dilluns, de setembre 19, 2011

Pegados, el Musical. Dirigida per Víctor Conde



Aplaudir, aplaudir i aplaudir.
És el que em venia de gust a cada cançó, a cada diàleg, a cada numeret del musical Pegados, les dues hores que dura.
Quin tip de riure.

Dia de l'estrena. Cares conegudes. Àdam Martín, Manu Guix, Albert Espinosa, Guillem Clua o Llúcia Ramis, per exemple. Rotllanes a la cua, fent-la petar. Qui més qui menys ha vist l'obra ja a Madrid. També en són uns quants els que han vist Los Miserables a Londres.
Jo, ni l'una ni l'altra.
Pel que em diuen, Pegados fa riure molt. Ja m'anirà bé, perquè porto uns dies fatal, de nervis, estrés i hipocondries diverses.

I arriben els protagonistes en ambulància. Escàndol a la Rambla, davant del Capitol. Un noi i una noia enganxats en postura de còpula entren corrent al teatre. Víctor Conde, el director, els assenyala el camí.
L'escenari és un box d'urgències d'un hospital qualsevol. Podria ser el de "Deja la sangre correr" o el de "Scrubs"m tranquil·lament.

La infermera dóna les instruccions al públic i posa en situació. Comença l'obra.

I dues hores de riure a cor què vols.


Pegados comença com una comèdia gamberra, plena de diàlegs molt francs, directes i amb un llenguatge al qual no està acostumat al teatre. Ni a El Molino. Molta polla, molt follar. Tems que la cosa se'ls desmadri, que no vulguin fer un cacaculopedopis. Però tot està controlat. El que podria semblar provocació és una forma d'introduir-nos en la història d'aquesta parella que, cavalcant, cavalcant, han acabat enganxats en un box d'hospital. Una parella que no es coneixia de res i que no té res en comú.

I aleshores Pegados juga una de les seves grans cartes: l'autoparòdia. Agafa tots els clixés dels musicals i els posa al seu servei. Se'n fot de si mateix, i alhora mostra respecte cap al gènere, seguint-ne les convencions. L'obra va creixent mica a mica, gairebé sense adonar-nos, amb diàlegs hilarants i una progressió dramàtica que, tot i ser previsible (a consciència), resulta del tot satisfactòria.

Els actors estan fantàstics. Que Ferran González sigui, a més del protagonista, l'autor del text, les lletres i la música, diu molt de la implicació personal que hi ha en l'obra. El seu registre de veu, a més, és espectacular. Està avesat en musicals de Disney, i això es nota. Dóna un punt de tendresa al seu personatge que fa el contrapunt necessari per a l'escepticisme fresc de Xènia Reguant, parella perfecta que il·lumina l'escenari amb la seva presència. El doctor interpretat per Joan-Miquel Pérez (que alhora fa les funcions de pianista de l'espectacle) brilla en el seu acompanyament de la història, i Isa Mateu salpebra l'acció amb encertats tocs de surrealisme que descol·loquen l'espectador (i demostra que té un portent de veu).

No vull dir gaire més sobre les cançons ni el desenvolupament de la relació entre els dos enganxats, però sí vull insistir en que hi aneu, ja. L'ovació final va ser de traca. I a mi encara em fa mal la mandíbula de riure, i tinc els palmells de les mans en carn viva d'aplaudir.

Pegados, de Víctor Conde, us deixarà enganxats al seient.

1 comentari:

setry ha dit...

Compradas las entradas, si no nos gusta me pondré debajo de tu ventana con el guante de Freddy Krueger y una olla.
¡Porque no todos los molestos ruidos nocturnos tienen que ser el Ave!