Garth Marenghi's Darkplace

Garth Marenghi, l’autor total, va veure com la seva gran obra, una sèrie de televisió revolucionària als anys 80, no veia la llum.

Massa avançada per a la seva época, potser?

Afortunadament vivim en temps de crisi d’idees, i això ha fet que els executius de Chanel 4 hagin decidit desenterrar-la, treure-la del magatzem, i emetre-la per fi.

I no una emissió normal, no. Una edició amb fragments de les entrevistes a Garth Marenghi (creador, guionista, director i protagonista), Dean Learner (productor) i Todd Rivers (actor).

Així, per fi assistim a aquest espectacle de sis episodis de vint minuts de duració, i quedem enlluernats per la capacitat fabuladora de Marenghi.

                           

A mig camí entre les sèries d’hospitals tipus A cor obert, La dimensió desconeguda, MacGyver i Quantum Leap, Garth Marenghi’s Darkplace és la sèrie definitiva. 

Rick Dagless (Marenghi) és doctor a l’hospital Darkplace, sota les ordres de Thorton Reed (Leaner) i sempre escortat per un altre gran metge, Lucien Sanchez (Rivers). El dia que la bellíssima doctora Liz Asher (Madeleine Wool) arriba per a incorporar-se en plantilla, un antic amic de Dick obre les portes de l’infern en una habitació de Darkplace.

A partir d’aleshores, els companys de feina hauran de combatre tots tipus d’estranys successos: morts resucitats com a dimonis, doctores telequinètiques, nadons aberrants d’un sol ull gegant, metamorfosis simiesques o gaiteros sinistres. Sempre comandats per l’astúcia de Dick Dagless (que és Garth Marenghi, recordem-ho). Cada capítol acaba amb una reflexió d’aquest a la teulada de l’hospital sobre la soledat de l’heroi.

Les actuacions són magistrals. Garth Marenghi mereix tots els premis interpretatius que hi hagi (l’Emmy, l’Oscar, el Goya, el Cesar i el SuperMario), amb una épica i una varietat de registres escandalosa. Passa de la comèdia al drama en un obrir i tancar d’ulls, però se’ns mostra sobretot com un heroi d’acció. Potser Dean Leaner no és actor (publicista i productor sí, però no actor) i per això la seva interpretació s’ha de valorar molt més. La contenció, la monocordia, la rigidesa, les mirades a càmera, tot plegat ens transmet versemblança i realitat, que era el propòsit de Marenghi. I no cal dir res de River i Wool, potser els dos sex symbols més calents de la petita pantalla que hagueu vist mai des del menjador de casa.

                                  

La reposició és del 2004, però paga la pena recuperar-la per valorar el talent de Marenghi, i reconèixer en ell el visionari que va ser durant els 80. La sèrie no ha envellit gens ni mica i es veu igual que aleshores. I, a l’inrevés que George Lucas, Marenghi’s no ha volgut tocar un sol fotograma i ha deixat intactes les errades que va cometre en el seu moment (que en va fer, però disculpables), com són: els errors de raccord, l’abús de la càmera lenta, les perruques exagerades, la música distorsionada, la mala il·luminació, els efectes especials deficients, els oblits de guió, els micros per sobre de l’escenari, el cartró pedra, el cotxe de golf per simular un vehicle real, la nul·la continuïtat narrativa, els clixés portats a la màxima expressió, l’acció vulgar, la inversemblança dels diàlegs, els tirotejos gratuïts, els especialistes als quals se’ls veu la cara en primer pla o les escenes repetides. Nimietats per a una obra mestra.

Las tres balas de Boris Bardin, de Mil J. Krmpotic.

Un robatori a l'Argentina dels 80. 

Policies implicats.

Traïcions, tortures, tirotejos, furgons blindats.

Pols, carn, ulleres de sol, sexe.

Milo J. Krmpotic ha dissenyat a Las tres balas de Boris Bardin un trencaclosques amb aquestes peces. Construeix la història d'un crim, d'una venjança, d'un error, en base a la deconstrucció temporal de la història. De vegades barroca, de vegades directa i contudent, sovint resulta difícil seguir el fil dels fets per manca de dades (qui ens explica, què ens explica, quan ens ho explica) i és molt fàcil perdre's si no s'està atent.

Però el destí tràgic d'aquests tres germans condemnats des d'un principi és hipnótic i fascinant. Història negra, que recorda a l'Atraco Perfecto de Kubrick, al No és país per a vells de Cormac MacCarthy i al Reservoir Dogs de Tarantino.

El llenguatge, un argentí dens (no us preocupeu, hi ha glossari al final) ajuda a crear aquesta atmòsfera bruta i decadent, de western on les fronteres no queden clares. De fet, tota la novel·la m'ha semblat una gran història crepuscular de vaquers en un indret que s'enfonsa.

Potser un dels mèrits principals de Las tres balas de Boris Bardin (breu, directa, com un tret) és aquesta sensació de mastegar de sorra, o d'ensumar la flaire de la sang resseca mentre la llegeixes.

Una novel·la gens mainstream, però que acaba deixant un pòsit que va creixent mica a mica després de la seva lectura. 

Com una Quílmes ben freda.

Mis seres queridos, de Juan Aparicio-Belmonte

Sóc molt fan d'Aparicio-Belmonte.

D'una realitat molt concreta, el Madrid més castís, n'extreu històries d'allò més delirants i insospitadament universals.

La seva obsessió pels psiquiatres i les femmes fatales, com ja passava a Una revolución pequeña, és el motor de la seva darrera novel·la, guanyadora del II premi Bubok.

