dissabte, de desembre 24, 2011

Uns super triste historia de amor verdadero, de Gary Shteyngart

Demanava per Twitter novel·les que em fessin riure. Porto una temporada dolenta i volia alguna cosa distreta, àgil, fresca i divertida.
Així va aparèixer Una super triste historia de amor verdadero. Hauria d'haver sospitat del "super triste" del títol. Perquè no es precissament divertida.
Tot i així no la vaig poder deixar anar. Malgrat les seves vora de 400 pàgines de nihilisme jueu apocalíptic. 
Una simple historia d'amor entre un home gran (a punt d'arribar als 40 anys i una joveneta que no vol créixer (24), en uns Estats Units en decadència, en guerra amb Venezuela, a punt de ser comprats per la Xina i on tot és quantificable i públic (des dels teus ingressos fins a la follabilitat). Ell, jueu fill d'immigrant russos; ella, coreana amb problemes familiars.
La descripció d'aquest futur (que ens podem trobar demà mateix) és força vívida. La dictadura dels appärati, una espècie d'iPhones que tothom té i pels quals passa tota comunicació humana deixa poc marge a una història d'amor tradicional. Però aquesta acaba florint entre els dos protagonistes. Amb tot el que una història d'amor (veritable) té de bo i de dolent.
I aquí ve la part que més m'ha agradat de la novel·la (una novel·la que pel meu gust s'allarga un pèl massa innecessàriament per causa de les disgressions del protagonista masculí): ella, Eunice Park.
I dic que m'ha agradat per no dir que no la suporto. Se m'ha fet tan viva, amb els seus dubtes, dèries i capritxos que he acabat odiant-la. Com si existís. Que crec que és el millor que es pot dir d'una novel·la. És una filla de puta, l'Eunice. 400 pàgines viscudes amb una cabrona. Això sí que és super trist.



PS. El Gary Stheyngart aquest escriu de putíssima mare, amb un ventall de registres literaris impressionant i un do per a la fluïdessa en la narració malgrat l'ultradetallisme que és envejable.

Més PS. Cal destacar la laboriosa traducció de Ramón de España, adaptant un lèxic riquíssim i ple de neologismes al castellà.



dilluns, de novembre 14, 2011

Sil·logisme victorià

Pedro Guerra s'assembla cada dia més a una majordona victoriana. 
Pedro Guerra s'assembla a Maruja Torres.
Mary Reilly és una majordona victoriana.
Per tant, Mary Reilly s'assembla a Maruja Torres.
En la pel·lícula homonònima, Mary Reilly va ser interpretada per Julia Roberts.

Ergo Julia Roberts interpretaria a Maruja Torres en el seu biopic.

Amb banda sonora de Pedro Guerra, és clar.


PS. Pel mateix raonament, a la versió nostrada de Pretty woman (La bella pubilla), Maruja Torres podria interpretar el paper principal.

dijous, de novembre 10, 2011

HHhH, de Laurent Binet




Novel·la mirall per a tot aquell qui escriu, HHhH ha significat un carrussel de sensacions durant la seva lectura.

Coneixia l'atemptat contra Heydrich a Praga, un dels moments més crucials de la Segona Guerra Mundial.

De fet, Reinhard Heydrich apareixia com un dels personatges de Montecristo (la meva primera novel·la), per tota l'aura que tenia de nazi plusquamperfecte. Fins i tot havia arribat a escriure una escena on apareixien els membres de la Resistència que van atemptar contra ell (però es va eliminar de l'edició final, perquè allargava la novel·la).
Així que Heydrich i la WWII sempre m'han cridat l'atenció, tant com a escriptor com a lector.



Quan llegeixo en un diari que Laurent Binet va guanyar el Goncourt a la primera novel·la amb aquesta obra, em va faltar el temps per saltar-hi al damunt.

Amb por.

Perquè tenia la impressió que em trobaria amb un Soldados de Salamina 2.

I és que HHhH no només reconstrueix l'atemptat, sinó la recerca de documentació i procés d'escriptura obsessiu per part de l'autor.

Afortunadament, la novel·la queda molt lluny de l'obra de Cercas i molt més a prop d'un making off fabulós, tot un taller literari de pors i eufòries d'algú que s'enfronta a la història i que vol escriure-la.

Reconec que, al principi, em costava empatitzar amb Laurent Binet. Tant escrupulós, tant compulsiu amb l'exactitud dels detalls. Venien ganes d'etzibar-li un espavila, nano! Però al mateix temps m'agradava veure que té els mateixos dubtes que jo davant de la reconstrucció històrica i la forma en què la novel·la ocupa la seva ment vint-i-quatre hores al dia.

Així, a mida que Binet fa un perfil perfecte de Reinhard Heydrich, el contextualitza en el Tercer Reich i explica tots els factors que van dur a l'atemptat, també l'acompanyem a ell en el temps que li va portar escriure HHhH, i som testimonis de ruptures sentimentals, fílies i fòbies i d'altres afers íntims de l'escriptor.

La novel·la (si es pot dir així) va agafant cos en capítols breus i d'un ritme endimoniat. És impossible deixar de llegir-la. Enganxa de mala manera. I, a més, es va transformant en una història clàssica (però sense ser clàssica) d'espies a la Segona Guerra Mundial.

Binet fa reviure la Praga dels anys 30 i 40 amb una nitidesa diàfana. Ens fa passejar per carrers engalanats amb les banderes nazis, fins a poder distingir la brutícia que s'amuntega a les finestres de les cases on s'amaguen els "herois/resistents" txecoslovacs.

