diumenge, de juny 27, 2010

District 9 Part II

Els aliens regressen a la Terra per venjar-se.
Els sudafricans fan sonar les vuvuzeles.
Els aliens que no moren per un vessament cerebral se'n tornen al seu planeta, aterrits.
Les vuvuzeles són declarades patrimoni de la humanitat. S'exporten a tot arreu. 
Es posen de moda i, paradoxalment, exterminen la raça humana.


dissabte, de juny 26, 2010

Mals bevedors

L'altre dia, vam comprar aquesta cervesa al Bonpreu.

Weiss Damm, cerveza elaborada según la ley de pureza alemana.

Ara estic esperant a que arribin les següents begudes:

La Guillotina, hidromel elaborada segons les lleis del Regnat del Terror. Amb la fòrmula secreta de Robespierre.

La Mordida, tequila elaborat segons els capricis dels narcos mexicans. Destilat a les pitjors garjoles de Ciudad Juárez.

Vuvuzela, licor d'Amarula elaborat segons la legislació de l'Apartheid. Ara amb menys negres!

Mahousopotamia, shikaru elaborat segons el codi d'Hammurabi. I de regal, un pack de sotagots d'argila amb l'efígie de Nabuconodosor.

Gulag, vodka elaborat segons la recepta soviètica d'Stalin. l doble de sabor a pedra picada que la competència!

El Inquisidor, rom elaborat segons la Butlla del Papa Sixt IV. Ideal per al flamejat de bruixes.

dimarts, de juny 22, 2010

Mals finals


Quan us expliquin un acudit, proveu de respondre:

Està bé, però no m'ha agradat el final.

És infalible.

dilluns, de juny 21, 2010

Fin, de David Monteagudo


Fin és un misteri.
En tots els aspectes.

La novel·la d'un autor novell que provoca reaccions contraposades. Hi ha qui l'estima, hi ha qui l'odia, hi ha qui diu que no n'hi ha per tant.
Encuriosit, atret per la promesa de literatura apocalíptica (era el poc que sabia abans de començar-ne la lectura) amb reminiscències d'Stephen King, volia fer-me'n una idea.

Fin és un misteri, del que és millor no revelar gaire res.

Fin enganxa. Monteagudo sap com provocar adicció en el lector. Potser és la virtut més gran de la novel·la, aquest no poder deixar-la anar, aquest llegir una pàgina més, i encara una altra pàgina més. Aquesta cerca de respostes a les preguntes que la història ens formula.

I aquest és un dels principals defectes. Jo de vosaltres deixaria de llegir a partir d'aquí si encara no heu passejat per la pàgines de Fin i hi esteu interessats.



Igual que en Lost, l'aparició d'elements misteriosos és el motor de la història. En Lost era una illa on passaven coses estranyes. A Fin és un refugi samraimiesc i l'ombra permanent d'un personatge amenaçador del passat dels protagonistes.

Però Lost tenia una força estètica de la que Fin va mancada. Lost era el misteri pel misteri, sí, sense necessitat de respostes, però basada en una forma de narrar absolutament orgànica, canviant, mutadora d'un episodi a un altre, recicladora de diferents tècniques i textures, que la feien única. A Lost hi havia estil. A Fin, el misteri sembla ser, en teoria, una excusa per aprofundir en les pors dels personatges i en les seves reaccions davant un fenomen que els sobrepassa. I l'estètica és pobra i limitada. Té una primera part totalment dialogada, com un guió de telefilm, amb personatges que parlen de banalitats. Afortunadament els diàlegs sempre són ràpids de llegir, però el que aporten a la descripció dels personatges és que ens trobem davant d'uns arquetips buits i poc interessants. A partir de l'inici de la road movie, cap a la meitat de la novel·la, Monteagudo repeteix patrons de forma escandalosament òbvia: començament de capítol amb tres o quatre pàgines de descripció de la muntanya/bosc/urbanització/poble, que donen pas a diàlegs entre els protagonistes.



