dijous, de setembre 30, 2010

Dr. No, d'Ian Fleming



Una dèria.
No es pot explicar de cap altra manera.
Aquest estiu espantós, de novel·les a mig acabar, em vaig dedicar a cercar alguna d’aquelles lectures postposades a la meva llibreria. Històries que sempre deixes per a quan tinguis temps.
Vaig ensopegar amb Dr. No i Goldfinger. L’edició catalana té unes portades que m'agraden.
No tant com les del centenari de Penguin, però sí ben curioses. O almenys a mi m’agraden.


I com que el criteri de selecció és així d’erràtic, vaig triar Dr. No.
En realitat, Goldfinger em sembla una de les millors pel·lícules de la saga Bond, molt superior a Dr. No. El darrer cop que vaig posar-me a veure Dr. No em vaig quedar fregit al sofà.
Així que li donaria una oportunitat literària.
Ah, sí, ara ho recordo. Havia vist un documental al 33 sobre la vida d’Ian Fleming.
Deia que vaig agafar el Dr. No.
I molt bé, al principi. Fluid, àgil, amb la característica flema britànica. Impossible no imaginar-se Sean Connery. Impossible no imaginar-se els vestits de tweed, el fum de les pipes, els despatxos de fusta noble.
Fins i tot recordo haver arribat a pensar que no m’estranyava que les novel·les de Bond fossin tant exitoses.
I aleshores, l’agent secret arriba a l’illa. Que és la part de la pel·lícula en que m’adormo.
I tot es torna infantil.
De cop i volta, Dr. No em recorda perillosament a Austin Powers. El malvat té un pla estúpid i es comporta com el Doctor Maligno. El masclisme és de riure, amb constants al·lusions al nas de boxejador de Honeychile Ryder (a la pel·li, Ursula Andress). De fet, les grans motivacions de la protagonista durant la novel·la són: follar-se en Bond, arreglar-se el nas i treballar de puta als Estats Units. En Bond, cada cop que parla d’ella, no para de recordar que si no fos pel nas seria una autèntica bellesa. Et felicito, fill.
Tot plegat sona molt tronat, doncs. L’inquietant revelació del Dr. No és que porta lents de contacte, per exemple. I Bond s’enfronta a un drac totpoderós que acaba resultant ser un tractor amb quatre parracs conduït per sicaris dignes dels trilocos. L'espectacular lluita final és contra un pop gegant (això passa a la pel·lícula?). I el Dr. No (avís d'spoilers) acaba sepultat en una muntanya de guano.
No ho sé, em va acabar fent mandra, la lectura. I això que al mateix temps vaig anar recuperant alguna de les pel·lícules, com Diamantes para la eternidad o Desde Rusia con amor, que vaig gaudir de grat.
Res, una petita decepció, sobretot per tot allò que prometia en començar la novel·la (expectatives, expectatives...) i que es va diluir en una historieta naïf.

D’aquesta dèria m’ha quedat, això sí, la sensació que vull escriure una novel·la tipus Bond. Ja tinc el personatge, nomès l’hauria de recuperar.
Qui sap, potser algun dia d’aquests m’hi animo.

divendres, de setembre 24, 2010

Episodi III - Una nova ressaca

Una nova entrega de The Vaderettes, la sèrie sense cap mena de periodicitat ni criteri, sobre la webcam del Sith més gandul de la història.

dimecres, de setembre 22, 2010

dijous, de setembre 16, 2010

Sinsajo, de Suzanne Collins






I arriba el final.
Fa deu dies que intento trobar paraules per descriure el darrer volum de la trilogia de Los Juegos del Hambre.

He decidit ser breu. Aquells qui tingueu intenció de llegir-la, ja haureu passat (o ho estareu fent) pels dos primers volums (Los Juegos del Hambre, En llamas), així que no en cal parlar-vos de Katniss i la seva revolta. Aquells que no hi esteu interessats, tancareu la pestanya del navegador i tornareu a twitter, facebook o el lloc que sigui que us ha enviat aquí. Aquells que volgueu saber com acaba la historia, nomès puc dir-vos una cosa: llegiu Los Juegos del Hambre!

