diumenge, d’agost 29, 2010

Preqüela de Predators


La senyora Predator prepara l'estofat de carn d'actor secundari. El senyor Predator n'ensuma la flaire des del carrer, en arribar a casa.
-Hola, vida -diu la senyora Predator-. Com t'ha anat al despatx?
-El de sempre. El fill de xenomorf del meu jefe m'ha fet repetir tres vegades el puto informe perquè diu que no encaixa amb les directrius de l'empresa.
-No t'hi capfiquis, que ara arriba demà ja és dissabte.
-Sí, noia, sí. Quin descans.
-A més, si finalment l'ascendeixen a la central, l'acabaràs perdent de vista.
El senyor Predator fica un dit dins la casola i se'l du a la boca.
-Deliciós.
-No tastis el menjar abans d'hora! -el recrimina ella.
-Vaig a posar la tele, a veure què fan.
El senyor Predator mira el seu programa d'esports favorit. Desprès sopen. Es renta les dents i els ullals i es recull les rastes en un monyo per preparar-se per anar a dormir. Però abans, el matrimoni s'asseu al sofà i xerren una estona.
-Cariño -diu el senyor Predator-. Aquest cap de setmana he quedat amb els col·legues per anar de cacera.
-No, vida, no. Aquest cap de setmana ve la meva mare.
-Aquest? No era el que ve?
-No, vida. Ja t'ho vaig dir, el dilluns. Ve expressament des de lluny per veure'ns. Ja saps que des de que va morir el pare que està molt sola.
-Però la cacera és aquest cap de setmana! És quan arriben els humans. I jo ja he quedat amb els amics per anar a depredar-los!
-Doncs ho hauràs d'anul·lar.
-No puc anul·lar-ho. És un cop a l'any. És el dia que més espero. 
Ella fa morros. Ell rebla:
-Saps la pasta que m'hi deixo, al club? Saps la quantitat de diners que costa l'abonament mensual per transportar persones des de la Terra per a caçar-les? És un cop a l'any i no penso renunciar-hi!
-Tu sabràs.
-Que no, cariño, que no. La setmana que ve podem anar a visitar ta mare, però aquesta jo me'n vaig al planeta de caça.
-Això és molt egoista per part teva.
-Egoista? Egoista? No em facis parlar.
-Què vols dir? -ella s'incorpora. Fa batre la mandíbula, sons guturals.
-Saps que jo volia aquella nau espacial. Saps que havia estalviat per a comprar-me-la. No sóc jo qui s'ho va gastar tot en una casa d'apostes.
-D'això fa deu anys!
-I què? -ell s'emprenya.
-Ja ho vam parlar!
-Clar. Allò ja està arreglat. La nena volia apostar a les carreres de Tatooine i va perdre. I jo em vaig quedar sense nau. Que havia d'anar cada dia a la feina amb un transbordador col·lectiu. Que era la riota de tothom. Que per culpa d'això no em van ascendir!
-O sigui que és culpa meva que tu siguis un fracassat.
-Això és el que penses? Que sóc un fracassat? Això és el que t'ha dit ta mare, oi?
-Ja em va avisar abans de casar-nos: aquest no arribarà mai enlloc. I ara veig que tenia raó. Fracassat.
-Ah, sí, eh, nena? Aquí et quedes amb ta mare i les teves putes ambicions, que jo me'n vaig de cacera.
I el senyor Predator prem un botó de la consola que du a l'avantbraç. S'activa el sistema de camuflatge. I desapareix.
L'endemà, ofuscat, no pararà de donar-li voltes a la discussió amb la seva dona. Fa temps que no estan bé. Hi ha una predator jove a l'oficina amb qui coqueteja, i amb qui acaba de decidir que pensa embolicar-se. Però això serà dilluns, que ara està al bell mig del planeta de cacera i s'ha de concentrar per matar humans.
I mentre està pensant, capficat, arriba Adrien Brody i el mata.

dilluns, d’agost 23, 2010

Los muertos, de Jorge Carrión

Omar apunta amb l'escopeta a Fox. Ho fa directament a la cara, en una línea invisible i amenaçadora que traça l'espai que els separa. "On has aconseguit aquest llibre?" interroga. "Va aparèixer entre els papers del meu despatx". Omar no dispara. No li cal. Tan sols aconseguiria destrossar-li el cap. Dolor. I prou. Fox tornaria sense respostes.



Harry s'ho mira des de l'entrada del carreró. No és el primer cop que veu algú espantat davant del llibre. Los muertos. No és una novel·la, és un mirall. Un mirall on tots ens hi reflectirem alguna o altra vegada. Tampoc no en coneix els secrets. Però els secrets estan fets per no ser coneguts. "Ja t'ho vaig dir" comunica per l'emissora, que emet un soroll d'estàtica, i continua: "això ens portarà problemes".
Omar és una dona de cinquanta anys, baixeta, poca cosa, amb una cicatriu que li creua la cara i una escopeta com a extensió del braç. Recorda l'escopeta. Té interferències. Ionquis, Bubbles, Barksdale, una cadira de rodes, Baltimore. Però això no és Baltimore, i l'home que té al davant no és Stringer Bell. L'home (Fox) és un afroamericà de vint-i-dos anys, que recorda una germana desapareguda.



Harry treu el Magnum 44 de dins de la jaqueta, per si ha d'utilitzar-lo. Tot i que sigui inútil. Aquí ningú no viu, ni mort, nomès queda atrapat.
"Qui som?" pregunta Omar. "Records fugaços" respon Fox. Però sembla que no li agrada la resposta, i li dispara al genoll. Fox es retorça. "El llibre diu que érem algú altre", afegeix Omar, "que no existim per nosaltres mateixos". "El llibre diu que desapareixerem tal com hem arribat" diu Fox, que es retorça de dolor. 