Els diàlegs, en aquesta part, continuen sent absolutament superficials. L'exploració de les pors i els dimonis dels personatges es queda en mera exposició d'atacs d'histèria i actituds pròpies del clixé. No s'arriba a aprofundir mai. Monteagudo no grata més enllà de la superfície. Filma, no escriu. Monteagudo no arriba mai a realitzar un estudi de les emocions humanes davant un perill tan irracional com el que planteja. Veiem, no comprenem.

Això sí, Monteagudo sap trobar imatges prou poderoses, com les dels galgos a la benzinera, i d'altres un pèl forçades (el tigre caçant un dels protagonistes), però que no fan oblidar que la novel·la és reiterativa. i que fa voltes i voltes sobre les dues o tres mateixes idees.



Si Monteagudo hagués volgut explicar una història més que alliçonar sobre el ser humà i el sexe dels àngels, podríem estar davant d'una bona novel·la apocalíptica. El problema-o un dels problemes- és que la metàfora anul·la qualsevol planificació argumental i un cop finalitzada la lectura ens trobem davant d'un relat molt allargat que sembla improvisat sobre la marxa. Com si l'autor no tingués clar on volia anar i deixés el final obert per fer-lo més interessant, per remarcar aquesta voluntat parabòlica, sense adonar-se que no hi ha al·legoria en la xerrameca buida, que no hi ha conflicte en la indiferència.

dimecres, de juny 16, 2010

Rudyard Klingon

Rudyard Klingon és l'autor de Kirk, El llibre de bitàcora de la selva i del relat L'home que va poder ser capità de la flota estelar.

dilluns, de juny 14, 2010

Una revolución pequeña, de Juan Aparicio-Belmonte

Vaig conéixer Juan Aparicio-Belmonte a Monticello, un poblet al nord de Milà, durant les jornades La Passione per il Delito. Havíem de compartir la xerrada sobre la traducció a l'italià de les nostres respectives novel·les. Ens van presentar a les portes de la Villa Greppi i vaig fer algun comentari sobre la samarreta que portava, que crec que era de Metal Gear Solid. Ah, no sé, me la regalaron, va respondre.
Desprès, mentre comprometíem la salut mental de la nostra traductora simultània, vaig riure molt amb ell. Molt.
Per fi he pogut clavar-li queixalada a Una revolución pequeña, i no m'ha decepcionat gens.

Una revolución pequeña és Aparicio-Belmonte pur. És ell. No enganya a ningú. La mateixa capacitat per a desconcertar (ah, no sé, me la regalaron) i el mateix do per a fer riure (creieu-me que pocs cops m'ho he passat tant bé en una presentació com escoltant-lo a ell rematant una parrafada davant de 150 espectadors amb la frase menuda paja mental os acabo de soltar). La novel·la és fresca, rapidíssima, ondulant i enormement sarcàstica. Llàstima que l'autor sigui del Madrid (i faci que els protagonistes que pitjor ho passen en el relat siguin culés...).

La història comença en un vol accidentat de Brusel·les a Madrid, en que Esteban Goméz Rescello coneix a Perversa, una dona grassa i alopècica que li canviarà la vida de dalt a baix. A partir d'aquí, comença una d'aquelles novel·les negres que defugen qualsevol clixé i aposten per la imprevisibilitat. Juan Aparicio-Belmonte opta per un realisme extravagant, que força i força fins a doblegar-lo i retorçar-lo sobre si mateix. Homicidis per plaer, policies ineptes, advocats empresonats, remordiments inoportuns, marxistes de bragueta fàcil, psicoanalistes catatònics... tots sumen en aquesta versió castissa de Dexter. I no m'entengueu malament, no és una comèdia, almenys no en el sentit d'una història que busca la riallada.

Si he de destacar un aspecte de la novel·la (a part de la frescor en el seu estil) és aquesta disecció de les adiccions, de les pulsions incontrolables que ens dominen i influeixen en tot allò que ens envolta. I l'adicció de Una revolución pequeña és l'adicció a matar. Un relat sobre ionquis de l'assassinat, que necessiten cada cop una dosi més alta per superar l'ansietat. I tot descrit pràcticament sense sang, assassinats narrats a partir d'elipsis, per donar més protagonisme a les conseqüències (i l'humor absurd que comporten) que a l'acte en si.

