dimarts, de març 30, 2010

La febre, de Wallace Shawn


Dissabte per la tarda, a tocar de la migdiada, ens apropem al Teatre Lliure. No he llegit res sobre l'obra. No en sé res de res. Espero que em sorprengui.
Durant una hora i mitja, Eduard Farel·lo es deixa la pell, la veu i la suor a l'escenari. La seva interpretació és magnífica. Intensa i dura, molt dura.
La pega és que el text no acompanya.

La febre ens va avorrir moltíssim.

El personatge principal pateix deliris en una habitació d'hotel d'un país remot. Reflexiona sobre les comoditats de què disfruta en la seva vida occidental i com de malament ho passen els habitants del Tercer Món. Es fa creus de les injustícies que hi ha arreu. De com els rics exploten els pobres. De com els pobres es revelen contra els rics. De com els rics maten els pobres que es revelen. Deliris d'una hora i mitja, inclosa una explicació de què és el marxisme, salpebrats amb imatges breus de professores assassinades, de bona gent mutilada, de poblats explotats pel malèvol home blanc.
Als cinc minuts, m'hi hauria atansat per donar-li un ibuprofé, a veure si li baixava la febre.
El text és pretenciós, pedant, sovint inintel·ligible i massa redundant. No diu res de nou i, tot el que diu, ho repeteix una i una altra vegada.
Vaig fer l'esforç de seguir-lo, però a l'última mitja hora ja em vaig desconnectar.

I vaig assistir a un espectacle alternatiu i, si més no, curiós.
Els narcolèptics no haurien d'asseure's a la primera fila.
De les cinc persones que vam localitzar pesant figues durant la representació (i això que la primera part es fa amb uns disuasoris llums ben encesos), no podia deixar de mirar la dona de la primera fila.
Estava a dos metres de l'Eduard Farelo, amb prou feines, però això no va ser mai obstacle per fer unes rematades de cap que ja voldria per a si Zlatan Ibrahimovic. Fuetades cervicals de la intensitat d'un accelerador de partícules que, per collons, l'actor havia de veure. La tenia al davant!
Fins i tot, en un moment de patiment muscular, va provar de tirar el cap enrere, com mirant a la bòveda d'un planetari. Però aleshores s'ennuegava i tenia apnees. El roncs, en rigorós Dolby Surround, els teníem a la fila del darrere, però.
En finalitzar la representació hi va haver qui es va aixecar a ovacionar el Farelo. Una actuació forta, la del Bruce Willis català.
Llàstima que el que discurs sigui tan obvi i insistent com els de les oenegés que t'assalten a la plaça Catalunya per demanar-te diners.

divendres, de març 26, 2010

Fuck America, d'Edgar Hilsenrath

Si Quentin Tarantino hagués de reescriure El Lazarillo de Tormes després d'una nit veient Taxi Driver sense parar, en sortiria Fuck America.

I ara que ja està fet el titular, comencem.

No hi pot haver poesia després d'Auschwitz, diuen. I la literatura sobre l'Holocaust que ens ha arribat té el segell de Primo Levi o Imre Kertesz, entre d'altres. Ombra. Por. Plany.

Edgar Hilsenrath és un jueu alemany que va sobreviure al genocidi en el guetto de Czernowitz, per després emigrar als Estats Units.

Però a la novel·la, com en un joc de miralls, és Jakob Bronsky, un nano jueu que ha sobreviu a Nova York en els anys cinquanta i està escrivint un llibre sobre la seva experiència a Europa durant la Shoah. Una novel·la que es dirà "El pajillero".

Jakob és mentider patològic: menteix sempre i a tothom. És la seva única manera de supervivència. A llarg de Fuck America el seguim en la seva vida qüotidiana, a la recerca de feines de merda amb què poder pagar-se les putes. Amb ell, ens endinsem en el Nova York deprimit dels cinquanta, ple de cafeteries d'immigrants, de cinemes on el públic va a cascar-se-la quan hi surt l'actriu de moda, d'autobusos que triguen hores a arribar als barris més perifèrics, de les putes que tothom ja coneix, dels treballs precaris que no duren més d'una nit, d'indigents en esmoquin dormint al carrer...

