divendres, de maig 28, 2010

L'art perdut de l'il·lusionisme

Anem al teatre a veure el Mag el dia de l'estrena.
No en sabem res, d'ell.
L'escenari és a les fosques i qui més qui menys aprofita per parlar amb l'acompanyant. Això és el de sempre, a mi la màgia no em sorprèn, a veure què tal està...
Esclat de llums i focs d'artifici, que deixen tothom arrapat a la butaca.
El Mag fa una entrada triumfal. Apareix del no res amb un conill en una mà, una tortuga a l'altra i una cadernera sobre l'espatlla.
Una ajudant, vestit curt de lluentons i llavis d'un roig ofensiu, treu una peixera. El Mag, sense dubtar, hi introdueix la cadernera.
El públic conté la respiració.
L'ocell, en contacte amb l'aigua, esdevé un peix de colors, que neda indiferent als aplaudiments del públic.
Desprès li toca el torn a la tortuga, que és esmicolada a base de cops de martell sota un mocador. Però del mocador només en surten llenties. I les llenties, introduïdes en una olla amb aigua bullint (o suposem que bull, pel xup xup que sentim, tot i que sabem que tot són trucs) es converteixen en la cadernera.
Aplaudim. I aplaudim molt fort.
I mentre aplaudim, el conill levita per sobre del Mag i es fa fonedís.
Una dona crida nerviosa a la platea.
El Mag pregunta què ha passat.
I un home respon que el conill corre per entre la gent.
Murmuri del públic. Com ho ha fet? Com és possible?
El Mag presenta a l'Ajudant. Li demana que entri en un sarcòfag amb motius egipcis i que expliqui la seva vida. Des del primer record fins a què ha dinat avui. L'Ajudant garla i garla i garla, però d'ella només en veiem les mans, que surten per dos forats a banda i banda del sarcòfag. La gent riu amb les seves ocurrències. El Mag agafa una llança flamejant i atravessa el sarcòfag.
Moment de silenci.
Aguantem la respiració.
I l'Ajudant, com si res, reprèn la seva xerrera, nomès ensordida pels nostres aplaudiments.
El Mag treu la llança i obre el sarcòfag, on l'Ajudant xerra i xerra amb la tortuga sobre l'espatlla.
Més aplaudiments.
S'abaixa el teló.
Quan torna a sortir, el Mag fa un espectacle de prestidigitació amb cartes.
Està bé, però no és tan espectacular com els anteriors números. De tant en tant, apareixen la tortuga, la cadernera i el conill. Però hi ha més protagonisme dels bastos, les espases i les copes. 
Hi ha gent que surt de la sala, avorrida.
El Mag se n'adona i convida a l'Ajudant a col·locar-se braços en creu al fons de l'escenari. El Mag entoma una de les cartes, en llepa el tall i la llença com un ganivet cap a l'Ajudant. La carta es clava en un espetec al costat de l'orella dreta de l'Ajudant. El Mag en tira una altra, al costat de l'orella esquerra. 
Ovació a la sala.
S'apaguen els llums.
Expectació.
Un focus il·lumina l'Ajudant. Porta el conill, la cadernera i la tortuga. I en fa malabarismes. Se'ls passa d'una mà a l'altra a una velocitat vertiginosa. El Mag no hi és. Contemplem una estona l'Ajudant fent jocs de mans amb els animals.
Finalment, els llença a l'aire i... on són? Han tornat a desaparèixer!
Hi ha qui aplaudeix i qui se sent enganyat. Hi ha més gent que surt de la sala, enfurismada. I qui aprofita per aplaudir fort, ben fort.
Nosaltres seguim asseguts, encuriosits, esperant a saber on ens portarà l'espectacle.
Aleshores, el Mag juga amb un ratolí i dos escarbats. Munta un petit circ en que el ratolí fa de mestre de pista i els escarbats l'obeeixen i fan equilibrisme. Tot l'equilibrisme que pot fer un escarbat en un diorama.
Se senten xiulets. Ja fa estona que a la sala hi som la meitat dels que hem entrat. Miro el rellotge i l'espectacle és llarg. M'agrada, sí, i és sorprenent. Però ben bé no sé on ens porta.
A més, hi ha força xivarri. Comentem els trucs amb el veí de la butaca del costat. Intentem endevinar com ho fa. Critiquem. Lloem. Tots els qui quedem a la sala no parem de parlar. Constantment.
Una fanfarria sona pels altaveus. Una veu masculina, profunda, ens adverteix que l'espectacle és a punt de finalitzar.
Nervis.
Com ho acabarà?
Un tanc ple d'aigua davalla per un sistema de politges fins a l'escenari. Apareix el Mag. Hi ha aplaudiments, sí, però tímids. Fa un speech en que ens explica alguna cosa que no acabem d'entendre. No té relació amb l'espectacle. És un monòleg confús, que poc té a veure amb el número final.
S'enfunda una camisa de força.
L'Ajudant li tanca les corretges i, per assegurar-se'n, li col·loca uns cadenats. Tres o quatre.
El Mag puja per una escala fins a dalt de tot del tanc d'aigua. S'acomiada de la gent. I, en un saltiró, s'hi submergeix.
El veiem aguantar la respiració. El veiem remoure's per deslliurar-se de la camisa de força. Patim per ell.
I una cortina ens tapa el tanc.
No sabem res. No sentim res. No veiem res.
La cadernera apareix volant fins a la part superior del tanc d'aigua, on s'atura.
I hi entra.
El conill porta la tortuga a l'espatlla. També s'apropa al tanc. Aixeca la cortina un xic, just entrar-hi.
Fins i tot el ratolí del circ d'escarbats corre per sobre les taules de l'escenari i desapareix darrere de la cortina.
Torna a sonar la fanfarria.
L'Ajudant somriu, tira d'una corda i fa caure la tela.