La part de l'atemptat és té reminiscències a l'Atraco Perfecto de Kubrick (barrejat amb totes aquelles pel·lícules com El Desafío de las Águilas o Los Cañones de Navarone) i la novel·la no acaba aquí, no. Encara té tot una part final (que no revelaré) emotivíssima, fins i tot per als qui ja coneixíem la història.

HHhH funciona a tantes capes, i tant bé, que només puc recomanar-la enfervoridament. 

www.btvnoticies.cat

dijous, de novembre 03, 2011

Brañaganda, de David Monteagudo




Potser per la seva voluntat d'enfocar el fantastique des d'una òptica més costumista, vaig decidir donar a David Monteagudo una segona oportunitat.
La primera, Fin, no havia passat l'examen. Marcos Montes no em venia de gust (flairava a Sexto Sentido des del moment en què vaig sentir a parlar de la trama) i ara, amb Brañaganda, m'havia picat la curiositat.

Al cap i a la fi, una història d'homes llop (lobishome, com repeteix una i una altra vegada a la novel·la) ambientada a la galícia rural de postguerra podia tenir el seu punt.

Doncs no.

Ras i curt: no m'ha agradat.



Diu Monteagudo que aquesta és la primera novel·la que va escriure després d'intentar fer una espècie d'autobiografia extensíssima.

Es nota: no hi ha cap coherència interna en el text, la història avança a trompicons i el ritme és tan irregular que les frenades estan a punt de provocar fuetades cervicals a la retina del lector. Les descripcions tornen a ser com les de Fin: egebèiques; llargues parrafades sobre l'efecte de la llum del sol sobre la neu o el color de les fulles dels arbres. 

I el que és pitjor: la història de l'home llop és una anècdota.

La novel·la de Monteagudo gira al voltant d'una família en un poblet de Galícia, que de vegades sent a parlar d'atacs d'un home llop. De fet, el capítol més trepidant de les 130 primeres pàgines se'l passen munyint una vaca.



No és fins a la segona meitat de la novel·la que no agafa més protagonisme la cacera del lobishome. Però no hi ha cap mena de tensió. No hi ha suspens. No hi ha terror. Que potser és problema meu, perquè és el que buscava. A més, enmig del que semblaria el clímax final, el que hauria de ser un crescendo es converteix en un diàleg entre pare i fill sobre el plaer de la lectura, absolutament fora de lloc.

I el final. Realment, Monteagudo s'ha convertit en un referent pels seus finals. Sorprenen, no hi ha cap dubte. Però les sorpreses no són necessàriament positives, sempre. Si bé no és tan escandalós com el de Fin, la resolució de Brañaganda deixa una mica el pòsit de pressa de pèl.

Vaja, que si voleu homes llop més enllà de Paul Naschy, revisiteu Romasanta de Paco Plaza o llegiu-vos Ullals de Salvador Macip.

dilluns, d’octubre 31, 2011

Revividos, de Ralph Barby



Nit de Tots Sants.

Voleu lectura terrorífica i directa a la vena? Voleu mites ancestrals, cases encantades, assassins del més enllà, malediccions demoníaques, decapitacions i noies que criden de terror?
Aleshores acosteu-vos a la novíssima i excel·lent col·lecció de Pulp Ficción, publicacions mensuals a 3,50€ en temps de crisi, que reediten les obre de l'autor espanyol Ralph Barby.

Tota una sorpresa, molt agradable (i esgarrifosa), Revividos va al gra, la història no se'n va per les branques: un grup de coneguts reunits en una mansió vienesa decideixen fer un vol nocturn. Una tempesta elèctrica els sorprèn i aterren enmig d'un desert. Aleshores començaran a morir per causes que no desvelaré aquí, però que puc dir que molen. I molen molt.

En la línea de l'Evil Dead de Raimi (però anterior) o de les peli de fantasmes de William Castle, Revividos es llegeix en una tarda i deixa bon regust de cervell durant un temps.

Molt, molt recomanable. Ja tinc ganes de seguir amb la col·lecció.

Bona castanyada!

dilluns, d’octubre 03, 2011

Los Miserables




De vegades no hi ha prou paraules per descriure emocions. De vegades s'ha de recórrer a la música, un pas més enllà, un llenguatge que travessa la pell, els músculs, les vísceres i s'endinsa en l'ànima com un punyal.

De vegades el cor lluita per sortir-se del pit, els llacrimals entren en alerta, l'espinada es glaça i només pots creuar una mirada còmplice amb la teva parella, asseguda a la butaca del costat, tots dos experimentant el mateix, eixamplant la vida, ebris d'un sentiment meravellós.






No us parlaré de Los Miserables. No a aquestes alçades.

Tot el que podria dir seria una pura anècdota. Les portentoses interpretacions de Gerónimo Rauch i Ignasi Vidal (i de la resta del repartiment, sense excepcions), el joc màgic d'il·luminacions, la música corprenedora amb temes mítics (mitiquíssims), l'escenari mutant i es-pec-ta-cu-lar, el ritme imparable de l'obra o la direcció de Víctor Conde. Tot surt a la perfecció. Però no ho faré.





No hi ha paraules. Només música. I la sensació d'haver viscut tota una altra vida en les tres hores que somies un somni.

I l'endemà sortirà el sol.    