Dues històries de supervivència, doncs, no tant distants entre si. La ciutat desconeguda, vasta i hostil i el guetto rumanès. Dues històries que es miren cara a cara en els darrers compasos de la novel·la, on l'autor crema els seus dimonis.

I ho fa amb un estil tan propi, tan personal, que la lectura de Fuck America esdevé adictiva. Gairebé sense descripcions, amb dialectes directes i curts, una mica en la línia de Cormac MacCarthy, però amb el sentit de l'humor que a aquest li manca. Perquè rius. Amb Fuck America no pots parar de riure. No és una comèdia, però el sarcasme amb que aquest Lazarillo mira la vida t'hi fa sentir còmplice. Els passatges de la secretària de l'editorial i el de l'agència matrimonial són impagables.



Jakob Bronsky s'obsessiona amb les dones, malviu fent sinpas i es comporta com un Tyler Durden qualsevol quan ha de treballar. I poc a poc descriu el que és sentir-se estranger a tot arreu, no ser d'enlloc i sempre viure desplaçat. Sentir-se com quan Rambo torna al poble després de Vietnam i s'adona que és un pària.

Amèrica, la terra promesa. El país de les oportunitats. El somni americà.

Fuck America.

dissabte, de març 20, 2010

El cuarto oscuro de Damocles, de Willem Frederik Hermans

Un holandés infeliç, Philip Osewood, a qui de petit la mare va assassinar el pare, porta un estanc quan els nazis envaixen el seu país.
Un misteriós soldat, Dorbeck, contacta amb ell per demanar-li ajuda.
És l'inici d'una sèrie d'atemptats i actes de resistència de l'estanquer contra l'ocupació nazi.
Però quan la situació es complica i Osewood es converteix en la persona més buscada del país, s'adonarà que ha estat seguint les ordres d'algú a qui no coneix ningú i que té una facilitat increïble per no sortir a les fotografies...
Algú que s'assembla terriblement a ell.

Us recorda a El club de la lluita de Palahniuk, oi?

El cuarto oscuro de Damocles és una novel·la de 1958, que ha estat tot un éxit a Holanda i França. Vaig llegir-ne crítiques boníssimes, que parlaven de l'ambigüitat moral dels personatges i de la confusió dels límits de la realitat.

Però això no vol dir que deixi de recordar a El club de la lluita.



Així que, durant aproximadament la meitat de la novel·la (i no és curteta), m'ha acompanyat una sensació de déjà vu que no em feia gaudir-la del tot. El relat prometia. La història semblava atractiva.

Però era com si ja l'hagués llegit abans.

Cap a la meitat tot canvia.

A pitjor.

Si ja és prou difícil seguir la història amb uns personatges de noms estranyíssims (més que nazis a Holanda jo imaginava elfs executant orcs), la cosa es complica quan les accions no tenen cap sentit.

Hi ha un moment a El cuarto oscuro de Damocles en que comencen a passar esdeveniments inconexes, en que la gent es comporta com en una pel·lícula de David Lynch (només hi faltaven disfresses gegants de conills) i en que hi ha tants personatges que no saps si són reals o imaginaris que et desconnectes.

No entendre res, pel meu gust, no és un factor positiu per a valorar la novel·la.

En definitiva, que l'he enllestit amb la sensació de pèrdua de temps.

I això em fot.

A mi, i a l'home que m'ha dit que escrigués això.



dilluns, de març 15, 2010

Chep i Fidel

Fa tres anys, us portava l'estremidor document gràfic en que Jep i Fidel vivien en una tenda de campanya en un descampat, llogant els seus culs a canvi d'heroïna. Cavall Fort, n'era l'epígraf.
Avui, rebuscant en els arxius akàsics, he trobat una altra prova gràfica del passat rebel d'aquests dos ídols juvenils.

Chep i Fidel, com es feien dir, van ser molt més revolucionaris del que sempre s'havia cregut.

dissabte, de març 13, 2010

Immortals infeliços

Fa uns mesos, el cineasta Oriol Paulo (recordeu aquest nom) em va recomanar The man from Earth.
Era un telefilm modest en que un grapat d'amics es reunien una cabana al bosc. L'amfitrió, John Oldman, els havia de confessar el seu secret més íntim.
A poc que hagueu llegit el títol del post i el cognom del protagonista, haureu endevinat per on van els trets.

A Carta a la Reina d'Anglaterra, Vicenç Pagès Jordà es posa en la pell de John Smith, un home engarjolat en una presó britànica, que envia una missiva a la monarca per explicar-li els motius que l'han dut fins aquest indret. O més aviat el motiu. La immortalitat, again.

The man from Earth està escrit per Jerome Bixby, una de les ments darrere de Twilight Zone. I es nota. Basada en diàleg gairebé teatrals (un escenari únic en que els personatges es mouen de la ironia a l'estupor, passen per la credulitat i fan port en el despit), John Oldman explica una història que comença a l'alba dels temps. Un home que no sap quan va néixer perquè només té records a partir del moment en que els simis comencen a adquirir-ne. Que ha passat mil·lenis vagarejant per continents que han canviat de fesonomia.

Carta (que vaig comprar per tres motius: la portada, la temàtica i Vicenç Pagès Jordà, no necessàriament en aquest ordre) és la història de Joan Ferrer, un noi de l'Edat Mitjana que fa un pacte amb el Diable a canvi de la immortalitat i la riquesa. El seu també és un camí incert, perquè no té meta. I tot i que més curt que el de John Oldman, potser més intensament desesperat.


Oldman sempre hi ha estat, per tant ha asimilat la seva condició d'immortalitat. No ha conegut res més. Smith/Ferrer, en canvi, troba a faltar la seva mortalitat.


El primer busca companyia, malgrat que sap que no la pot tenir. El segon busca morir.

M'agrada com el mateix tema pot ser enfocat de forma similar (unes experiències en primera persona) i té punts coincidents (tots dos, en algun moment, coneixen o són personatges històrics famosos), però a la fi parlen de coses diferents.

The man from Earth és una pel·lícula sobre la solitud i la fe. L'home sempre està sol, per molt que s'envolti de gent. I una de les maneres de combatre aquesta solitud és refugiant-se en un ens superior, ja sigui Déu, la ciència o el que pertoqui. És la resposta que ens ha d'alleujar el tràngol de, a la fi, estar només amb nosaltres mateixos a l'hora de morir (ergo de viure).

Carta és una novel·la (o un relat llarg) sobre la mort. Sobre com és de necessari morir per donar significat a la vida. El protagonista va coneixent gent al llarg de la seva vida, però hi ha un moment que se'n cansa. O, més ben dit, els enveja. Els enveja la mort. Té una immortalitat que se li fa feixuga, longeva, avorrida. Està desmotivat per tot perquè l'única motivació que existeix realment és viure plenament abans de morir. I ell no morirà. A més, al contrari que l'Oldman (a qui la Història ha donat saviesa), Smith/Ferrer és un pobre xaval de l'Edat mitjana, i ho serà per sempre. No és més llest per viure més. Sembla, fins i tot, que estigui desaprofitant el seu do.


Però una dels punts més fascinants en tots dos relats és la subjectivitat la història (en majúscules i minúscules). En tots dos casos la narració se'ns presenta versemblant. Acceptem el supòsit. Oldman i Smith/Ferrer són immortals. O almenys això és el que diuen. Perquè en ambues obres, es podria donar el cas que sengles protagonistes fossin uns grans mentiders. I que ens expliquessin el que volem sentir. Oldman per dur a terme una broma pedant i macabra a fi de presumir de coneixements científico-històrics; Smith/Ferrer per salvar-se de la pena de cadena perpetua a que està confinat.