Així que vaig al gra:

Sinsajo destrossa totes les fronteres que puguin quedar entre novel·la la juvenil i l'adulta. Sinsajo parla de guerra, amb totes les seves conseqüències. Destrucció, morts, trampes, traicions, batalles, pèrdues, sacrificis... Sinsajo és la guerra, i això porta conseqüències positives i negatives.

La negativa (argumentalment parlant) és que Katniss passa a ser més un testimoni de l'acció que la protagonista. Fins ara llegíem Los Juegos del Hambre i compartíem l'angoixa de Katniss, que havia de sobreviure per ella mateixa. Ara forma part d'una maquinària molt més grossa, que fa que sigui un putxinel·li tres quartes parts de la novel·la. Aquesta anul·lació del personatge com a central provoca certa frustració. Però es veu compensada per:

Les novetats positives. Com a guerra, la novel·la no coneix concessions. Si els personatges han de morir, moriran. Si han de patir, patiran. Si han de ser manipulats, ho seran. Perquè la guerra en aquest futur distòpic que Suzanne Collins es basa en la propaganda en temps real, en les imatges editades per a crear l'efecte emocional buscat en el moment adequat, en la utilització de vides humanes en benefici de qualsevol dels líders. I és que no tot és blanc i negre, a Pànem, ni ens trobem davant la típica guerra entre bons i dolents. Tot i que era el que esperàvem, no? Els rebels contra el Capitoli. I amb la Katniss vas descobrint que la guerra no hi ha bons i dolents, sinó nomès víctimes. I la majoria són innocents, siguin del bàndol que siguin.



En aquest món fosc, depriment, sense esperança, la novel·la abandona la vessant més fantàstica de les dues primeres parts (els pentinats de colors, la roba estrafolària) i abraça un cert aire miltarista i nihilista que sembla impropi del gènere juvenil. I m'agrada. M'agrada perquè hi reconec Aliens. Hi reconec Terminator. O Starship Troppers.



On queda la dicotomia entre Gale i Peeta, en tot això? Hi és present, i tant que sí. Però no de la forma més o menys ensucrada de les anteriors entregues. La guerra deixa seqüeles. Canvia les personalitats. Descobrim una part de Gale que desconeixíem. Retrobem a Peeta, però no com volíem. Si algú busca una història d'amor per adolescents a Sinsajo, una crepusculada, s'ha equivocat de totes totes.

Els nois que vam conèixer a Los Juegos del Hambre han crescut. Les primeres línees ja marquen el to de la novel·la:

"Me miro los zapatos, veo cómo una fina de capa de cenizas se deposita sobre el cuero gastado. Aquí es donde estaba la cama que compartís con mi hermana Prim".

I és possible que no tinguin el final que esperes.



Sinsajo és diferent als seus dos predecessors, sí, però és fàcil trobar-hi detalls de Suzanne Collins. Els cliffhangers al final de cada capítol. Els continuats twists argumentals. L'emoció en certes escenes (la visita de l'hospital al districte 8 és el meu moment favorit de la novel·la; la decissió estratègica davant la batalla d'El Hueso, que revela molt sobre els protagonistes...). L'últim terç de la novel·la, que recorda tant als Jocs de la Fam, però en un altre ambient molt diferent.

Potser s'hi nota una mica de presa a l'hora d'escriure-la, les descripcions de l'acció un pèl més confuses. Però això és per posar-li algun defecte, que no interfereix en la satisfacció final que provoca la lectura del desenllaç d'aquesta història.

Un desenllaç polèmic, gens fàcil, i que a molta gent deixarà descol·locada. Però un gran final, en la meva opinió, molt coherent amb el to general d'aquest darrer capítol d'una de les sagues que més vibrants i adictives que hagi llegit.