 

dijous, de setembre 22, 2011

Superherois de zona 2

Miro DVDs a l'Hipercor. Com que allà no en compra ningú, acostumen a tenir tot de pel·lícules descatalogades o direct to chino. Veig una portada cridanera, colors llampants, d'aquestes que atrauen als nadons, a les abelles i a mi. 
Donald Sutherland i Karen Allen. Pel·lícula d'atracaments. Perfecte. Ja tinc un DVD que portar-me a la caixa per veure aquesta nit. A més, ni sabia que existia.


Anem a veure de què va. Llegim l'argument.

clic per ampliar, que se us ha d'explicar tot

S'ha de ser inútil per copypastejar la primera crítica de la pel·lícula que et trobes per internet, sense ni tan sols llegir-la. 

O això, o encara podem tenir esperança en la raça humana. Encara hi ha gent de bona voluntat disposada a aconsellar-nos que no ens gastem els quartos en productes mediocres. Que estem en crisi. Que la pel·li és una merda i ho sap, i es veu en el deute moral de dir-nos-ho.

Petits superherois desenvolupant una tasca anònima darrere de la taula del seu despatx. Segurament amb un editor d'imatges deplorable (si ens hem de guiar pels filtres emprats en la caràtula), lluitant contra el mal gust i en pro de l'honestedat. Col·locant-se la seva capa fet a base de retalls de La Vanguardia (el diari Ara només dóna per confeccionar a la màscara, encara), veient les pel·lícules de principi a fi per donar la seva opinió més sincera i estalviar-nos un disgust als qui ens encara anem a les botigues a comprar devedés a les botigues. A nosaltres, als nadons, i a les abelles, per descomptat.

O potser és que ni s'ho van mirar. Però no, no. Veig molt més factible la teoria rousseauniana del superheroi de zona 2.


PS. La ressenya la van treure de Fotogramas, segurament el mateix paio que hi escriu un comentari absolutament desubicat. Llegiu-lo!

dilluns, de setembre 19, 2011

Pegados, el Musical. Dirigida per Víctor Conde



Aplaudir, aplaudir i aplaudir.
És el que em venia de gust a cada cançó, a cada diàleg, a cada numeret del musical Pegados, les dues hores que dura.
Quin tip de riure.

Dia de l'estrena. Cares conegudes. Àdam Martín, Manu Guix, Albert Espinosa, Guillem Clua o Llúcia Ramis, per exemple. Rotllanes a la cua, fent-la petar. Qui més qui menys ha vist l'obra ja a Madrid. També en són uns quants els que han vist Los Miserables a Londres.
Jo, ni l'una ni l'altra.
Pel que em diuen, Pegados fa riure molt. Ja m'anirà bé, perquè porto uns dies fatal, de nervis, estrés i hipocondries diverses.

I arriben els protagonistes en ambulància. Escàndol a la Rambla, davant del Capitol. Un noi i una noia enganxats en postura de còpula entren corrent al teatre. Víctor Conde, el director, els assenyala el camí.
L'escenari és un box d'urgències d'un hospital qualsevol. Podria ser el de "Deja la sangre correr" o el de "Scrubs"m tranquil·lament.

La infermera dóna les instruccions al públic i posa en situació. Comença l'obra.

I dues hores de riure a cor què vols.


Pegados comença com una comèdia gamberra, plena de diàlegs molt francs, directes i amb un llenguatge al qual no està acostumat al teatre. Ni a El Molino. Molta polla, molt follar. Tems que la cosa se'ls desmadri, que no vulguin fer un cacaculopedopis. Però tot està controlat. El que podria semblar provocació és una forma d'introduir-nos en la història d'aquesta parella que, cavalcant, cavalcant, han acabat enganxats en un box d'hospital. Una parella que no es coneixia de res i que no té res en comú.

I aleshores Pegados juga una de les seves grans cartes: l'autoparòdia. Agafa tots els clixés dels musicals i els posa al seu servei. Se'n fot de si mateix, i alhora mostra respecte cap al gènere, seguint-ne les convencions. L'obra va creixent mica a mica, gairebé sense adonar-nos, amb diàlegs hilarants i una progressió dramàtica que, tot i ser previsible (a consciència), resulta del tot satisfactòria.

Els actors estan fantàstics. Que Ferran González sigui, a més del protagonista, l'autor del text, les lletres i la música, diu molt de la implicació personal que hi ha en l'obra. El seu registre de veu, a més, és espectacular. Està avesat en musicals de Disney, i això es nota. Dóna un punt de tendresa al seu personatge que fa el contrapunt necessari per a l'escepticisme fresc de Xènia Reguant, parella perfecta que il·lumina l'escenari amb la seva presència. El doctor interpretat per Joan-Miquel Pérez (que alhora fa les funcions de pianista de l'espectacle) brilla en el seu acompanyament de la història, i Isa Mateu salpebra l'acció amb encertats tocs de surrealisme que descol·loquen l'espectador (i demostra que té un portent de veu).

No vull dir gaire més sobre les cançons ni el desenvolupament de la relació entre els dos enganxats, però sí vull insistir en que hi aneu, ja. L'ovació final va ser de traca. I a mi encara em fa mal la mandíbula de riure, i tinc els palmells de les mans en carn viva d'aplaudir.

