dilluns, d’octubre 03, 2011

Los Miserables




De vegades no hi ha prou paraules per descriure emocions. De vegades s'ha de recórrer a la música, un pas més enllà, un llenguatge que travessa la pell, els músculs, les vísceres i s'endinsa en l'ànima com un punyal.

De vegades el cor lluita per sortir-se del pit, els llacrimals entren en alerta, l'espinada es glaça i només pots creuar una mirada còmplice amb la teva parella, asseguda a la butaca del costat, tots dos experimentant el mateix, eixamplant la vida, ebris d'un sentiment meravellós.






No us parlaré de Los Miserables. No a aquestes alçades.

Tot el que podria dir seria una pura anècdota. Les portentoses interpretacions de Gerónimo Rauch i Ignasi Vidal (i de la resta del repartiment, sense excepcions), el joc màgic d'il·luminacions, la música corprenedora amb temes mítics (mitiquíssims), l'escenari mutant i es-pec-ta-cu-lar, el ritme imparable de l'obra o la direcció de Víctor Conde. Tot surt a la perfecció. Però no ho faré.





No hi ha paraules. Només música. I la sensació d'haver viscut tota una altra vida en les tres hores que somies un somni.

I l'endemà sortirà el sol.    


 

2 comentaris:

Anómalo ha dit...

¿Es el mismo reparto que estaba en Madrid? Porque me parece que hayamos visto dos musicales totalmente distintos.

Sonix ha dit...

Tengo ganas de ir a verlo, a ver cuándo puede ser. Lo vi hace un par de años en Londres, y me emocionó y me encantó, me gustaría poder comparar con la versión en español.
Un saludo!