Ja tinc ganes de coincidir en una altra presentació amb Juan Aparicio-Belmonte. Però no pujaria en una avió amb ell, per si de cas.



divendres, de juny 11, 2010

Corona de Flores, de Javier Calvo

Un policia violent i tap de bassa, un metge amoral i plurifòbic, un assassí misteriós, una ciutat gòtica, bruta, fosca i perillosa.
En començar la lectura Corona de Flores, no podia evitar sentir que llegia la cosina-germana de La mala dona. Amb un esboç de somriure, reconeixia molts dels elements de la novel·la que el meu benvolgut alter ego va escriure sobre l'Enriqueta Martí. Ambdues comparteixen la voluntat de recrear una Barcelona victoriana i miserable, farcida de personatges sense escrúpols i malaltissos, de dobles morals i misteris encapsulats uns dins d'uns altres.

Però Calvo hi introdueix un parell d'elements més.

Per una part, l'aspecte folletinesc de culebró decimonònic, tal com Zafón va fer amb La sombra del viento, però retorçant-lo i conferint-li un to més inquietant, menys mainstream. En aquest sentit, Corona de Flores estaria més a prop de David Lynch que de Zafón. Les vivències personals dels protagonistes (amb secrets familiars inconfensables fins a les darreres pàgines) són menys recomfortants en Calvo que en la popular novel·la sobre Julián Carax. Hi ha menys lloc per a la redempció, menys espai per respirar. Cap llum al final del túnel. Potser és un dels riscos (comercials) de Corona de Flores: la impossibilitat per al lector d'identificar-se amb cap personatge. Tots són atractius com a éssers literaris (Menelaus Roca és fabulós), però provoquen un rebuig empàtic que, a mida que s'avança la novel·la, esdevé tèrbol.

Javier Calvo explora el subsòl de Barcelona, com una ciutat oculta, amagada, latent, convertida en l'ombra de les aparences de la superfície, el lloc on van a parar tots els detritus que la societat benestant no accepta. Fins i tot, en un exercici gairebé metaliterari, hi introdueix la novel·la La ciudad secreta d'Aniol Almarrosa.

Potser és el moment en que davallem sota terra on es produeix el clímax de la novel·la. De les tres parts en que està fragmentada, la primera és magistral. Per ritme, ús del llenguatge, atmòsfera, personatges i plantejament de l'enigma, es tracta d'un autèntica meravella. Com diria el mateix Calvo: señores, somos gente victoriana. I ho explota.

La revelació del final del primer acte és, potser, massa prematura (aquí hi deu influir la inexperiència de Calvo en la construcció de novel·la negra, o en que tant se li en foten les convencions del gènere). I això influeix en una lleugera baixada del ritme en la segona part. L'autor aprofita per recrear-se en l'atmòsfera, però el misteri ha perdut pes i fa que aquest fragment quedi un pèl aïllat de la resta de la novel·la, més literari que criminal.



Afortunadament, les peces es tornen a ajuntar en un gran tercer acte, en que reapareix l'steampunk entrellucat al principi de la història. Torna l'acció, torna la violència hipertrofiada, tornen les màquines metàl·liques i la Nova Carn de Cronenberg; les venjances i la deshumanització, els odis amagats pel pas dels anys. I se'ns ofereix una resolució laberíntica i tancada amb fil de cosir cadàvers a la sala d'autòpsies.

De vegades, i novel·les com la de Javier Calvo ho demostren, la millor manera de conéixer una ciutat és a través dels seus crims.

dilluns, de juny 07, 2010

Pedro Almodóvar's KickAss


Del director de Hable con Hulka i Todo sobre mi Wonderwoman, arriba...

Superherois transvestits, nenes malparlades, sang i fetge i parrussos sense depilar; trets, explosions, números musicals infames, discussions histèriques, sexe esbojarrat i Chus Lampreave! Tot aixó i més a Pedro Almodóvar's KickAss!

divendres, de juny 04, 2010