Pegados, de Víctor Conde, us deixarà enganxats al seient.

dilluns, de setembre 05, 2011

A peu per Mordor, de Josep Maria Espinàs



Josep Maria Espinàs ha caminat arreu del món. En el seu darrer viatge, l'insigne escriptor visita Mordor. D'Isenmouthe al llac Nurnen, l'Espinàs xerrarà amb els orcs de Barad Dur i fumarà en pipa dalt de tot del Mont del Destí. A peu per Mordor, ben aviat a totes les llibreries.

dilluns, d’agost 01, 2011

Padres, hijos y primates, de Jon Bilbao.

Paco Plaza recomanava fa poc per twitter llegir a l'escriptor Jon Bilbao.

Vaig buscar i vaig comprar la seva darrera novel·la, Padres, hijos y primates
Després de llegir-la, sé que correré a devorar El Hermano de las moscas, Como una historia de terror i Bajo el influjo del cometa.



Perquè Jon Bilbao és un narrador com els que a mi m'agraden: contundent, gens artificiós i molt visual.

Què explica Padres, hijos y primates?

Un viatge a Mèxic per assistir a una boda. Un huracà. Tres personatges reclosos. Fantasmes del passat. Un visitant misteriós. Un ximpancé.



Amb poc més de quatre personatges, Jon Bilbao aconsegueix bastir una història aparentment senzilla i carregar-la de tensió fins arribar a un extrem insostenible. Físicament i psicològica. Personatges plens de frustracions que van acumulant energia durant tot el relat i que saps que han de rebentar d'un moment a un altre. Bilbao dosifica aquesta violència i juga amb un crescendo fins que el lector no pot més: necessita que esclati tot d'una vegada. I aleshores Bilbao no decep gens ni mica.

A mig camí entre Peckimpah, el primer Tarantino i un episodi de L'hora d'Alfred Hitchcock, Padres, hijos y primates es llegeix en un tres i no res. No hi ha palla, però la novel·la sembla a punt de cremar com si fos un paller xopat de benzina. 



Com a petita màcula, només m'ha semblat que l'epíleg no està a l'alçada de la resta de la novel·la, que es podria haver arrodonit un pèl més. Però és un detall insignificant davant d'una de les històries (i dels escriptors) que més m'ha excitat últimament.

El que deia, surto a comprar-me la resta de la seva bibliografia.

Sigueu bons. 

divendres, de juliol 29, 2011

La línea del desierto, d'Elisabet Riera

Hi ha indrets que ens fascinen. Pel que tenen d'evocador, pel que hi ha de misteriós en ells.
El desert és un d'ells.
I el desert és el que m'ha connectat amb aquesta primera novel·la (o realitat ficcionada, o no-ficció, o com es vulgui definir) d'Elisabet Riera.



Riera troba una fotografia del capità Joseph Roig, l'home que va obrir la línea aèria entre Toulousse i Dakar per al transport de correu. La mateixa per on volaria Antoine de Saint-Exupéry. Decideix saber més d'ell i troba que tota la informació desapareix un cop es realitza el primer vol. Vol en què no participa. 
L'autora comença a buscar informació sobre el capità, un home a qui la història sembla haver oblidat. I s'obsessiona en descobrir tot un món ja desaparegut.
Aventurers de principis de segle, pilots intrèpids que es jugaven la vida sobre quatre ferros amb ales, traves burocràtiques, mercats àrabs, pistes d'aterratge improvisades, monarques espanyols mandrosos a l'hora de donar permisos, empresaris sense escrúpols, aviadores de llavis rogencs...
I sempre, sempre, l'ombra del capità perdut al Sàhara, com un fantasma intangible.


Riera estructura La línea del desierto en tres parts, de manera molt similar al Soldados de Salamina de Javier Cercas. 


  • Una primera, La línea, d'investigació. En primera persona, barrejant elements de la seva pròpia biografia amb d'altres ficcionats, Elisabet Riera viatja per mig Europa (i el nord d'Àfrica) a la recerca del capità Roig. Deixa la feina, troba una amant, i s'encaparra en trobar el rastre de l'aviador. 
  • La segona, Misión Roig, reconstrueix els dies que el capità va dedicar a creuar l'Àfrica per aconseguir establir-hi aeròdroms. Ho fa en base a unes memòries del propi Roig (no desvetllaré on les troba, eh!). I analitza les causes que van fer caure'l en desgràcia. Aquesta és la que m'ha fet gaudir més.
  • La tercera, Raid, torna a tenir l'autora com a protagonista, volant de Toulousse a Dakar com en el vol inaugural, però topant cara a cara amb una realitat oculta. És el nexe entre Joseph Roig i Elisabet Riera, quan el desert els fa obrir els ulls, la comunió entre dues sensibilitats separades per poc menys d'un segle.


La línea del desierto es molt recomanable. Hi ha entusiasme a cada paraula (fins i tot en alguns casos massa, i tens ganes de demanar a l'Elisabet que es contingui una mica l'excitació!), i un ànim inequívoc de voler rescatar aquest aire d'aventures de principis de segle, una mica en l'estil d'Indiana Jones però sense nazis ni relíquies. M'ha encantat aquest afany per viatjar amunt i avall, aquests contrastos fred/calor que resulten de juxtaposar Casablanca i Ginebra, per exemple. I tenia ganes de saber més i més de Roig, d'esbrinar per què va desaparèixer, per què l'han oblidat.

