dilluns, de juliol 26, 2010

En llamas, de Suzanne Collins



Pànem, el continent dividit en 13 districtes sotmès als designis del Capitoli.

Els Jocs de la Fam, l'espectacle anual televisat per recordar tots els habitants que no hi ha lluita possible contra el Poder.

Katniss Everdeen, la caçadora que va canviar el Jocs per sempre més.

En llamas n'és la segona part. Un cop llegida, no puc esperar per començar-ne la tercera.
Igual que en la primera novel·la, l'inici de la història és potser el punt més dèbil. El fet que el triangle amoròs porti el pes dels primers capítols sembla una concessió al públic adolescent majoritàriament femení, un llast derivat del fenomen Crepúsculo. Afortunadament, ni és massa empalagòs ni resulta sobrer, perquè Suzanne Collins es dedica a deixar-nos entreveure informació sobre el que ha passat a Pànem desprès dels darrers Jocs de la Fam. Hi ha un moment de la novel·la, coincidint amb la visita de Katniss al Districte 8, en que el triangle amoròs sembla relegat pel que serà el nus principal de la trama: la Revolució.



En llamas evoluciona de forma natural en el plantejament de la sèrie, fins a convertir-se en una novel·la superior a l'antecessora. Però com? és possible? Sí: En llamas fa olor de rebel·lió, d'història bigger than life, de Llibertat i lluita. Si Los juegos del Hambre ens parlaven de la supervivència, En llamas ho fa sobre el sacrifici. La història (i la importància) de Katniss creix. Passa de ser la protagonista d'una novel·la d'aventures a carregar el pes d'una batalla épica. I ho fa de la mà d'un talent literari com és el de Suzanne Collins, que sap imprimir força, energia, ritme i, el més important, emoció a cada una de les pàgines d'En llamas.


La novel·la es llegeix amb la carn de gallina i un nus a la gola. Quan creus que saps per on tirarà, fa un gir de cent-vuitanta graus i t'enganxa a contrapeu. I desitges més, molt més, i no pots esperar a Sinsajo, la tercera part de la trilogia.


Sense voler desvetllar gaire res de la història (per als qui teniu la sort de no haver-la començat encara), hi ha dos moments que van seguits i que m'han fet caure rendit als peus de Suzanne Collins:
El primer és prova d'habilitat de la Katniss  davant els Vigilants, on els demostra el que sap fer. Acollonant.
El segon és Cinna vestint la Katniss per a l'entrevista la nit abans del Vasallatge dels vint-i-cinc, que resumeix tot l'esperit de la novel·la.

Llegiu-la.

dilluns, de juliol 19, 2010

Fer-s'ho venir bé.


Hi ha qui es dedica a anar a remolc. A aprofitar-se de l'èxit aliè per, com unes rèmores, treurent el màxim profit amb el mínim esforç.
Hi ha la productora aquella, The Asylum, que va estrenar als videoclubs I am Omega el mateix any que Will Smith protagonitzava Soy Leyenda. Protagonitzada per Mark Dacascos, poca broma. Si hi esteu interessats, ara estrenen Titanic 2, que promet força.






El cas és que avui, mirant llibres per la Bertrand, m'he topat amb el que deu ser un dels casos més sagnants de patillarisme literari.
Avatares, de Matt D. Ivansky, no té res a veure amb la pel·lícula de Cameron. Sembla ser que va de la lluita entre dues races alienígenes (una d'elles de color blau), tot plegat ruixadet amb un bon raig de filosofia new age.

Llegiu aquest fragment de la contraportada:

En Avatares, en el principio de los tiempos intenta de forma novelada transmitir algunos de los conceptos recogidos en sus estudios, nociones que el autor considera de gran valor para el buscador espiritual de este nuevo milenio.

La mateixa meta que Chuck Norris. Penseu-lo un segon.

Suposo que, algú de l'editorial, en adonar-se que el tenia entre mans era, com a mínim, poc comercial, va decidir: 


  • Entaforar-li el títol Avatares amb la mateixa font tipogràfica que la de la pel·lícula.
  • Ficar-hi un planeta, de fons.
  • Fer aparèixer un homínid pintat de blau.

