dimecres, de maig 25, 2011

Distorsiones, de David Roas

Seré capaç de tornar a escriure més de 140 caràcters per opinar sobre res?
És la brevetat una virtut o una circumstància?



Vaig veure una entrevista amb David Roas al Pàgina 2, cap a la tardor de l'any passat. Parlava de la seva darrera obra, Distorsiones, i de les influències diverses que l'inspiraven. De Twilight Zone a Edgar Allan Poe.

Així que havia de llegir distorsiones, sí o sí.

El recull d'històries és fantàstic (en tota la seva polisèmia). N'hi ha una primera part de més llargues, amb més voluntat de construir una història, i una segona que dispara cap a l'apunt breu, la sorpresa i l'impacte del moment. Com en tot llibre de relats, el resultat és irregular però notable. El que satisfà, en el meu cas, és la voluntat de gènere, d'escriure quelcom difícil de trobar en aquest país, i de fer-ho amb qualitat.



Ara que ha passat un temps des de la seva lectura (crec que el vaig llegir cap al nadal, així porto el blog de desactualitzat), encara conservo molt vius alguns dels seus contes. Sympathy for the devil, amb el seu joc de supersticions, rols i identitats confuses; i sobretot La casa ciega, que pràcticament obre el recull i que per si sol justificaria pagar-ne el preu. De fet, el relat de La casa ciega em té tant obsessionat com el protagonista del mateix, que observa una masia amb les finestres tapiades en el seu trajecte habitual en l'AVE, i hi fantasieja.

Paga la pena aturar-se una mica més de 140 caràcters per a recomanar Distorsiones. Tot i que es faci tan curt!

PS. Aquesta portada és una meravella.