La meva lectura de La línea del desierto ha coincidit amb un viatge a Toulousse (he passat pel costat dels primers aeròdroms de la Latecoere) i a Futuroscope, on vaig veure un curt de Jean-Jacques Annaud sobre l'aeropostale, amb Val Kilmer i Craig Sheffer creuant els Andes en 3D. En tornar a Barcelona, vaig córrer a comprar El petit príncep, que mai havia llegit, i a devorar-lo en una tarda. Que també té collons haver-se llegit el Pilot de guerra, de Saint-Exupéry, i no la seva obra mes universal.



Si he de recriminar alguna cosa a la novel·la d'Elisabet Riera (i és un detall que no fa canviar la meva opinió sobre recomanar-la) és aquest brusc gir final, aquest to que acaba agafant. No per necessari o benintencionat, sinó perquè no el veus venir. Arriba  de cop i volta i transforma en part l'esperit de la història fins aquell moment.

Però si us fascinen les històries clàssiques d'aventures, de viatgers en el desert, de tribus nòmades, de personatges carismàtics, de vaixells maleïts, de militars tossuts, de prostíbuls sòrdids, d'avions estavellats, de caravanes de camells... aquesta novel·la us encantarà.

dijous, de juliol 07, 2011

Habladles de batallas, de reyes y elefantes, de Mathias Enard


Una fugida de Miquel Àngel a Constantinopla per satisfer l'encàrrec del soldà Beyazid (i fer empipar el papa Juli II) és el motor d'aquesta petita (i imprescindible) novel·la.

L'anècdota, la construcció d'un pont que uneixi les dues ribes del riu que travessa la ciutat, Àsia amb Europa. Un projecte faraònic on Leonardo Da Vinci va fallar i on el jove i impetuós Miquel Àngel té el repte de superar-lo.


La novel·la, escrita amb cura, preferint l'evocació a la descripció, és sòlida, corpòria. Funciona com una esculptura del mateix Miquel Àngel, a cops de cisell, contundent. Ens fa una magnífica construcció de la personalitat de l'artista a partir de la seva estada en un món que li és estrany, però que l'atrau i el repel·leix amb igual força.

I a partir d'aquí reflexiona sobre l'art, la inspiració i la influència que l'amor (i l'odi) en la creació. Una història sobre el talent i la recerca d'on brolla (del no-res, de l'observació de més talent, de la fascinació...) i la conseqüència última de qualsevol expressió artística: la immortalitat. I de com la destrucció pot venir del mateix indret.

No ho dubteu ni un moment, aquest estiu. Es llegeix en una tarda, però perdura, com la imatge mítica  d'aquestes batalles, reis i elefants.


dissabte, de juny 25, 2011

dimecres, de maig 25, 2011

Distorsiones, de David Roas

Seré capaç de tornar a escriure més de 140 caràcters per opinar sobre res?
És la brevetat una virtut o una circumstància?



Vaig veure una entrevista amb David Roas al Pàgina 2, cap a la tardor de l'any passat. Parlava de la seva darrera obra, Distorsiones, i de les influències diverses que l'inspiraven. De Twilight Zone a Edgar Allan Poe.

Així que havia de llegir distorsiones, sí o sí.

El recull d'històries és fantàstic (en tota la seva polisèmia). N'hi ha una primera part de més llargues, amb més voluntat de construir una història, i una segona que dispara cap a l'apunt breu, la sorpresa i l'impacte del moment. Com en tot llibre de relats, el resultat és irregular però notable. El que satisfà, en el meu cas, és la voluntat de gènere, d'escriure quelcom difícil de trobar en aquest país, i de fer-ho amb qualitat.



Ara que ha passat un temps des de la seva lectura (crec que el vaig llegir cap al nadal, així porto el blog de desactualitzat), encara conservo molt vius alguns dels seus contes. Sympathy for the devil, amb el seu joc de supersticions, rols i identitats confuses; i sobretot La casa ciega, que pràcticament obre el recull i que per si sol justificaria pagar-ne el preu. De fet, el relat de La casa ciega em té tant obsessionat com el protagonista del mateix, que observa una masia amb les finestres tapiades en el seu trajecte habitual en l'AVE, i hi fantasieja.

Paga la pena aturar-se una mica més de 140 caràcters per a recomanar Distorsiones. Tot i que es faci tan curt!

PS. Aquesta portada és una meravella. 

diumenge, de maig 01, 2011

Ultrashow, de Miguel Noguera

La idea d'un home que surt amb pantalons de pijama, sabatilles d'estar per casa i samarreta del Múrcia, i explica coses.

Projecta dibuixos amb un power point. Beu aigua entre el subjecte i el predicat d'una frase. Gesticula, crida i xiuxiueja. Molt fort. Molt intens. 

No fa acudits. Les coses que diu, en principi, no són coses que hagin de fer gràcia. Però aquest home provoca la riallada, la llàgrima i el dolor de mandíbula.

Miguel Noguera sembla descurat, absent, com si no parlés ell, com si fos un ventríloc que s'ha deixat el ninot darrere de les cortines, però que decideix seguir endavant amb la funció. Com un espectacle de teatre negre en què no han apagat els llums.

Idees peregrines: pederastes que desafien l'estadística, carrers amb noms de lògica absurda, portes massa grans, rampes en trens, senyores que queden enganxades en un banc del parc. Steven Seagal com a llavor del crim.

Hi ha altibaixos. Idees que no acaben de quallar i que Noguera es ventila ràpid. Però predominen les bones, les que ens mostren una altra forma d'entendre la realitat, una visió pròpia, diferent i, sobretot, nova.


