dissabte, de març 26, 2011

Després de Laura, de Jordi Cabré


En Salvador és un músic de funerals.En morir en Bernard, amic seu, el millor intèrpret que hagi existit mai de Beethoven, rep la visita de la Laura, la seva esposa. És una dona magnètica, fascinant i alhora perillosa, que li demana rebre classes de piano.En Salvador, casat, amb una vida estable, al principi s'hi oposa. Però acaba quedant enganxat en la teranyina sexual que la Laura ha teixit al seu voltant.A partir d'aquell moment, en Salvador comença a millorar com a músic, agafa fama i prestigi, i intueix que està molt a prop de trobar la melodia perfecta.
Un parell de segles enrere, Beethoven es mor. I amb ell el misteri sobre qui és la seva estimada immortal. I quina relació pot tenir amb una melodia que no va quedar escrita enlloc, però que se sospita que és tan poderosa com per modificar l'ànima de qui l'escolta...

No us la perdeu.

La darrera novel·la de Jordi Cabré (i ja en fa molt de l'anterior, ja en tenia ganes) és un altre encert. Una novel·la que mereixeria estar entre les més venudes d'aquest Sant Jordi, perquè s'ho val.
A nivell argumental, perquè la història fàustica que planteja sempre funciona, i a més està ple de troballes com aquest música de funerals que és un no ningú i que de sobte és el centre d'atenció en el món musical. Pels escenaris vius (vivíssims) de Viena, Nova York o Barcelona, en una espècie de novel·la de James Bond sense agents secrets, però amb secrets sobre la gent. Hi ha moments en què l'obsessió del protagonista m'ha recordat al de "Stir of echoes".

Formalment, la novel·la està treballadíssima. Està escrita com si fos una simfonia, sembla música, amb moments més alegros i d'altres de piano forte, però sobretot, flueix de forma natural, com si estiguessis escoltant una cançó, o assistint a una ópera.

La gran troballa és el narrador, però. No diré gaire res, només apuntar que és un director d'orquestra d'allò més exquisit.

Les comparacions, les metàfores, les descripcions estan fetes en base a l'argot musical, però sense sonar forçades. A Rubik a les palpentes, Cabré ja havia bastit la seva història sobre un món cromàtic, i ara ho millora, veu l'aposta i la puja en submergir-nos en aquest homenatge a la música en majúscules. La que pot canviar el món i les persones, la que pot alegrar-nos o deprimir-nos.

I per això crea tota una banda sonora que plaga la novel·la de cançons, que es poden consultar en l'índex però també a la pàgina de facebook de Minona von Stackelberg, un dels personatge importants en la història.



M'explicava Jordi Cabré mentre parlàvem de Després de Laura que, una tarda, va agafar un avió cap a Viena, es va plantar al Zentralfriedhoff (el cementiri central, un dels escenaris de la trama), va buscar-hi una tomba en concret (que surt a la novel·la), hi va posar un paper al damunt i amb el llapis va reproduir-ne la inscripció. Després va agafar el vol de tornada a Barcelona.

Això és passió per escriure.

I això, amics, es percep en cada paraula de Després de Laura.