divendres, de gener 29, 2010

Xocolata desfeta (i deconstruïda), de Joan-Lluís Lluís


Potser l'adjectiu més fàcil per definir Xocolata desfeta és deliciós.

Però Joan-Lluís Lluís no ha triat el camí més fàcil a l'hora d'afrontar aquesta darrera obra seva, així que deliciós em sembla massa trillat.

Xocolata desfeta parteix d'un microrelat, tant breu com críptic, que l'autor repetirà 123 vegades de 123 formes diferents.

Joan-Lluís Lluís juga amb la llengua, la doblega i la porta al límit, en un experiment que comença descol·locant (sobretot en l'apartat de les permutacions de lletres o paraules) i va enganxant a mida que crea artificis notables a còpia d'exprèmer tots els recursos possibles sobre una base a priori tant fràgil com el text de partida.

Xocolata desfeta atrapa (pregunteu-li a l'insecte que va quedar-hi premsat a la pàgina 56 de la meva edició) i esdevé una sorpresa pàgina rere pàgina, una inesgotable font d'enveja pel talent i la capacitat expansiva de la llengüa amb que l'autor ha encarat aquest repte.

Per això em sembla que dir deliciós és massa fàcil.

Segur que hi ha 123 maneres millors d'epitetar-la...

dissabte, de gener 23, 2010

Lenin Kravitz Soviet Hits!


1 Are You Gonna Go Marx' Way Letra de Are You Gonna Go My Way - Lenny Kravitz Video Are You Gonna Go My Way - Lenny Kravitz
2 Shoot Away Letra de Fly Away - Lenny Kravitz Video Fly Away - Lenny Kravitz
3 Comunism Is Dead Letra de Rock And Roll Is Dead - Lenny Kravitz Video Rock And Roll Is Dead - Lenny Kravitz
4 Moskba Letra de Again - Lenny Kravitz Video Again - Lenny Kravitz
5 It Ain't Over 'Til Trotsky's Over Letra de It Ain't Over 'Til It's Over - Lenny Kravitz Video It Ain't Over 'Til It's Over - Lenny Kravitz
6 Can't Get You Off My Kulak Letra de Can't Get You Off My Mind - Lenny Kravitz Video Can't Get You Off My Mind - Lenny Kravitz
7 Mr. Tzar Driver Letra de Mr. Cab Driver - Lenny Kravitz Video Mr. Cab Driver - Lenny Kravitz
8 Russian Woman Letra de American Woman - Lenny Kravitz Video American Woman - Lenny Kravitz
9 Stand By My Romanov Letra de Stand By My Woman - Lenny Kravitz Video Stand By My Woman - Lenny Kravitz
10 Always On The Red Letra de Always On The Run - Lenny Kravitz Video Always On The Run - Lenny Kravitz
11 Soviet Help Letra de Heaven Help - Lenny Kravitz Video Heaven Help - Lenny Kravitz
12 I Belong To The Party
Letra de I Belong To You - Lenny Kravitz Video I Belong To You - Lenny Kravitz
13 Stalin Letra de Believe - Lenny Kravitz Video Believe - Lenny Kravitz
14 Let Bolshevik Rule Letra de Let Love Rule - Lenny Kravitz Video Let Love Rule - Lenny Kravitz
15 Red Velveteen Letra de Black Velveteen - Lenny Kravitz Video Black Velveteen - Lenny Kravitz


No us perdeu el revolucionari recopilatori de Lenin Kravitz!!! Ben aviat, també el DVD amb seu concert "Krasnaia Platz Live".

divendres, de gener 22, 2010

Constel·lació d'atzar


Un bon amic meu, l'escriptor Víctor García Tur, porta a terme un experiment inclassificable a prop del Museu Picasso.

Constel·lació d’atzar: un encàrrec literari”.

Inauguració: dijous 21 a les 20h / Visites: del 21 de gener al 4 de febrer a l’Espai Barra de Ferro, obert de dimarts a dissabte de 16 a 20h (carrer Barra de Ferro 2, Jaume I).

Inspiració, encàrrec, daimon, limitacions, error… Les formes en què el procés creatiu avança són moltes i variades. Sovint, l’atzar hi juga un paper rellevant i les obres adopten trets que els autors no han escollit o, ni tan sols, previst.

“Constel·lació d’atzar” busca la síntesi d’una peça literària de laboratori definida, en els primers passos, per un sistema d’aleatorietat. L’experiment s’encarrega a un escriptor que ha d’assumir dues condicions:

  1. Treballarà (i viurà) a l’Espai Barra de Ferro els dies que dura el projecte. Per a fer més còmoda l’estança es recrearà el seu espai de treball i dormitori habitual.
  2. Bona part dels materials de treball (anècdotes, cites, opinions, records, etc) es decidiran mitjançant un generador d’atzar, que consisteix en una sèrie de 169 (13×13) preguntes amagades, cada una d’elles, a dintre d’una Galeta de la Fortuna. Els visitants de la inauguració estan convidats a tastar-les i respondre la pregunta que contenen.

A partir d’aquí s’espera que l’escriptor trobi la manera de connectar, o integrar en un text coherent, la informació fortuita que el generador d’atzar ha donat, tot combinant-la amb el seu bagatge personal. Llibertat personal + Directrius externes + Atzar.

També el podeu seguir via twitter a @sternebild.

dilluns, de gener 18, 2010

Barrufavatar


El cas és que aquest any la història dels Barrufets gegants (o pitufos o navi' o com vulguin) sembla que ho guanyarà tot.

I això que diuen que hi ha gent que vol matar-se perquè no podrà viure mai en aquest botiga gegant dels xinos que és Pandora. Que es desenganyin: tampoc no podràn conéixer mai un T-1000. Tot i que anhelo amb força que aquest desig els sigui concedit.

dissabte, de gener 16, 2010

Across the Universe (and the pocket of Paul McCartney)


Excessivament llarga col·lecció de postaletes amb l'excusa de fer un musical amb versions de les cançons dels Beatles. Bàsicament, un reguitzell de videoclips protagonitzats sempre per la mateixa gent, amb més o menys encerts i una estètica molt propera a la publicitat de telefonia mòbil.

L'argument està bastant trillat, ple de topicasos dels seixanta (flower power, vietnam, uns gramets de Forrest Gump aquí i allà) i el ritme és força irregular. La part central, en la que els personatges (i els guionistes) s'abandonen a l'LSD (i que inclou cameos com el de Bono fent de predicador hippie flipat que canta I am the Walrus) en una festa campestre que sembla dissenyada pels Comediants., és tan llarga com innecessària.



A destacar la presència bellíssima d'Evan Rachel Wood i la motivadora interpretació de Jim Sturgess (que és l'únic en tota la pel·lícula que actua cantant, s'ho creu i se'n surt).

Això sí, quan en el tram final les cançons tenen el nivell de Hey Jude, Revolution o All you need is love, (i tens un director de fotografia que la toca) per poc que t'hi esforcis surten peces brillants i emotives que acaben deixant un bon sabor de boca.



De totes formes, em segueixo quedant amb Moulin Rouge.

dilluns, de gener 11, 2010

Boulevard, de Càrol Lòpez


Sense saber de què va, amb una fotografia en blanc i negre que remet al Broadway dels anys daurats, entrem a La Villarroel un vespre de gener.

S’alça el teló i un grapat d’actors sobreactuats interpreten un vodevil amb look dels quaranta. Portes que s’obren i es tanquen, confusions i malentesos. I els actors que s’equivoquen. Gags que no funcionen. Desgavell.

Fos a negre.

Flashback.


Comença Boulevard, un making off de l’obra de teatre que hem vist en començar.

Fantàstica i divertida, Boulevard és el millor recurs per a una gèlida tarda d’hivern.