El tanc ja no té aigua.
Dins, hi ha el Mag, tot xop, de peu dret. A una mà, hi du el conill. A l'altra, la tortuga. El ratolí treu el cap per una butxaca. I la cadernera piula sobre l'espatlla.
Està en la mateixa posició en que ha començat l'espectacle.
I s'apaguen les llums.
Trenco a aplaudir. M'ha agradat, i m'ha agradat molt. Ha estat un final emocionant. Feia por, perquè semblava que el Mag havia perdut el rumb de l'espectacle, però finalment l'ha sabut reconduir, i l'ha acabat com es mereixia.
No és un ovació unànime: hi ha crits de protesta a la sala. Hi ha xiulets. Gent que demana que el Mag expliqui els trucs. Com ho ha fet? Gent que vol saber on és la màgia. Que es queixen perquè senten que el Mag els ha entabanat. Que hauria d'haver explicat com ha fet per esmicolar la tortuga i que en sortissin llenties, o per ensinistrar dos escarbats. 
El públic discuteix enfervorissadament. S'han format dos bàndols: els qui ens sentim satisfets amb l'espectacle, amb totes les seves virtuts i els seus defectes, i els qui se senten estafats. 
És qüestió de gustos.
Però mai havia assistit a un espectacle de màgia que generés tanta controvèrsia.
Màgia.
Il·lusionisme.
Prestidigitació.
Qui necessita més?

dissabte, de maig 22, 2010

Marburg

Decidim viure sols o acompanyats. Decidim casar-nos o aïllar-nos, lligar-nos a la família o distanciar-nos-en, decidim separar-nos o conèixer gent nova.

Però quan afrontem la mort... serem capaços d'escollir? Deixarem que algú ens acompanyi en els darrers moments o el foragitarem? La mort és un acte íntim. La majoria d'espècies animals abandonen el grup per morir.

Què ens fa diferents als humans?

La por.

Quatre històries. Quatre dècades. Quatre epidèmies (virus Marburg, fanatisme religiós, Alzheimer i SIDA). Quatre escenaris juxtaposats que inicien el seu recorregut dramàtic de forma aïllada, sense connexió aparent els uns amb els altres.



El text de Guillem Clua és senzillament perfecte. Blindat. Una història coral de personatges que comparteixen el terror a la soledat i el rebuig, mancats de fe i marcats per un fet terrible, que es troben en una disjuntiva que els dóna la oportunitat de canviar les seves vides... o les seves morts.

No és difícil trobar-hi semblances amb qualsevol pel·lícula de Robert Altman, amb el Magnolia de Paul Thomas Anderson o, ja em perdonaran, les millors línies argumentals de Lost. De fet, Marburg és com una gran temporada de Perduts, amb els seus creuaments de personatges, els flashbacks, la universalitat de la seva proposta o la tensió in crescendo. No hi ha una illa: n'hi ha quatre. Totes Marburg, en quatre continents diferents, en quatre époques diferents. Però que acaben formant un tot, un fresc immens de la condició humana, de les pors del segle XX, de l'home vulnerable davant l'amenaça externa i interna.


La direcció de Rafael Duran i l'escenografia són realment impressionants. Dir cinematogràfic, en aquest cas, és fer curt. L'ambientació, el vestuari, el maquillatge... et submergeix en cada moment històric. L'ús de la música (subtil i encertada alhora), de la il·luminació per a cada escenari, i el recurs a la projecció d'imatges (des de rètols d'ubicació de l'acció fins a gegantins virus dansant) sobre l'escenari resulta tot un encert. A tall d'exemple, el final del primer acte és de pell de gallina, monstruosament impactant. I, a més, la demostració que ens trobem davant d'una de les obres més exportables que hagi donat mai el teatre català.

