divendres, de gener 14, 2011

Las tres balas de Boris Bardin, de Mil J. Krmpotic.

Un robatori a l'Argentina dels 80. 
Policies implicats.
Traïcions, tortures, tirotejos, furgons blindats.
Pols, carn, ulleres de sol, sexe.

Milo J. Krmpotic ha dissenyat a Las tres balas de Boris Bardin un trencaclosques amb aquestes peces. Construeix la història d'un crim, d'una venjança, d'un error, en base a la deconstrucció temporal de la història. De vegades barroca, de vegades directa i contudent, sovint resulta difícil seguir el fil dels fets per manca de dades (qui ens explica, què ens explica, quan ens ho explica) i és molt fàcil perdre's si no s'està atent.

Però el destí tràgic d'aquests tres germans condemnats des d'un principi és hipnótic i fascinant. Història negra, que recorda a l'Atraco Perfecto de Kubrick, al No és país per a vells de Cormac MacCarthy i al Reservoir Dogs de Tarantino.



El llenguatge, un argentí dens (no us preocupeu, hi ha glossari al final) ajuda a crear aquesta atmòsfera bruta i decadent, de western on les fronteres no queden clares. De fet, tota la novel·la m'ha semblat una gran història crepuscular de vaquers en un indret que s'enfonsa.

Potser un dels mèrits principals de Las tres balas de Boris Bardin (breu, directa, com un tret) és aquesta sensació de mastegar de sorra, o d'ensumar la flaire de la sang resseca mentre la llegeixes.
Una novel·la gens mainstream, però que acaba deixant un pòsit que va creixent mica a mica després de la seva lectura. 
Com una Quílmes ben freda.