Harry dispara a Omar. Alegra'm el dia. Omar cau a terra amb un forat a l'esquena. Fox s'incorpora, coix. "Gràcies". Harry també dispara a Fox. S'apropa a tots dos, inconscients a terra. Agafa el llibre. Los muertos, de Jorge Carrión. Té l'encàrrec de fer-lo desaparèixer. El Govern de Hillary Clinton el vol fora de la circulació. El llibre fa que la gent (els morts) es plantegin massa coses. Es plantegin la seva identitat. 
Harry obre el llibre i en llegeix un article. Parla de la sèrie de televisió més exitosa del segle XXI. Parla d'ells. Omar s'aixeca, la ferida de l'esquena cicatritzada, encara adolorit. Entoma l'escopeta i apunta a Harry. "Llegeix", diu. Però Harry no necessita l'ordre. Ja s'hi ha capbussat. Ja s'ha endinsat en la baralla de Tony Soprano i Michael Corleone, en la recerca dels replicants, en el Lenny Nero (Rick Deckard), en Jessica i l'Holocaust. Descobreix mypain i la desaparició, el futur incert d'una vida incerta.



Fox s'incorpora, sagnant. Harry li pregunta: "On has aconseguit aquest llibre?" Omar n'espera la resposta, per segon cop. Fox tan sols mormola: "Vull creure".

dimecres, d’agost 18, 2010

1004



Truquen del mil quatre a l'hora de la migdiada. Despenjo.
-Hola buenos días, le habla Nadia Carrascosa Gonsales, ¿podría hablar con Doña *** *****, por favor?
-Sí, soy yo misma.
-¿Perdón?
-Soy yo misma, ¿qué quiere?
-Queríamos informarle sobre la mejora de internet....
-¿Me ofreceis un iPhone 4?
-No, el internet...
-Ay, qué ilusión! ¡Me vais a dar un iPhone 4!
-No, le queríamos ofrecer...
-Un iPhone 4, ¡con las ganas que tengo de tener uno! ¿Cuando lo podré recoger?
-No, doña ***, para eso tendrá que llamar al 1004.
-Si me estás llamando del 1004. Qué ilusión, de verdad...
-Er... buenas tardes, doña ***
-Ay, qué bien, un iPhone 4.
 dup dup dup dup

40 segons de trucada. El propòsit és reduïr la marca i anar a per rècord.

dimarts, d’agost 17, 2010

Políticos y políticas y viceversa


La idea és la següent:
Un programa d'estiu, amb un plató molt gran i diàfan, presidit per una butaca. A banda i banda, tot de cadires.
A la butaca s'hi asseu un votant. A les cadires, polítics de tots els partits.
Es tracta que el votant se'n vagi de cites amb cadascun dels polítics (o els qui ell vulgui). A mítings, a inauguracions de túnels i autopistes, a esfondraments d'edificis per explosió de gas, a costellades, a tertúlies radiofòniques, a entrevistes estiuenques amb premsa escrita, a mercats plens de nadons petonejables, etc.
Un cop a plató, Manuel Campo Vidal presentarà els videos de les cites.
Desprès, els polítics es discutiran entre si i es diran el nom del porc. S'acusaran de finançament il·legal per a les cites, de flirtejos amb presidents de fundacions centenàries, de corrupció i tal. S'entrarà en un bucle que nomès el votant podrà tallar. Et demano que abandonis el plató, ordenarà a un dels polítics. Aquest plorarà i el públic l'escridassarà. Tard o d'hora acabarà tornant al programa, si no sol, aliat amb algun altre, disposat a demostrar que es mereix el seu vot.
La cosa es caldejarà quan es tractin temes com l'Estatut o la independència, moment en que es donarà a pas a publicitat per, quan es torni a plató, faci tota la sensació que aquí no ha passat res.
A final de temporada, el votant triarà un polític. Es juraran amor etern o, com a mínim, fins a la propera legislatura.
Fora de concurs, el votant s'abstindrà, i a d'altres programes de la cadena el criticaran, i els polítics aniran a fer una tourné per DEV (Donde Estás Votante) i Vótame DeLuxe, a plorar les penes.

dilluns, d’agost 09, 2010

What if... Calderón de la Barca fos l'autor d'Inception

Pedro Calderón De La Barca ja va escriure sobre la confusió realitat i somni i com els somnis poden fer canviar el destí de les persones el 1635. 

També coneguda com a Origen, va ser el gran éxit de Calderón de la Barca.

L'obra es deia Inception, i tracta sobre el destí de Segismundo, un príncep que viu tancat en una torre, i a qui se li fa veure mitjançant un somni com podria haver governat en cas d'esdevenir Rei. Basilio, el rei actual, és l'aquitecte que trama el somni de Segismundo, que ja va ser profetitzat per l'oracle.

L'autor i el seu tòtem.

Unes quantes baralles en gravetat zero desprès, i un bon grapat de persecucions i tirotejos entre les projeccions de Segismundo i Basilio, arriba el desenllaç. I no diré més per no spoilerejar l'obra de Calderón De La Barca.




¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,

y los sueños, sueños son.

diumenge, d’agost 08, 2010

Los Serrano, principal influència d'Inception

Somnis que es confonen amb la realitat, el personatge de Belén Rueda morint i apareixent-se a tort i a dret... Resines era l'Arquitecte i, el pernil, la Idea.






I de bonus track: