dijous, novembre 03, 2011

Brañaganda, de David Monteagudo




Potser per la seva voluntat d'enfocar el fantastique des d'una òptica més costumista, vaig decidir donar a David Monteagudo una segona oportunitat.
La primera, Fin, no havia passat l'examen. Marcos Montes no em venia de gust (flairava a Sexto Sentido des del moment en què vaig sentir a parlar de la trama) i ara, amb Brañaganda, m'havia picat la curiositat.

Al cap i a la fi, una història d'homes llop (lobishome, com repeteix una i una altra vegada a la novel·la) ambientada a la galícia rural de postguerra podia tenir el seu punt.

Doncs no.

Ras i curt: no m'ha agradat.



Diu Monteagudo que aquesta és la primera novel·la que va escriure després d'intentar fer una espècie d'autobiografia extensíssima.

Es nota: no hi ha cap coherència interna en el text, la història avança a trompicons i el ritme és tan irregular que les frenades estan a punt de provocar fuetades cervicals a la retina del lector. Les descripcions tornen a ser com les de Fin: egebèiques; llargues parrafades sobre l'efecte de la llum del sol sobre la neu o el color de les fulles dels arbres. 

I el que és pitjor: la història de l'home llop és una anècdota.

La novel·la de Monteagudo gira al voltant d'una família en un poblet de Galícia, que de vegades sent a parlar d'atacs d'un home llop. De fet, el capítol més trepidant de les 130 primeres pàgines se'l passen munyint una vaca.



No és fins a la segona meitat de la novel·la que no agafa més protagonisme la cacera del lobishome. Però no hi ha cap mena de tensió. No hi ha suspens. No hi ha terror. Que potser és problema meu, perquè és el que buscava. A més, enmig del que semblaria el clímax final, el que hauria de ser un crescendo es converteix en un diàleg entre pare i fill sobre el plaer de la lectura, absolutament fora de lloc.

I el final. Realment, Monteagudo s'ha convertit en un referent pels seus finals. Sorprenen, no hi ha cap dubte. Però les sorpreses no són necessàriament positives, sempre. Si bé no és tan escandalós com el de Fin, la resolució de Brañaganda deixa una mica el pòsit de pressa de pèl.

Vaja, que si voleu homes llop més enllà de Paul Naschy, revisiteu Romasanta de Paco Plaza o llegiu-vos Ullals de Salvador Macip.

2 comentaris:

Perlita de Huelga ha dit...

Con Monteagudo me pasa como con Shyamalan: todo sea por un final con sorpresa. PEro no se justifica en ningún momento y el truco ya es demasiado conocido.

Yo he leído Fin y Marcos Montes y tampoco me emocionaron. No entiendo esos reportajes tan halagüeños en El País y compañía, cuando me recuerda a un Stepehn King flojete. Pero claro, King es mainstream y no mola, y la editorial Acantilado es muy estirada y minoritaria y, por lo tanto, guay.

Por cierto, y no es peloteo, pero me gustó mucho más tu Año de la plaga. Me puso muy mal cuerpo.

Jordi Via ha dit...

No em cansaré de defensar Fi. Trobo que el final és l'adient i a més hi ha doble lectura. L'important en tota aventura és el trajecte i jo el vaig gaudir.
Però és qüestió de gustos.
L'any de la Plaga em va agradar molt i també el recomano pel mateix: quina angoixa tu...