A Boulevard hi reconeixem els tics i vicis del món del teatre i, per extensió, de la faràndula. Productores obsessionades amb reduir el pressupost al mínim, actrius de culebrots que volen deixar enrere el passat televisiu, actors que necessiten saber-ho tot del seu personatge, dives a qui se’ls ha passat l’arròs i no ho volen reconéixer...

L’escenari, mutant, que recorda a la mítica Pel davant i pel darrera, és capaç de transportar-nos del backstage a l’estudi on es fan els assajos amb un simple canvi de llums, passant per l’escenari de l’obra d’alta comèdia que se’ns planta als morros en un tres i no res. No hi ha pràcticament talls en la continuitat de la representació i, com en una pel·lícula, es passa d’una escena a l’altra sense que els actors surtin de l’escenari. Si al principi pot desorientar, s’scaba descobrint com un recurs fantàstic que ajuda a donar molt ritme i a picar escenes que fan avançar el desenvolupament de la producció de l’obra.

Clar que, sense uns actors en estat de gràcia, tot plegat seria paper mullat.

Seria injust destacar Ernesto Collado. Probablement, Boulevard gira al voltant del seu personatge, el director que ha de lluitar contra megalomanies i imprevistos, mentre s’enfronta al seu germà per una qüestió de faldilles. Collado ho borda. Es mostra dinàmic i amb una capacitat per a la comèdia ilimitada, definint el seu personatge a base de gestos tan subtils com eficaços.

Però és que la resta de repartiment se surt.


Paul Berrondo és un actor de mètode, que necessita construir un personatge per interpretar-lo, però que és incapaç de construir-se una vida a l’ombra del seu germà, el director.

Amparo Fernández és l’estrella ja madura, molt en la línia de malvat Disney, a qui no li costa omplir l’escenari amb la seva sola presència.

Marta Pèrez, sobre qui tenia prejudicis per la seva etapa T de teatre (ho sento, no les suporto), clava el personatge de productora ciclotímica i fumadora.

I Àgata Roca, enlluernadora. D’acord, hi tinc debilitat. Però sense ella no seria el mateix explicar aquest triangle amorós que passa a les bambalines. Que era bona fent comèdia, ja ho sabíem de sempre. Aquí es llueix (des de la seva presentació com antiga actriu de culebrot fins als primers assajos on es mou encotillada per una actuació “chispeante”). Amb una simple mirada és capaç de fer girar l’obra cap a una banda o cap a l’altra. Àgata Roca enamora.



Carol Lòpez dirigeix amb gust i espurna Boulevard. El final potser és un pèl brusc i anticlimàtic, però el conjunt de l’obra deixa un sabor de boca tant bo, tant agradable, que no és important.

Sofisticada, divertida, un punt endogàmica i molt ben feta, Boulevard ha estat tota una sorpresa, un inici d’any inmillorable.


Fotografies de David Ruano.

diumenge, de gener 03, 2010

Darth Vader busca a Obi Wan Kenobi

Fa un any, Darth Vader rebia la notícia que el telèfon d'un tal Ben Kenobi sortia a la guia de Tattoine. Podeu llegir la conversa aquí.
Després de tot aquest temps, sembla que el Lord Sith prova de localitzar el seu antic tutor...

divendres, de gener 01, 2010

M'agrada molt el que fas, de Carole Greep (dirigida per Edu Pericas)


Cap d'any al teatre, de nou, després del virus que ens va tancar a casa la darrera revetlla.

No teníem gaires esperances de tornar-hi, ja que la plaga de musicals de gran format que obren per la nit del 31 de desembre amenaça de fagocitar les petites comèdies que el celebren en família.
Afortunadament, un parell de de dies abans, vam veure que en cartell hi havia aquesta comèdia d'embolics al Capitol, el mateix escenari on vam començar la tradició amb No són maneres de matar una dona (que segueix sent la més divertida que hem vist amb campanades incloses, fins a dia d'avui).

