix la plaeta a l’inici de la representació, fins a l’estructuració per capítols (citar Tarantino està molt gastat, però aquí és del tot adient). El text de Keith Huff està fracturat en el temps com una pel·lícula d’Scorsese, diferenciant els flashbacks amb canvis d’il·luminació sobre l’escenari únic (una taula, un arxivador).

Joel Joan i Pere Ponce estan ajustats al paper. No són Hugh Jackman i Daniel Craig, per a qui van ser escrits els diàlegs, però ningú no demana que ho siguin. Tenen perfils molt diferents però es nota que a Joel Joan li agrada el rol de policia macarra i temperamental, de mà calenta. Pere Ponce actúa com a contrapès. Hi ha química entre tots dos, que és el mínim que es demana en una buddy movie. O com hauríem de batejar-ho al teatre?



Pluja constant és una reflexió sobre el nostre instint de territori, de la protecció d’allò que ens envolta, ja sigui la ciutat (en l’àmbit de la seva professió com a policies) o en la familia (en la seva vida personal) i com barrejar aquestes dues parcel·les pot donar lloc a la confusió i l’autodestrucció.



Potser Pluja constant no és el que esperava, ni arriba a ser del tot allò que promet (malgrat tenir escenes com la del surfista que valen per tota l’obra), però cal lloar que existeixi a la nostra escena una oferta d’aquestes característiques, allunyada de la comedia vodevilesca, la tragèdia més solemne o el musical ensucrat. Una bona aposta de La Villarroel.

Bad boys, bad boys...




1 comentari:

c de cocina ha dit...

La vaig anar a veure fa unes setmanes, i em va encantar. Bona interpretació i bon text, el Joel JOan està a la seva salsa, el Pero Ponce també perfecte. Fa pensar el final, l´inevitable de tot plegat.
Saluts