diumenge, de març 27, 2011

Todo hombre es un minero. Delfín Quishpe does it again.

-¿Quieres ser número uno, Delfín?
-No, que me pases esas galletas.

Ja el coneixíem per aquell megahit de Torres gemelas sobre l'atemptat de l'11S.
Va tornar amb la megabanda sense nom formada per ell, La Tigresa de Oriente i Wendy Sulca, per cantar a Israel a En tus tierras bailaré. Des de The Band o el Supergrupo de Superlópez que no es veia una cosa així.

Delfín, emprenyat amb Wendy Sulca, la Trigesa i algun altre que passava per allà.

Ara, reprèn l'actualitat (amb un any de delay) i canta als miners xilens que van quedar atrapats durant ja no recordo quants mesos.

Todo hombre es un minero és la nova joia de Delfín Quishpe.


A destacar els següents detalls:


  • La notable influència de Buried, de Rodrigo Cortés, en la realització. L'ús de l'espai tancat, el pla curt (impostat), la llanterna sobre el cap de Delfín, la sensació d'opressió.
  • Una melodia al nivell de Depeche Mode. Aquí es nota una evolució en l'estil de Delfín. Ja no és música per a autos de xocs. Ara, com a mínim, ja pot sonar al Tren de la Bruixa o a la nòria (que en català és roda, però si escric roda tothom s'imagina un pneumàtic, i la imatge no s'acaba d'entendre, i comenceu a pensar què haurà volgut dir aquest paio, serà l'autocorrector que li ha fet una mala passada?, i us distraieu. I total, no queden més de dues tonteries).
  • Por el honor de su trabajo, casi pierde su vida: es un ejemplo para el mundo. Això és el que pensa Delfín Quishpe. Estar a punt de morir a la feina és un model a seguir. Aquesta és la seva filosofia. Però jo encara no he vist que ell la practiqui.
  • La inclusió de No puede serrrr, com aclucada d'ull  a Torres Gemelas, tanca el cercle.
Un home del seu temps. Del seu.

Així que des de Ronya Mortis ens preguntem...

Per a quan una cançó dedicada al Japó?
I quin enfoc donarà?
Caurà més sobre el terratrèmol, el tsunami o el desastre nuclear?
Serà capaç de rimar Fukushima amb mina?
Cantarà també els noms dels herois de la central? Sabrà pronunciar-los?
Tindrà en algun detall de mal gust? Vivia el seu amorsito a Sendai?
L'espero amb delit.

Bé, potser amb delit no, però sí tinc curiositat.

La viva imatge d'un triomfador.

dissabte, de març 26, 2011

Després de Laura, de Jordi Cabré


En Salvador és un músic de funerals.En morir en Bernard, amic seu, el millor intèrpret que hagi existit mai de Beethoven, rep la visita de la Laura, la seva esposa. És una dona magnètica, fascinant i alhora perillosa, que li demana rebre classes de piano.En Salvador, casat, amb una vida estable, al principi s'hi oposa. Però acaba quedant enganxat en la teranyina sexual que la Laura ha teixit al seu voltant.A partir d'aquell moment, en Salvador comença a millorar com a músic, agafa fama i prestigi, i intueix que està molt a prop de trobar la melodia perfecta.
Un parell de segles enrere, Beethoven es mor. I amb ell el misteri sobre qui és la seva estimada immortal. I quina relació pot tenir amb una melodia que no va quedar escrita enlloc, però que se sospita que és tan poderosa com per modificar l'ànima de qui l'escolta...

No us la perdeu.

La darrera novel·la de Jordi Cabré (i ja en fa molt de l'anterior, ja en tenia ganes) és un altre encert. Una novel·la que mereixeria estar entre les més venudes d'aquest Sant Jordi, perquè s'ho val.
A nivell argumental, perquè la història fàustica que planteja sempre funciona, i a més està ple de troballes com aquest música de funerals que és un no ningú i que de sobte és el centre d'atenció en el món musical. Pels escenaris vius (vivíssims) de Viena, Nova York o Barcelona, en una espècie de novel·la de James Bond sense agents secrets, però amb secrets sobre la gent. Hi ha moments en què l'obsessió del protagonista m'ha recordat al de "Stir of echoes".

Formalment, la novel·la està treballadíssima. Està escrita com si fos una simfonia, sembla música, amb moments més alegros i d'altres de piano forte, però sobretot, flueix de forma natural, com si estiguessis escoltant una cançó, o assistint a una ópera.

La gran troballa és el narrador, però. No diré gaire res, només apuntar que és un director d'orquestra d'allò més exquisit.

Les comparacions, les metàfores, les descripcions estan fetes en base a l'argot musical, però sense sonar forçades. A Rubik a les palpentes, Cabré ja havia bastit la seva història sobre un món cromàtic, i ara ho millora, veu l'aposta i la puja en submergir-nos en aquest homenatge a la música en majúscules. La que pot canviar el món i les persones, la que pot alegrar-nos o deprimir-nos.

I per això crea tota una banda sonora que plaga la novel·la de cançons, que es poden consultar en l'índex però també a la pàgina de facebook de Minona von Stackelberg, un dels personatge importants en la història.



M'explicava Jordi Cabré mentre parlàvem de Després de Laura que, una tarda, va agafar un avió cap a Viena, es va plantar al Zentralfriedhoff (el cementiri central, un dels escenaris de la trama), va buscar-hi una tomba en concret (que surt a la novel·la), hi va posar un paper al damunt i amb el llapis va reproduir-ne la inscripció. Després va agafar el vol de tornada a Barcelona.

Això és passió per escriure.

I això, amics, es percep en cada paraula de Després de Laura.

dimecres, de març 23, 2011

FX a la catalana


A Ermessenda, els personatges envelleixen.
Això se sap perquè els posen pòlvores de talc als cabells i a la barba.