En aquesta ocasió, un psiquiatre infantil que s'avorreix a la feina i no tracta els seus pacients és contractat per treure la fantasia hipnotitzadora d'un home. En realitat ho fa perquè se sent atret sexualment per la filla d'aquest individu.

A partir d'aquí, tot un seguit d'embolics, sempre amb el rerefons del patetisme i el desengany i d'unes relacions familiars (aquests seres queridos) que són d'allò més desestructurades i lamentables.

Tot i que l'argument és bastant més erràtic que la seva anterior novel·la, m'encanta la història del protagonista, que creu fins a la bogeria que té un poder per fer esclatar els ordinadors a les mans dels seus usuaris, només enviant-los mails des destrucció.

Ell diu que no ha vist mai cap pel·lícula de Todd Solondz, però jo sostinc que Aparicio-Belmonte és tan àcid i cruel com el director de Happiness.

"El caso es que el ordenador estalló. Así, sin más. No lo hizo como si llevara adosada una bomba, pero sí como si portara en su interior un petardo seco que me dejó sin aliento y a mi abuela desvanecida sobre el suelo de aquel salón lleno de plantas que parecían extraterrestres temblorosos, envueltos en el humo azul y sofocante provocado por la deflagración. (...) Luego vi a mi abuela tirada en el suelo ajedrezado con los ojos cerrados; a mi abuelo acercándose, premioso desde el cuarto de baño mientras trataba de subirse los pantalones a través del humo azul:

-¿Qué ha pasado? ¿Qué ha pasado? -y, entre toses, parecía temer que aquellas plantas brumosas pudieran atacarle, mordeler los tobillos o los genitales".

Mujer abrazada a un cuervo, d'Ismael Martínez Biurrún.

Ismael Martínez Biurrun penja una foto al facebook. És la ressenya que Ricard Ruiz Garzón fa de la seva darrera novel·la, Mujer abrazada a un cuervo.

Em sorprenc en veure-m'hi mencionat, junt a Defoe, Camus i Justin Cronin.

A veure, a veure... novel·la de terror, històrica, de ciència-ficció... i la peste negra com una ombra amenaçadora. Això fa bona pinta.

La llegiré.

El diumenge passejo pel Mercat de Sant Antoni i m'aturo a xerrar amb els germans Joan i Pere Vall. La fem petar sobre cinema i llibres i projectes estruncats. Veig una novel·la a la seva parada i no puc resistir d'agafar-la i llegir-ne la contraportada. És un d'aquests best-sellers cientifíco-alarmistes dels setanta sobre la possibilitat d'un rebrot de la peste bubònica  a Nova York.

La Muerte Negra es ven així: "...es una terrible novela de emoción sibre el mayor desastre médico. Y lo más impresionante es que uno cree que realmente podría suceder".

En realitat, el millor de la novel·la és la contraportada: "Una adolescente que regresade una excursión es abordada por un chulo en la bulliciosa estación terinal del autobús. Ella tose en su cara (...) La gran ciudad se convierte en un matadero humano". Perquè la resta és infumable.

Així que començo a llegir la novel·la de Biurrun amb el referent setantero al cap, i em trobo una molt bona sorpresa.

Cruz té un secret: és una noia que pot viatjar al passat. Com a espectadora, com un espectre voyeaur que pot veure i no ser vista. Retorna una i una altra vegada als moments que van desembocar en la separació dels seus pares, un eminent biòleg i una pintora (que ara està emparellada amb un escriptor). Cruz, a més, té un amic raret, Michi, un superdotat intel·lectual sense habilitats socials.

El pare de Cruz li parla de maledicció que persegueix una familia en un poble de Lortia (l'última vila de Navarra afectada per la pesta negra), per la qual tots els hereus des del segle XVII neixen morts i amb bubons i pústules. Anima la Cruz a investigar el fenomen, sobre el terreny, per esbrinar si la pesta bubònica és una bactèria o un virus, i si es pot transmetre de generació en generació. Un descobriment revolucionari, vaja.

Però quan Cruz viatja a Lortia amb Michi, descobreix moltes més coses. 

Se n'adona que els seus salts temporals no necessàriament són invisibles. Que pot interactuar amb el passat.

I qui sap si canviar-lo...

Ismael Martínez Biurrun aconsegueix amb Mujer abrazada a un cuervo el més difícil encara: una barreja de gèneres de forma absolutament fluïda, que basculen del terror (alguns dels viatges a la Lortia medieval) a la ciència-ficció especulatòria (tota la investigació mèdica, al més pur estil Michael Crichton), passant per la tragèdia romàntica (la història del metge francés disfressat de corb i la pubilla de la familia Uztarroz). 

Costa situar-se al principi, com amb qualsevol bona novel·la de viatges temporals, però un cop establertes les bases (el present està narrat en passat, i a la inversa), resulta apassionant recórrer els carrers d'una Lortia delmada per la pesta. Cruz no té un DeLorean, ni la fabulosa maquinària pseudo-steampunk dissenyada per Félix J. Palma, però les regles de Biurrun, l'univers creat per ell, és sòlit i coherent. Cruz viatja a través del dolor, de la tragèdia, i recorrerà dues malediccions familiars en paral·lel, la de la familia Uztarroz i la de la seva pròpia.

L'estil de Biurrun, sovint molt líric, és força visual i et fa entrar de ple en la narració. Et fa ensumar l'horror, sentir-te contagiat per l'epidèmia quan tanques el llibre abans d'anar a dormir.