Així que fem un mos ben solets al Sushi-ya, la cafeteria restaurant japonesa del carrer Quintana, amb els cuiners fent-la petar i els cambrers intentant esbrinar què vol dir "pégame un toque" (un d'ells acabava de rebre un sms on el convidaven a una festa i no l'entenia).

La Rambla és la mateixa dels darrers anys: italians enxibecats perseguits per marroquís xungos.

I entrem a la sala.

O a la sauna finlandesa. Perquè la calefacció del teatre devia estar anit a uns tres-cents graus centígrads, pel cap baix. Un horror asfixiant que va eixugar-nos la gola als deu minuts de començar. Semblava els magatzems Pyrennes d'Andorra (segurament, el punt més càlid del planeta).

M'agrada molt el que fas versa sobre una parella d'amics hippies que viuen a muntanya i esperen la visita d'una parella d'amics pijos. En el trajecte en cotxe d'aquests segons, mentre critiquen els primers, els truquen involuntàriament. La parella del camp (un bon jan que vol ser escriptor i una dona que no està gens perfilada) escolta què pensen realment els seus amics (un productor de publicitat cremat pels rajos UVA i una Carmen Lomana sense cervell), i decideixen venjar-se durant el cap de setmana.

Com a comèdia, M'agrada molt el que fas és fluixa. Li falta mala sang, mala idea i més humor negre. Realment, les crítiques que es fan uns amics i altres són molt tèbies. Però molt, molt. No esgarrapa gens ni mica. A més, fa la sensació que ha estat escrita com a correcuita: no té cap crescendo de tensió ni manté un ritme constant ni res. El suposat pla de venjança no existeix, és una idea que es perd a la segona escena. No hi ha cap subtilesa, tot es diu a l'engrós.



Potser el que més dol de tot és que els personatges no creen cap mena d'empatia. En teoria t'hauries d'identificar amb els hippies, perquè són els bons i s'estimen i podrien viure de l'amor i la bona voluntat. Però perquè són tan prefabricadament perfectes es produeix l'efecte invers. Tampoc t'identifiques amb els gilipolles, clar, però de vegades voldries que aquest matrimoni snob els fotés canya a la parella pessigolla. Si no empatitzes amb cap personatge, malament rai, perquè no entres en cap mena de complicitat.

El cas, però, és que ens ho hem passat bé i ens hem rigut, malgrat l'escalfor tropical i un text que es mostra tan tou.

Xavier Casan fa massa cara de bon tio tota l'estona, molt happy flower. El personatge de la Roser Batalla és indefensable (perquè no existeix, no hi ha personatge) per molt que l'actriu s'hi esmerci, amb la qual cosa pateixes per ella. Cesc Casanovas es converteix una mica en la cara popular de la funció, amb alguns tics polonescos de sobreactuació però que almenys donen salsa a un personatge pla (planíssim). Ara bé, si l'obra és finalment divertida és en gran mèrit per la Mònica Pérez.
Des del primer moment desitges que ella hi sigui present tota l'estona. Agafa el típic arquetip de rica tonta i el porta al límit. No només resulta convincent, a més, sap dominar el ritme, la gestualitat, el to... funciona tant en els gags d'slapstick com en els verbals (i d'aquests en té molts). De fet, diria que només vaig riure amb el seu personatge. Senzillament, el clava. Es menja la resta del repartiment i s'emporta l'obra a la butxaca.



En acabar, algunes imitacions del Cesc Casanovas per fer temps fins a les campanades (va dir que no faria el James Stewart perquè no el coneixia ningú... i és el meu favorit!) i una mica de conya a costa del Ramón García i unes paelles enormes on van picar els quarts. La gent estava de bon humor, ja no feia aquella calor asfixiant i vam poder menjar el raïm i brindar amb cava per un bon any 2010.

De tornada a casa, el carrer Canuda anava a petar. La Torre Agbar tenia un UE enorme (enlarge your UE) que girava i girava i a la tele feien gags antics que continuen fent gràcia.

Ha estat una bona nit, al cap i a la fi.

Feliç 2010.