No havia vist mai a ningú fer el que fa Miguel Noguera.  És possible que en surtin imitadors, però dubto que aconsegueixin fer el que fa ell.
Perquè només hi ha una forma de definir-ho. Miguel Noguera fa el que fa Miguel Noguera.

Si en voleu més, Blackie Books ha recopilat unes 300 idees en l'indispensable Ultraviolencia. L'estic llegint i el gaudeixo com pocs. El paladejo. Lee despacio. L e e  d e s p a c i o. Val molt la pena. L a  p e n a. Així, molt fort, com molt intens.

dimecres, d’abril 27, 2011

Mulder i Stalin

Torno a tenir Photoshop. Ja em sento blogger de nou. Ara amb una mica de temps i recuperarem una mica el Ronya Mortis, que llanguia en un racó, abandonat, gelòs del coi de twitter.
De moment, i per anar obrint boca, un avançament del que serà la sèrie de la temporada: 


Mulder i Stalin, Expedient Soviet.


No cal que us digui de què va. Sou prou grandets com per muntar-vos la pel·lícula.

diumenge, de març 27, 2011

Todo hombre es un minero. Delfín Quishpe does it again.

-¿Quieres ser número uno, Delfín?
-No, que me pases esas galletas.

Ja el coneixíem per aquell megahit de Torres gemelas sobre l'atemptat de l'11S.
Va tornar amb la megabanda sense nom formada per ell, La Tigresa de Oriente i Wendy Sulca, per cantar a Israel a En tus tierras bailaré. Des de The Band o el Supergrupo de Superlópez que no es veia una cosa així.

Delfín, emprenyat amb Wendy Sulca, la Trigesa i algun altre que passava per allà.

Ara, reprèn l'actualitat (amb un any de delay) i canta als miners xilens que van quedar atrapats durant ja no recordo quants mesos.

Todo hombre es un minero és la nova joia de Delfín Quishpe.


A destacar els següents detalls:


  • La notable influència de Buried, de Rodrigo Cortés, en la realització. L'ús de l'espai tancat, el pla curt (impostat), la llanterna sobre el cap de Delfín, la sensació d'opressió.
  • Una melodia al nivell de Depeche Mode. Aquí es nota una evolució en l'estil de Delfín. Ja no és música per a autos de xocs. Ara, com a mínim, ja pot sonar al Tren de la Bruixa o a la nòria (que en català és roda, però si escric roda tothom s'imagina un pneumàtic, i la imatge no s'acaba d'entendre, i comenceu a pensar què haurà volgut dir aquest paio, serà l'autocorrector que li ha fet una mala passada?, i us distraieu. I total, no queden més de dues tonteries).
  • Por el honor de su trabajo, casi pierde su vida: es un ejemplo para el mundo. Això és el que pensa Delfín Quishpe. Estar a punt de morir a la feina és un model a seguir. Aquesta és la seva filosofia. Però jo encara no he vist que ell la practiqui.
  • La inclusió de No puede serrrr, com aclucada d'ull  a Torres Gemelas, tanca el cercle.
Un home del seu temps. Del seu.

Així que des de Ronya Mortis ens preguntem...

Per a quan una cançó dedicada al Japó?
I quin enfoc donarà?
Caurà més sobre el terratrèmol, el tsunami o el desastre nuclear?
Serà capaç de rimar Fukushima amb mina?
Cantarà també els noms dels herois de la central? Sabrà pronunciar-los?
Tindrà en algun detall de mal gust? Vivia el seu amorsito a Sendai?
L'espero amb delit.

Bé, potser amb delit no, però sí tinc curiositat.

La viva imatge d'un triomfador.

dissabte, de març 26, 2011

Després de Laura, de Jordi Cabré


En Salvador és un músic de funerals.En morir en Bernard, amic seu, el millor intèrpret que hagi existit mai de Beethoven, rep la visita de la Laura, la seva esposa. És una dona magnètica, fascinant i alhora perillosa, que li demana rebre classes de piano.En Salvador, casat, amb una vida estable, al principi s'hi oposa. Però acaba quedant enganxat en la teranyina sexual que la Laura ha teixit al seu voltant.A partir d'aquell moment, en Salvador comença a millorar com a músic, agafa fama i prestigi, i intueix que està molt a prop de trobar la melodia perfecta.
Un parell de segles enrere, Beethoven es mor. I amb ell el misteri sobre qui és la seva estimada immortal. I quina relació pot tenir amb una melodia que no va quedar escrita enlloc, però que se sospita que és tan poderosa com per modificar l'ànima de qui l'escolta...

No us la perdeu.

La darrera novel·la de Jordi Cabré (i ja en fa molt de l'anterior, ja en tenia ganes) és un altre encert. Una novel·la que mereixeria estar entre les més venudes d'aquest Sant Jordi, perquè s'ho val.
A nivell argumental, perquè la història fàustica que planteja sempre funciona, i a més està ple de troballes com aquest música de funerals que és un no ningú i que de sobte és el centre d'atenció en el món musical. Pels escenaris vius (vivíssims) de Viena, Nova York o Barcelona, en una espècie de novel·la de James Bond sense agents secrets, però amb secrets sobre la gent. Hi ha moments en què l'obsessió del protagonista m'ha recordat al de "Stir of echoes".

Formalment, la novel·la està treballadíssima. Està escrita com si fos una simfonia, sembla música, amb moments més alegros i d'altres de piano forte, però sobretot, flueix de forma natural, com si estiguessis escoltant una cançó, o assistint a una ópera.

