dijous, de febrer 10, 2011

De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami

Avui he tornat a la piscina. 
No nedava des de l'estiu de l'any passat. Ho feia regularment, però una sèrie de problemes de salut em van impedir de fer la meva estona diària de natació.
I ha coincidit amb el període de sequera literària més llarga des de que vaig començar a escriure.
Per Nadal va caure el De què parlo quan parlo de córrer de Murakami. El Roger Compte l'ha defensat per activa i per passiva, i cada dia comprovo el seu entusiasme de running man a facebook i twitter (ara busco en el seu blog i no hi trobo cap referència. Què estrany...) Sé que Murakami és l'ídol del gafapastisme, també, però em venia de gust llegir quelcom de no ficció. I més si es tracta d'un escriptor reconegut que explica com i per què escriu. M'agrada saber com escriuen els escriptors. Afortunadament tinc bastantes possibilitats de preguntar-los-hi en persona. Però dubto que pugui preguntar-li al Murakami.

I què m'he trobat?



Identificació. Un home amb preocupacions, entrebancs i manies amb què m'hi he pogut sentir molt a prop. Val, jo no corro cada dia. Ni tan sols corro gairebé mai, de fet. Però l'enfocament sobre el procés d'escriptura és molt semblant al meu. La qual cosa recomforta.

A més, és un llibre deliciós, de principi a final, que no enganya amb falses épiques de superació personal.

Torno a nedar. Sense la disciplina ni l'esforç de Murakami. Però amb l'entusiasme de qui sap que aviat es posarà a l'ordinador per tornar a crear històries.

6 comentaris:

El Capitán ha dit...

Això sona bé! A escriure!

dasoaz ha dit...

jo el vaig llegir aquesta primavera i també em vaig sentir identificat en certa manera amb la seva persona. No tant com a escriptor, que no ho sóc, sino com a persona a la que li agrada còrrer i tenir una estona del dia per a mi sol, dues coses que normalment s'ajuntet. Al llegir-lo, em vaig sentir reconfortat al veure que no sera una persona extranya, sino que hi ha gent que sent el mateix que jo.
Ara tinc dubtes de donar-li una oportunitat a Tockio Blues...

Roger ha dit...

Merci per la menció, Marc... Jo també em sorprenc de no haver-ne escrit res!! I això que va ser un llibre important a nivell vital. Va ser manllevar-lo en un hostel canadenc (crec recordar), llegir-lo i començar a còrrer i de retruc deixar de fumar!

LilVia ha dit...

Jo llegeixo moltes coses, no sóc gafapastes (crec), i m'agrada molt Murakami. El llibre que més m'ha agradat és Crónica del pájaro que da cuerda al mundo.
Ja, ara potser no queda massa bé dir que t'agrada un escriptor d'èxit, però a mi me la sua. M'agraden Vonnegut (sobretot Vonnegut), Auster, Bukowski, Murakami, Vila-Matas, Marc Pastor, Chabon, Palahniuk, Agustín Fernández Mallo, Kafka, Cortázar... etc... Gafapastes, però m'ho passo pipa.
Tot i que m'agrada Murakami, aquest de què parlo quan parlo de córrer, no em va fer el pes. Crec que explica el mateix (els seus no consells) massa vegades. Potser el vaig llegir en un moment en el que jo estava baix de forma... En fi, una abraçada i que seguim gaudint dels llibres, encara que siguin de Philip K. Dick, que també m'agrada molt.

Àlex ha dit...

Sí? Val la pena? A mi Murakami em va decebre profundament amb Tòquio Blues. Val la pena que intenti fer l'esforç de superar els meus prejudicis?

jomateixa ha dit...

ens l'haurem de mirar...