dimecres, de gener 12, 2011

Mis seres queridos, de Juan Aparicio-Belmonte

Sóc molt fan d'Aparicio-Belmonte.
D'una realitat molt concreta, el Madrid més castís, n'extreu històries d'allò més delirants i insospitadament universals.
La seva obsessió pels psiquiatres i les femmes fatales, com ja passava a Una revolución pequeña, és el motor de la seva darrera novel·la, guanyadora del II premi Bubok.
En aquesta ocasió, un psiquiatre infantil que s'avorreix a la feina i no tracta els seus pacients és contractat per treure la fantasia hipnotitzadora d'un home. En realitat ho fa perquè se sent atret sexualment per la filla d'aquest individu.
A partir d'aquí, tot un seguit d'embolics, sempre amb el rerefons del patetisme i el desengany i d'unes relacions familiars (aquests seres queridos) que són d'allò més desestructurades i lamentables.
Tot i que l'argument és bastant més erràtic que la seva anterior novel·la, m'encanta la història del protagonista, que creu fins a la bogeria que té un poder per fer esclatar els ordinadors a les mans dels seus usuaris, només enviant-los mails des destrucció.
Ell diu que no ha vist mai cap pel·lícula de Todd Solondz, però jo sostinc que Aparicio-Belmonte és tan àcid i cruel com el director de Happiness.

"El caso es que el ordenador estalló. Así, sin más. No lo hizo como si llevara adosada una bomba, pero sí como si portara en su interior un petardo seco que me dejó sin aliento y a mi abuela desvanecida sobre el suelo de aquel salón lleno de plantas que parecían extraterrestres temblorosos, envueltos en el humo azul y sofocante provocado por la deflagración. (...) Luego vi a mi abuela tirada en el suelo ajedrezado con los ojos cerrados; a mi abuelo acercándose, premioso desde el cuarto de baño mientras trataba de subirse los pantalones a través del humo azul:
-¿Qué ha pasado? ¿Qué ha pasado? -y, entre toses, parecía temer que aquellas plantas brumosas pudieran atacarle, mordeler los tobillos o los genitales".