dilluns, de febrer 28, 2011

Darth Vaderette's birthday



És l'aniversari de Darth Vaderette, i està molt emocionat obrint regals a l'Estrella de la Mort, però... espera! en Bishop, de la Weyland Yutani, li ha fet arribar un paquet?

L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez.



Colpidora. 

La darrera novel·la d'Eduard Márquez és tan breu com intensa, i et deixa trasbalsat després de la seva lectura. La seva aparent senzilla literària, despullada de tot allò que sigui superflu, utilitzant només les paraules necessàries, com un rellotge no té engranatges sobrers, la transforma en un allau de sentiments que  t'arrosseguen gola avall, fins a la boca de l'estòmac.

El temps es fragmenta en mil records de joventut, de desenganys amorosos, d'iniciació a les drogues, de pares que desapareixen, de perdó, de capellans pedòfils, de pantanos inaugurados i retrobaments, per explicar la història de la pèrdua d'una filla, però també cerca de la pèrdua de la inocència d'una generació. 

Agafeu la butaca més còmoda de casa. Poseu el Horses de Patti Smith i llegiu L'últim dia abans de demà d'un glop. 


Si no ho heu fet ja, us recomano Els jugadors de Whist, que junt amb la novel·la de Márquez formen un mapa sentimental català de les darreres dècades.

divendres, de febrer 25, 2011

Clint Eastwood's Wolverine


Dirigida per Sam Peckimpah, la versió de Lobezno interpretada per Clint Eastwood. En una dimensió alternativa on Olivia Dunham és molt més simpàtica i promiscua, algú ha pagat l'entrada per veure-la.

PS. S'ha de dir que al cartell jo hi veig Al Pacino i no Clint Eastwood. Però és que segurament en aquesta dimensió paral·lela Eastwood té la cara de Pacino, i Pacino té la cara de Dustin Hoffman, i Dustin Hoffman no existeix. I per això són més feliços.

dimecres, de febrer 16, 2011

Killer, de Guillem Clua.

Que Guillem Clua és un dels escriptors teatrals més talentosos del panorama actual ja ho sabíem. No només perquè la seva obra s'estigui representant per mig Europa, ni perquè Marburg, aquella meravella, estigui a punt de donar el salt al cinema de la mà d'Isabel Coixet (silenci incòmode). Clua demostra ser un tot terreny i un abanderat de la nova ficció catalana.

Què vol dir això?

Mirem Killer.

I com Clua reconeix obertament referents tan populars com inexplotats fins a dia d'avui com Dexter o A dos metros bajo tierra.

Però tenir bons referents no és garantia de qualitat. I aquí és on ell fa un pas endavant.

Pau Moira, enterrador tràgicament destinat a conviure amb la mort des del dia del seu naixement és jutjat per 157 homicidis. Al llarg de l'obra, a través de flashbacks, confessions i interrogatoris, coneixerem la seva història.

Killer és un musical diferent, de format breu i d'un sol actor/intèrpret, Xavier Mestres, que porta el pes de l'obra i carrega amb el personatge de Moira. El seu semblant seriós, gris, ajuda a fer-nos proper aquest assassí anònim. La música és del mateix Mestres, molt en la línea del Stephen Sondheim de Sweeney Todd, amb cançons que fan avançar l'argument i un tema principal, el 24.601, força aconseguit.

Si li he de posar un però, és a nivell de gustos personals: el twist argumental que dóna l'obra no m'acaba de fer el pes. Hauria preferit més sang i fetge, més psycho-killer, que no pas l'explicació que se'ns dóna. Però repeteixo que és una qüestió personal.



Els tres músics sobre l'escenari, que també fan de personatges molt puntualment, encaixen a la perfecció en aquesta tragèdia salpebrada d'humor negre.

La direcció i posada en escena de Joan Maria Segura aposta per una forta càrrega audiovisual, amb projeccions darrere de Pau Moira i uns jocs d'ombra i llums que ajuden a separar els temps en que ens està narrada la carrera criminal de l'enterrador.

Així que ja sabeu: Killer, a la Sala Muntaner, o ben aviat de gira per Catalunya. Una bona opció per a un vespre de cap de setmana d'aquesta d'avorriment... mortal.

dijous, de febrer 10, 2011

De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami

Avui he tornat a la piscina. 
No nedava des de l'estiu de l'any passat. Ho feia regularment, però una sèrie de problemes de salut em van impedir de fer la meva estona diària de natació.
I ha coincidit amb el període de sequera literària més llarga des de que vaig començar a escriure.
Per Nadal va caure el De què parlo quan parlo de córrer de Murakami. El Roger Compte l'ha defensat per activa i per passiva, i cada dia comprovo el seu entusiasme de running man a facebook i twitter (ara busco en el seu blog i no hi trobo cap referència. Què estrany...) Sé que Murakami és l'ídol del gafapastisme, també, però em venia de gust llegir quelcom de no ficció. I més si es tracta d'un escriptor reconegut que explica com i per què escriu. M'agrada saber com escriuen els escriptors. Afortunadament tinc bastantes possibilitats de preguntar-los-hi en persona. Però dubto que pugui preguntar-li al Murakami.

I què m'he trobat?



Identificació. Un home amb preocupacions, entrebancs i manies amb què m'hi he pogut sentir molt a prop. Val, jo no corro cada dia. Ni tan sols corro gairebé mai, de fet. Però l'enfocament sobre el procés d'escriptura és molt semblant al meu. La qual cosa recomforta.

A més, és un llibre deliciós, de principi a final, que no enganya amb falses épiques de superació personal.

Torno a nedar. Sense la disciplina ni l'esforç de Murakami. Però amb l'entusiasme de qui sap que aviat es posarà a l'ordinador per tornar a crear històries.