La gran troballa és el narrador, però. No diré gaire res, només apuntar que és un director d'orquestra d'allò més exquisit.

Les comparacions, les metàfores, les descripcions estan fetes en base a l'argot musical, però sense sonar forçades. A Rubik a les palpentes, Cabré ja havia bastit la seva història sobre un món cromàtic, i ara ho millora, veu l'aposta i la puja en submergir-nos en aquest homenatge a la música en majúscules. La que pot canviar el món i les persones, la que pot alegrar-nos o deprimir-nos.

I per això crea tota una banda sonora que plaga la novel·la de cançons, que es poden consultar en l'índex però també a la pàgina de facebook de Minona von Stackelberg, un dels personatge importants en la història.



M'explicava Jordi Cabré mentre parlàvem de Després de Laura que, una tarda, va agafar un avió cap a Viena, es va plantar al Zentralfriedhoff (el cementiri central, un dels escenaris de la trama), va buscar-hi una tomba en concret (que surt a la novel·la), hi va posar un paper al damunt i amb el llapis va reproduir-ne la inscripció. Després va agafar el vol de tornada a Barcelona.

Això és passió per escriure.

I això, amics, es percep en cada paraula de Després de Laura.

dimecres, de març 23, 2011

FX a la catalana


A Ermessenda, els personatges envelleixen.
Això se sap perquè els posen pòlvores de talc als cabells i a la barba.

dilluns, de febrer 28, 2011

Darth Vaderette's birthday



És l'aniversari de Darth Vaderette, i està molt emocionat obrint regals a l'Estrella de la Mort, però... espera! en Bishop, de la Weyland Yutani, li ha fet arribar un paquet?

L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez.



Colpidora. 

La darrera novel·la d'Eduard Márquez és tan breu com intensa, i et deixa trasbalsat després de la seva lectura. La seva aparent senzilla literària, despullada de tot allò que sigui superflu, utilitzant només les paraules necessàries, com un rellotge no té engranatges sobrers, la transforma en un allau de sentiments que  t'arrosseguen gola avall, fins a la boca de l'estòmac.

El temps es fragmenta en mil records de joventut, de desenganys amorosos, d'iniciació a les drogues, de pares que desapareixen, de perdó, de capellans pedòfils, de pantanos inaugurados i retrobaments, per explicar la història de la pèrdua d'una filla, però també cerca de la pèrdua de la inocència d'una generació. 

Agafeu la butaca més còmoda de casa. Poseu el Horses de Patti Smith i llegiu L'últim dia abans de demà d'un glop. 


Si no ho heu fet ja, us recomano Els jugadors de Whist, que junt amb la novel·la de Márquez formen un mapa sentimental català de les darreres dècades.

divendres, de febrer 25, 2011

Clint Eastwood's Wolverine


Dirigida per Sam Peckimpah, la versió de Lobezno interpretada per Clint Eastwood. En una dimensió alternativa on Olivia Dunham és molt més simpàtica i promiscua, algú ha pagat l'entrada per veure-la.

PS. S'ha de dir que al cartell jo hi veig Al Pacino i no Clint Eastwood. Però és que segurament en aquesta dimensió paral·lela Eastwood té la cara de Pacino, i Pacino té la cara de Dustin Hoffman, i Dustin Hoffman no existeix. I per això són més feliços.

dimecres, de febrer 16, 2011

Killer, de Guillem Clua.

Que Guillem Clua és un dels escriptors teatrals més talentosos del panorama actual ja ho sabíem. No només perquè la seva obra s'estigui representant per mig Europa, ni perquè Marburg, aquella meravella, estigui a punt de donar el salt al cinema de la mà d'Isabel Coixet (silenci incòmode). Clua demostra ser un tot terreny i un abanderat de la nova ficció catalana.

Què vol dir això?

Mirem Killer.

I com Clua reconeix obertament referents tan populars com inexplotats fins a dia d'avui com Dexter o A dos metros bajo tierra.

Però tenir bons referents no és garantia de qualitat. I aquí és on ell fa un pas endavant.

Pau Moira, enterrador tràgicament destinat a conviure amb la mort des del dia del seu naixement és jutjat per 157 homicidis. Al llarg de l'obra, a través de flashbacks, confessions i interrogatoris, coneixerem la seva història.

Killer és un musical diferent, de format breu i d'un sol actor/intèrpret, Xavier Mestres, que porta el pes de l'obra i carrega amb el personatge de Moira. El seu semblant seriós, gris, ajuda a fer-nos proper aquest assassí anònim. La música és del mateix Mestres, molt en la línea del Stephen Sondheim de Sweeney Todd, amb cançons que fan avançar l'argument i un tema principal, el 24.601, força aconseguit.

Si li he de posar un però, és a nivell de gustos personals: el twist argumental que dóna l'obra no m'acaba de fer el pes. Hauria preferit més sang i fetge, més psycho-killer, que no pas l'explicació que se'ns dóna. Però repeteixo que és una qüestió personal.



Els tres músics sobre l'escenari, que també fan de personatges molt puntualment, encaixen a la perfecció en aquesta tragèdia salpebrada d'humor negre.

La direcció i posada en escena de Joan Maria Segura aposta per una forta càrrega audiovisual, amb projeccions darrere de Pau Moira i uns jocs d'ombra i llums que ajuden a separar els temps en que ens està narrada la carrera criminal de l'enterrador.