En l'apartat actoral, 10 sobre 10. 



A destacar Vicky Peña i Fina Rius, que deixen bocabadat l'espectador en la seva progressió sobre l'escenari (els seus són els únics personatges per a qui passa el temps, que no queden estancats en un moment de la història). Però la resta el treball és magnífic. 

El matrimoni interpretat per Ivan Benet i Victòria Pagès transmetren l'angoixa de la infecció i s'interposa en una relació ja deteriorada (tots els remordiments, tota la culpa, tota la cruesa dels darrers instants telèfon en mà).



Santi Pons interpreta el descregut i benjaminlinusesc reverend encarregat de certificar l'existència de miracles en una parròquia sudafricana. La seva sorna contrasta amb la candidesa de Carol Muakuku, en un d'aquelles històries de fe contra ciència. Fantàstics.
I tota una sorpresa (tant per l'arriscat del plantejament com per la virulència i tendresa de l'actuació) la història del metereòleg interpretada per Eduard Farel·lo i Ferran Vilajosana (en un registre aboslutament diferent al que ens tenia acostumats). Intensitat, potència física i ritme és el que aconsegueixen imposar en la seva parcel·la, en un text difícil i dur.



Les quatre marburgs que sembla que no tinguin res en comú i que poc a poc es van entrellaçant, absolutament compensades les històries (cap d'elles és més protagonista que les altres, totes són igual d'atractives, no hi potes coixes en aquesta taula), fins a formar un tot homogeni, un riu que flueix a través del temors humans, de les pors més íntimes i al mateix temps més compartides, en un final d'obra apoteòsic on el creuament de diàlegs, frases, paraules fa saltar totes les emocions de l'espectador, hipnotitzat per un espectacle captivador en el fons i en la forma, corprès perquè hom sent que podria ser part de la cinquena història. 
Perquè les seves pors són les nostres pors.

I es planteja la pregunta:

Arribat el moment, seràs capaç d'escollir?





Fotografies de David Ruano (c)

dimecres, de maig 19, 2010

Error de forma


Hisenda, una hora de cua. El 238, el meu número.

-Bon dia. Que no he rebut el borrador a casa perquè ens vam mudar i venia a veure si em podia donar-me la referència per consultar-lo a internet.
-Aquí no te la puedo dar. La tienes que buscar en internet.
-I com ho faig?

Treu un full mecanografiat amb una olivetti, algunes paraules tatxades que s'han perpetuat fotocòpia rere fotocòpia.

-Sigue los pasos 1, 2, 3 y 4. Aquí, donde dice NIF, pon el DNI -i assenyala a un altre lloc- Y aquí, donde dice NIF, pon el DNI.
-I ja està?
-No. Te dará un número. Entonces vuelves, haces otra vez la cola y yo te lo valido.
-O sigui, que ho faig a internet i vinc perquè m'ho validi.
-Sí, y entonces ya podrás consultarlo por internet.
-Val.

Em mira la samarreta.

-Españoles, Franco ha muerto -llegeix.

Em miro, no recordava que duia la samarreta amb la imatge d'Arias Navarro a la tele informant de la mort del Dictador.

-Sí. 
-Pues ya se podría morir también Zapatero.
-Hombre, a ese le han votado.
-Yo sí que le botaba.

I prem el botó del següent, per donar per finalitzada la conversa.

dissabte, de maig 08, 2010

Snuff, de Chuck Palahniuk

En una habitació de la Residència Universtitària Catòlica de Milà, amb el Crist despenjat i posat bocaterrossa sobre la cadira que fa de tauleta de nit, m'acabo la darrera novel·la de Chuck Palahniuk.
Com a escenari és bastant irònic.

Snuff m'ha deixat la mateixa sensació que em deixen la resta d'obres de Palahniuk. Una lectura àgil, sobredocumentada d'informació insòlita (potser la part més positiva), amb personatges que cada cop es van tornant més estranys (potser una de les parts negatives) i que deixa un regust final de ximpleria passatgera, una espècie de desconcert. Com si hagués vist una pel·lícula de Tom DiCillo, en la que en acabar dius: ah, val.

A veure, Snuff (pel meu gust, títol equivocadíssim es miri per on es miri) està bé. I prou.
El rodatge de l'última pel·lícula d'una estrella del porno en decadència, Cassie Wright, que es vol fer 600 paios d'una tacada, vist des de la perspectiva dels números 72, 137, 600 i de Sheila, l'ajudant personal de la pornstar. Durant l'espera, en mitjons i calçotets, aniran descobrint les connexions que hi ha entre ells.


