dissabte, d’octubre 30, 2010

El Huracán, de James Lee Burke


Que algú li faci arribar aquesta novel·la a Clint Eastwood, per favor. No pot fer més olor de clàssic i de pluja d'Òscars.
Que algú li digui a Eastwood que, si no la vol interpretar ell mateix (em sembla que va dir que amb Gran Torino ja ho deixava córrer, no?), que ho faci en Tommy Lee Jones.

Quin sorpresot. Que poc m'imaginava, quan vaig començar a llegir El huracán mentre esperava que m'arribessin altres lectures d'Amazon, que m'enganxaria i m'agradaria tant. Qui ho havia de dir que sentiria empatia per tots els personatges (bé, per un he sentit repulsió), i que disfrutaria tant de l'estil de James Lee Burke.



Però vosaltres voleu saber de què va, oi? No ho busqueu a google, encara, que us en faig cinc cèntims.


L'huracà Katrina devasta la ciutat de Nova Orleans. Tots en coneixem les històries: milers de morts atrapats a les seves cases, milers d'evacuats en campaments provisionals...
Tres delinqüents negres de la zona més pobra s'endinsen en un barri ric per saquejar-ne les cases. Entren en una mansió i hi troben el que pot ser el botí de la seva vida. Un autèntic tresor. 
Però no estan sols. Els veïns els espien. I un dels veïns és el pare d'una noia a qui aquests tres delinqüents van violar fa temps. 
Algú obre foc sobre els negres.

El sheriff Dave Robicheaux, pare de familia, tossut i que les ha vist de tots colors, es troba amb el cas mentre busca un sacerdot malalt terminal de càncer que va desaparèixer la nit de l'huracà.  Sang entre sang, que sembla que a ningú li hagi d'importar... fins que apareix un misteriós personatge que busca el botí que es van emportar els negres, i que portarà una onada de violència que afectarà fins i tot a la familia del policia.

Val. Cal dir que costa explicar res de l'argument sense desvetllar-ne les desenes de sorpreses i girs argumentals que té. Que prefereixo que l'aneu descobrint amb el mateix desconeixement amb que jo vaig entrar en el Nova Orleans del Katrina.

Però també vull apuntar un parell de coses:


  • Els personatges. Descrits amb molt talent. Són humans i es comporten com a tal. No hi ha ni rastre de clixé. Són personatges absolutament reals, per als qui acabes patint o t'acabes alegrant. Fins i tot els qui són delinqüents han estat construïts amb una riquesa psicològica que pots posar-te en la seva pell.
  • El Katrina. Malgrat el títol, no és el fet central (només ocupa les primeres pàgines) però sí és un fantasma, un escenari tèrbol. L'autor, en boca de Dave Robicheaux, reflexiona sobre els Estats Units d'avui arran del pas de l'huracà, gairebé com un paral·lelisme amb la guerra del Vietnam (on el protagonista va combatre). Dues derrotes doloroses per a un país ferit.
  • Nova Orleans. Els barris pobres, els aiguamolls, els mafiosos, les esglésies, els policies...
  • El misteri. És doble: el botí de la mansió i el destí del sacerdot malalt. Tots dos conduïts de forma magistral, amb la dosificació de la informació tan precisa com la d'un rellotge suïs (si els rellotges suïssos continuen sent com abans, que no ho sé). Especialment ressenyable és el tema d'una misterioses llums sota l'aigua que van aparèixer en el darrer lloc on es va veure el cura, i que té una resolució rodona i emotiva.
  • Ronald Bledsoe. El perill. L'home amb cara de polze. Potser un dels millors malvats que he trobat mai en una novel·la. I no dic res més.


Acabo de cercar a google (com us he dit que no féssiu encara) i he trobat que s'ha fet un film sobre una altra novel·la de James Lee Burke. I que el protagonista de la pel·lícula, En la niebla eléctrica, és Tommy Lee Jones en el paper de Dave Robicheaux. Ja deia jo...

Mentre no se'n faci l'adaptació cinematogràfica, no ho dubteu ni un segon. Si teniu l'oportunitat de llegir-vos El Huracán, us deixarà devastats.