Així que ja sabeu: Killer, a la Sala Muntaner, o ben aviat de gira per Catalunya. Una bona opció per a un vespre de cap de setmana d'aquesta d'avorriment... mortal.

dijous, de febrer 10, 2011

De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami

Avui he tornat a la piscina. 
No nedava des de l'estiu de l'any passat. Ho feia regularment, però una sèrie de problemes de salut em van impedir de fer la meva estona diària de natació.
I ha coincidit amb el període de sequera literària més llarga des de que vaig començar a escriure.
Per Nadal va caure el De què parlo quan parlo de córrer de Murakami. El Roger Compte l'ha defensat per activa i per passiva, i cada dia comprovo el seu entusiasme de running man a facebook i twitter (ara busco en el seu blog i no hi trobo cap referència. Què estrany...) Sé que Murakami és l'ídol del gafapastisme, també, però em venia de gust llegir quelcom de no ficció. I més si es tracta d'un escriptor reconegut que explica com i per què escriu. M'agrada saber com escriuen els escriptors. Afortunadament tinc bastantes possibilitats de preguntar-los-hi en persona. Però dubto que pugui preguntar-li al Murakami.

I què m'he trobat?



Identificació. Un home amb preocupacions, entrebancs i manies amb què m'hi he pogut sentir molt a prop. Val, jo no corro cada dia. Ni tan sols corro gairebé mai, de fet. Però l'enfocament sobre el procés d'escriptura és molt semblant al meu. La qual cosa recomforta.

A més, és un llibre deliciós, de principi a final, que no enganya amb falses épiques de superació personal.

Torno a nedar. Sense la disciplina ni l'esforç de Murakami. Però amb l'entusiasme de qui sap que aviat es posarà a l'ordinador per tornar a crear històries.

dissabte, de gener 22, 2011

Garth Marenghi's Darkplace



Garth Marenghi, l’autor total, va veure com la seva gran obra, una sèrie de televisió revolucionària als anys 80, no veia la llum.
Massa avançada per a la seva época, potser?
Afortunadament vivim en temps de crisi d’idees, i això ha fet que els executius de Chanel 4 hagin decidit desenterrar-la, treure-la del magatzem, i emetre-la per fi.
I no una emissió normal, no. Una edició amb fragments de les entrevistes a Garth Marenghi (creador, guionista, director i protagonista), Dean Learner (productor) i Todd Rivers (actor).
Així, per fi assistim a aquest espectacle de sis episodis de vint minuts de duració, i quedem enlluernats per la capacitat fabuladora de Marenghi.

                           

A mig camí entre les sèries d’hospitals tipus A cor obert, La dimensió desconeguda, MacGyver i Quantum Leap, Garth Marenghi’s Darkplace és la sèrie definitiva. 




Rick Dagless (Marenghi) és doctor a l’hospital Darkplace, sota les ordres de Thorton Reed (Leaner) i sempre escortat per un altre gran metge, Lucien Sanchez (Rivers). El dia que la bellíssima doctora Liz Asher (Madeleine Wool) arriba per a incorporar-se en plantilla, un antic amic de Dick obre les portes de l’infern en una habitació de Darkplace.

A partir d’aleshores, els companys de feina hauran de combatre tots tipus d’estranys successos: morts resucitats com a dimonis, doctores telequinètiques, nadons aberrants d’un sol ull gegant, metamorfosis simiesques o gaiteros sinistres. Sempre comandats per l’astúcia de Dick Dagless (que és Garth Marenghi, recordem-ho). Cada capítol acaba amb una reflexió d’aquest a la teulada de l’hospital sobre la soledat de l’heroi.

Les actuacions són magistrals. Garth Marenghi mereix tots els premis interpretatius que hi hagi (l’Emmy, l’Oscar, el Goya, el Cesar i el SuperMario), amb una épica i una varietat de registres escandalosa. Passa de la comèdia al drama en un obrir i tancar d’ulls, però se’ns mostra sobretot com un heroi d’acció. Potser Dean Leaner no és actor (publicista i productor sí, però no actor) i per això la seva interpretació s’ha de valorar molt més. La contenció, la monocordia, la rigidesa, les mirades a càmera, tot plegat ens transmet versemblança i realitat, que era el propòsit de Marenghi. I no cal dir res de River i Wool, potser els dos sex symbols més calents de la petita pantalla que hagueu vist mai des del menjador de casa.

                                  

La reposició és del 2004, però paga la pena recuperar-la per valorar el talent de Marenghi, i reconèixer en ell el visionari que va ser durant els 80. La sèrie no ha envellit gens ni mica i es veu igual que aleshores. I, a l’inrevés que George Lucas, Marenghi’s no ha volgut tocar un sol fotograma i ha deixat intactes les errades que va cometre en el seu moment (que en va fer, però disculpables), com són: els errors de raccord, l’abús de la càmera lenta, les perruques exagerades, la música distorsionada, la mala il·luminació, els efectes especials deficients, els oblits de guió, els micros per sobre de l’escenari, el cartró pedra, el cotxe de golf per simular un vehicle real, la nul·la continuïtat narrativa, els clixés portats a la màxima expressió, l’acció vulgar, la inversemblança dels diàlegs, els tirotejos gratuïts, els especialistes als quals se’ls veu la cara en primer pla o les escenes repetides. Nimietats per a una obra mestra.