Un altre dia, quan pertoqui, parlarem de Richard Alpert.



PS. De Pagès Jordà m'ha agradat reconéixer-li dues constants: l'ús d'un joc com a motor dels personatges (el Whist, els escacs) i la idealització d'icones femenines (la Blondie, la Greta Garbo).

dijous, de març 11, 2010

Darth Vader i el Espíritu de Juanito

Darth Vader veu l'eliminatòria de vuitens de final que enfronta l'Olympique de Lyó i el Real Madrid des del seu despatx a l'Estrella de la Mort.

dimarts, de març 09, 2010

Precious tindrà la seva versió espanyolitzada: Faletious


Seguim amb la setmana dels Oscars (dels quals no he vist ni un segon de resum, només un parell de fotografies de Ben Stiller disfressat de Na'vi).
Ara se sap que Precious, una de les pel·lícules revelació (i pel que he llegit, una autèntica gasòfia de pornografia sentimental), serà versionada a l'estat espanyol.

Tonadilleres, nòvios autosegrestats i embolics genitals formaran part del guió de Faletious.



I, de regal, l'escena de sexe d'Avatar.

dilluns, de març 08, 2010

Avatar 2, The Pandora Hurt Locker

Per primer cop en la vida, James Cameron escolta la seva exdona i pren el camí de l'Oscar. El projecte d'Avatar 2, The Pandora Hurt Locker ja és una realitat.
Jack Sulley, reconvertit a barrufet de dos metres, es tira dues hores desactivant explosius a Pandora.
En 3D, clar.

diumenge, de març 07, 2010

L'alternativa a l'energia nuclear


Fot cinc-cents paios dins un poliesportiu vestits amb polars del Decathlon, sobre una moqueta. Fes que se'ls treguin i se'ls possin constantment durant mitja hora.
L'electricitat resultant podria il·luminar qualsevol poble de l'Empordà durant una setmana.

Entafora-hi cinc-mil durant un matí, quechua amunt quechua avall.
Ja tens llum per a Barcelona tot un mes.

De res.

dijous, de març 04, 2010

Algo algo algo del lado oscuro, perillosa endogàmia



Recordeu Blue Harvest? La versió Family Guy de l'Episodi IV (que en realitat, quan el van estrenar, només es deia La guerra de las galaxias i prou, George, trampós) no només era divertida sinó que estava plena d'encerts.

Something something something darkside agafa tots aquells gags i els llença a la paperera per espifiar-la de ple amb l'adaptació de la millor pel·lícula de la trilogia.

Què ha passat? Com en la gala dels Oscars de David Letterman, la gran majoria d'acudits només funciona a nivell USA. Referències autàrtiques que deixen fred, molt fred, a l'espectador de fora dels Estats Units.

Sí, val, pots entendre pel context que es riuen d'algú que ells coneixen, però es perd la complicitat i hi ha moments de l'episodi en que t'avorreixes.

I Yoda o Bobba Fett estan desaprofitadíssims.


Clar, els gags aconseguits (Rocky IV, Regreso al futuro II, el camell robòtic que s'entrebanca, el 'tealamierda de Han Solo) son píndoles aillades.

Llàstima, perquè aquesta era la bona.

Ara només ens queda veure què fan amb els ewoks...


PS. Malgrat que habitualment trobo el doblatge de Padre de Família excepcional, qui hagi fet la traducció de l'Algo algo algo del lado oscuro s'ha quedat ben ample. Molts, moltíssims jocs de paraules es queden pel camí. Algun d'ells, amb una mica d'imaginació, es podria haver salvat. El fet és que es nota molt que hi ha gags que, directament, no s'entenen.