dissabte, de desembre 25, 2010

Flirt!, de Guillem Albà i Jordi Purtí



Vam entrar al Sant Andreu Teatre de mal humor.
Plovia, les nostres entrades no estaven a la taquilla i encara ens faltaven per comprar la majoria de regals de Nadal.
A més, els pallassos no m'han entusiasmat mai.
Vaja, que Flirt ho tenia tot en contra, tot.



A més, el personatge principal es presenta a l'inici de l'obra, i faig una ganyota. Ai. Els personatges molt innocents, que freguen la tonteria, no m'entusiasmen. 

Molt havien de canviar les coses perquè allò m'agradés.

I canvien. Recoi si canvien.



El primer número, una cançó interpretada per Guillem Albà en la pell de Marcel, el noi que busca parella i munta una obra de teatre per a presentar-se, fa esbossar algun somriure. Petits detallets que fan gràcia. La meva ànima d'Scrooge diu que, de totes maneres, si tota l'obra és una cançó rere una altra la cosa es gastarà aviat.

Aleshores salta la sorpresa.

La banda comença a interactuar amb el protagonista. L'Always Drinking Marching Band canvia de registres constantment; sona poderosa, divertida i emocionant. Els seus instruments de vegades actuen com a personatges, els seus integrants participen en la història de forma imprevisible. 


El Marcel va agafant cos gràcies al talent d'Albà, que empra tot tipus de recursos, del mim a l'slapstick, passant per l'humor més esbojarrat dels Monty Python.

Separat per petits talls de video (els pares explicant que sempre ha estat molt raret, el trajecte en moto fins a la discoteca...), el Marcel intenta convèncer el públic que és un bon partit. Ho fa cantant, ho fa amb mímica, ho fa ballant, ho fa representant sketchs... I ho fa escortat per una gran banda capaç de crear atmosferes i ambients no tan sols amb la música, si no amb la seva disposició sobre l'escenari.



Quan arriba la part en que s'ha de vendre com un gran amant, ja estem totalment entregats. El sex demostration (with imagination) ja fa esclatar riallades i aplaudiments. A partir d'aquest moment l'obra només fa que créixer i créixer. L'ús de tècniques com la del teatre negre ja et deixen bocadabat, i algun instant que recorda a Up és molt emotiu.



No diré gaire més perquè el millor es deixar-se dur per les sorpreses que Albà ens té preparades a Flirt. (aquí teniu un video ple d'spoilers).
L'únic que cal saber és que vaig aplaudir, i molt. I vam sortir amb un somriure d'orella a orella, plens de bon humor, amb una sensació inmillorable d'haver passat una estona molt divertida, plena de tendresa i talent.

I poca cosa més es pot demanar, oi? Afanyeu-vos, que només s'hi estan fins al 9 de gener!




Fi de festa de Flirt al hall del SAT! Awesome!

dimarts, de desembre 21, 2010

Pluja constant, dirigida per Pau Miró


L’estètica pot resultar enganyosa.

Les patilles i el bigotot de Joel Joan. Els elàstics sobre camisa suada de Pere Ponce. Abrics de pell de colzes gastats, mirades desafiants, la pluja constant que cau sobre la ciutat.



Hom podria pensar que es tracta d’un thriller policial a l’estil de les buddy movies de hollywood. O una reflexió sobre la burocràcia d’una cos jerarquitzat i blindat, com a Serpico. O una aventura esbojarrada i autoparòdica com el Sabotage dels Beastie Boys. Fins i tot els primers compassos de l’obra ajuden a reforçar aquest error. La cançó Bad boys, usada tan a Cops com a Dos policías rebeldes, ens fa pensar en la vessant més actioner del relat.



I no és així.


Perquè Pluja constant és un drama. Un drama policial, sí. Un triangle amorós del que només coneixem dos vèrtexs, en Joey i en Denny. Dos amics de la infància, diametralment oposats (irlandès l’un, italià l’altre), policies frustrats que no ascendiran mai a detectius, condemnats a patrullar els carrers de Chicago. Insatisfets amb la seva pròpia vida, caminaran pel wild side de Lou Reed cap a un destí tan tràgic com inevitable.




Cal destacar la feina de direcció de Pau Miró. Des de la creació d’una atmosfera depriment amb la boirina que envaeix la plaeta a l’inici de la representació, fins a l’estructuració per capítols (citar Tarantino està molt gastat, però aquí és del tot adient). El text de Keith Huff està fracturat en el temps com una pel·lícula d’Scorsese, diferenciant els flashbacks amb canvis d’il·luminació sobre l’escenari únic (una taula, un arxivador).

Joel Joan i Pere Ponce estan ajustats al paper. No són Hugh Jackman i Daniel Craig, per a qui van ser escrits els diàlegs, però ningú no demana que ho siguin. Tenen perfils molt diferents però es nota que a Joel Joan li agrada el rol de policia macarra i temperamental, de mà calenta. Pere Ponce actúa com a contrapès. Hi ha química entre tots dos, que és el mínim que es demana en una buddy movie. O com hauríem de batejar-ho al teatre?



Pluja constant és una reflexió sobre el nostre instint de territori, de la protecció d’allò que ens envolta, ja sigui la ciutat (en l’àmbit de la seva professió com a policies) o en la familia (en la seva vida personal) i com barrejar aquestes dues parcel·les pot donar lloc a la confusió i l’autodestrucció.



Potser Pluja constant no és el que esperava, ni arriba a ser del tot allò que promet (malgrat tenir escenes com la del surfista que valen per tota l’obra), però cal lloar que existeixi a la nostra escena una oferta d’aquestes característiques, allunyada de la comedia vodevilesca, la tragèdia més solemne o el musical ensucrat. Una bona aposta de La Villarroel.

Bad boys, bad boys...




divendres, de desembre 17, 2010

Alternative Barça Shirts

Per l'estil de joc i pel futbol que despleguen, hi havia altres companyies interessades en posar el seu nom i logo a la samarreta del Futbol Club Barcelona.

Massive Dynamics


Hanso Foundation

dimarts, de desembre 07, 2010

Obi Wan Assange

El jove Luke porta els dos androïdes a veure el solitari Ben Assange.
Després de parlar-hi una estona, resulta que el vell boig és Obi Wan Assange, creador de Wikileaks, que s'amaga en una cova de Tatooine perquè el persegueix l'Emperador.
Cinc minuts més tard, Obi Wan Assange filtra a Luke un secret de l'Imperi.

dissabte, de desembre 04, 2010

Belenesteban como puedas

Els controladors aeris han abandonat els seus llocs de treball.
El país es submergeix en el caos.
Espanya té una solució.
El seu nom és Belén Esteban.

dimecres, de desembre 01, 2010

El joc de Déu, de Salvador Macip


Un autor català que escriu històries de l'estil de Kurt Vonnegut? La fi del món a la primera línia de la novel·la? ¿Científics bojos, científics morts, científics divins, científics mortals, científics perillosos, científics inconscients? Escrit per un científic?
La resposta a totes aquestes preguntes és El Joc de Déu, de Salvador Macip.