Palahniuk es fa fort en els personatges perdedors, que viuen al límit i tenen una certa tendència a l'autodestrucció. El camp sòrdid del porno és el perfecte per a conrear-los. Però fa la impressió que assistim a una història menor, a unes vides que, en realitat, ens importen ben poc. Tant se val qui siguin el senyor 72, 137 o el 600, que ho anem acceptant sense immutar-nos. Els twists argumentals es succeixen com per rutina, i el principal (esbrinar la identitat d'un personatge, motor en el fons de tota la història) es veu venir d'una hora lluny, la qual cosa fa que es desinfli una mica el suspens que es podria haver anat creant.

L'autor, però, sí té demostrada habilitat per crear ambients. En aquest cas, la nau industrial que fa olor d'oli per a nens. És un lloc xiclós, llefiscós. En la lectura, ens hem d'anar aturant cada dues o tres pàgines per netejar-nos el tou dels dits, que queden enganxifosos.

Afortunadament, també hi ha fragments força divertits. Són, generalment, aquells en que s'expliquen anècdotes curioses, com el cas dels suïcidis per gafapastisme:

"Durante la Guerra Fría en los años cincuenta, a los espías americanos se les fabricaban gafas de montura gruesa y pesada. Si los capturaban, los habían entrenado para masticar como quien no quiere la cosa las patillas curvadasm donde se habían incrustado dosis letales de cianuro dentro del plástico. Son esas mismas gafas con montura de concha para suicidarse las que inspiraron la imagen de Buddy Holly y de Elvis Costello. Todos esos jóvenes a la moda llevando la muerte sobre la nariz".

Ma germana em va regalar una moleskine per apuntar-hi els llibres que anava llegint, amb cites i coses que m'agradessin d'ells. Té unes caixes especials a cada pàgina, tipus fitxa de biblioteca, per portar-hi un registre. L'estreno amb Snuff, de Chuck Palahniuk. I a consciència. Una de les majors virtuts de l'autor d'Oregon és que les seves novel·les són un generador sistemàtic de converses de sopar.

I de vegades està bé parlar d'alguna cosa que no sigui Lost, o el Barça.

diumenge, de maig 02, 2010

La dinàmica Moore-Ibrahimovic

Cada cop que veig una pel·lícula de Bond amb Roger Moore fent d'agent 007, m'adono que són una mica pitjors.

No reivindico a Connery com el millor Bond de la història (Dr. No és una rucada tropical i la sobrevalorada Goldfinger té més de comèdia que d'acció), entengueu-me.

En realitat, la saga Bond m'ha fet més gràcia que una altra cosa, amb tots els seus altibaixos, però és plena de pel·lícules mediocres que no s'aguantarien si no fossin per la imatge de marca de l'agent al servei secret de Sa Majestat. En aquest sentit, no és tant diferent de Star Trek. O sí, perquè aquelles no se salven ni per la mítica de la sèrie.

Ara bé, per una sèrie de casualitats, he vist en pocs temps Panorama para matar i Moonraker. Feia molts anys que no les veia (també he tornat a veure Alta Tensión, però és prescindible per parlar d'aquest post... i per a tot).



Jo puc entendre que a Ian Fleming volgués Moore per al seu Bond. Quan feia El Santo (la sèrie) era un paio amb carisma i sornegueria capaç de desarmar un bar ple d'espies amb un somriure. A més, el theme principal que l'acompanyava sempre funcionava, la qual cosa feia preveure que el theme de John Barry per a Bond li encaixaria a la perfecció.

Però per problemes contractuals Moore va arribar tard. Ja amb pinta de turista britànic per Marbella. Pantalons de cintura alta, camisa per dins. Repentinat de colònia.

Les pelis de Roger Moore ho tenien tot per a ser grans Bonds. Dolents fabulosos (Spectras, Blofelds i demés) dels que ja no se'n troben. Gadgets de Q cada cop més elaborats. Actorassos (Christopher Walken o Christopher Lee, per exemple) i personatges com el de Grace Jones.

Però aquesta escora de Moore cap a l'humor de traç gruixut les converteix en un tonteria.

Roger Moore és l'Zlatan Ibrahimovic de les pel·lícules de 007. Frena el joc, no entén el sistema de l'equip i no és el davanter centre que se'ns havia promès. Fa algun gol, però no encaixa. 

Crec que va ser un error fitxar Roger Moore. Com va ser un error intentar recuperar a Connery (Nunca digas nunca jamás) ja massa gran.

Moore té molts defensors, em consta. Sovint ens ceguem perquè un actor va fer una bona sèrie o una bona peli, i ja creiem que pot ser un crack a tot arreu. Però hi ha vegades que un bon actor no necessàriament ha de funcionar en un bon equip.

I les pel·lis de Bond amb Moore són una autèntica ximpleria. Amb bones cançons, sí, però ximpleria.