No em queda més remei que felicitar-los i desitjar-los que segueixin en aquesta línia. I als nois de The Asylum, demanar-los que en comprin tots els drets per fer-ne les versions cinematogràfiques. 





diumenge, de juliol 04, 2010

La Mara Dona



Una història de terror que inclou antigues rivalitats, rancúnies, patriotisme, gelos, drogues i botes d'or. La Mara Dona, basat en un cas real, narra la tragèdia sudafricana d'un home que no sabia tolerar el fracàs, i com el projectava sobre el seu pupil.

divendres, de juliol 02, 2010

Cómo sobrevivir a una película de terror, de Seth Grahame-Smith


Arran de l'éxit del Manual de supervivencia zombie de Max Brooks van sorgir un fotimé de guies i llibres d'ajuda en clau (presumptament) d'humor.

Morralla.

Per això, quan vaig veure en una llibreria el Cómo sobrevivir a una película de terror, vaig pensar que era un més a la pila. O pitjor: la portada, en colors blau elèctric i pistatxo radiactiu, era com el Kill-Paff per als mosquits.

Però a casa meva hi ha uns mosquits com pterodàctils malgrat que tenim tot el dia el Kill-Paff en marxa, així que vaig decidir llegir-ne un o dos paràgrafs.

El següent pas va ser comprar-lo. I el següent devorar-lo.

Sé que crear expectatives en matèries com l'humor és perillós. Res més ensopit que la frase que ve desprès del "ara riuràs molt, ja veuràs". Però amb el llibre de Grahame-Smith em vaig descollonar. I no un o dos cops, no. De les 218 pàgines que té em vaig riure en 218. I en algunes, diverses vegades.

Què té Cómo sobrevivir a una película de terror que no tinguin la resta de manuals graciosets? Que allà on tothom cau en el clixé i en el lloc conegut (redundant en un efecte de reconeixement que pot fer esboçar un somriure, però que sempre s'allarga massa i acaba avorrint), aquest sap fer-hi un altre pas de rosca més.

Grahame-Smith utilitza el metacinema, una mica en la línia del que va fer Scream (pel·lícula que desitjaràs tornar a veure si et llegeixes aquest llibre). Però ho porta fins a l'extrem. No es tracta de sobreviure si et passessin coses com les que passen a les pel·lícules de terror, no. Es tracta de ser un personatge d'horror movie amb consciència de ser-ho. Es tracta de sobreviure les dues hores que trigarà en passar la pel·lícula!

I per això, Grahame-Smith dóna tot de consells. Des de saber en quin tipus de pel·lícula estàs (si és de zombies, d'exorcismes, de cases encantades...) perquè cada una té les seves tècniques, fins a identificar quin tipus de personatge ets (i esbrinar així si tens més o menys números de morir).

Vaig aplaudir quan, en l'apartat "Com passar una setmana sense dormir", recomanava:

1) Fer un muntatge musical. I aquest pot ser del tipus Rocky (proposar-se un objectiu impossible i entrenar-se durant una setmana/el que dura una cançó per aconseguir-ho) o tipus història d'amor (per plenar una balada de la Mariah Carey amb la primera que passi.
2) Dormir en les escenes eliminades. Vestir-se d'alguna manera que el montador hagi de descartar la seqüència en qüestió i aprofitar per dormir.

I com a últim exemple, si la resposta a almenys tres d'aquestes deu preguntes és sí, us confirmo que esteu vivint en una casa encantada:

  1. Les aixetes i les dutxes sagnen?
  2. Els anteriors propietaris van ser assassinats o s'hi van suicidar?
  3. Els mobles canvien de lloc quan no mires?
  4. Quan poses la mà a la nevera, apareix el teu braç en una altra banda de la casa?
  5. Hi ha nens de la Guerra Civil jugant a les golfes?
  6. Emet la casa advertències verbals o escrites?
  7. Si parles de fer-hi reformes... baixa la temperatura de cop i volta?
  8. Sents un impuls superior a l'habitual de matar la teva familia amb una destral?
  9. Es presenten constantment nadius americans per preguntar: "Què se n'ha fet, del nostre cementiri?"
  10. Hi ha algun canelobre?

Cómo sobrevivir a una película de terror és tota una troballa. I em pica la curiositat de llegir més de Seth Grahame-Smith, autor de Lincoln Cazavampiros.