dimecres, de maig 25, 2011

Distorsiones, de David Roas

Seré capaç de tornar a escriure més de 140 caràcters per opinar sobre res?
És la brevetat una virtut o una circumstància?



Vaig veure una entrevista amb David Roas al Pàgina 2, cap a la tardor de l'any passat. Parlava de la seva darrera obra, Distorsiones, i de les influències diverses que l'inspiraven. De Twilight Zone a Edgar Allan Poe.

Així que havia de llegir distorsiones, sí o sí.

El recull d'històries és fantàstic (en tota la seva polisèmia). N'hi ha una primera part de més llargues, amb més voluntat de construir una història, i una segona que dispara cap a l'apunt breu, la sorpresa i l'impacte del moment. Com en tot llibre de relats, el resultat és irregular però notable. El que satisfà, en el meu cas, és la voluntat de gènere, d'escriure quelcom difícil de trobar en aquest país, i de fer-ho amb qualitat.



Ara que ha passat un temps des de la seva lectura (crec que el vaig llegir cap al nadal, així porto el blog de desactualitzat), encara conservo molt vius alguns dels seus contes. Sympathy for the devil, amb el seu joc de supersticions, rols i identitats confuses; i sobretot La casa ciega, que pràcticament obre el recull i que per si sol justificaria pagar-ne el preu. De fet, el relat de La casa ciega em té tant obsessionat com el protagonista del mateix, que observa una masia amb les finestres tapiades en el seu trajecte habitual en l'AVE, i hi fantasieja.

Paga la pena aturar-se una mica més de 140 caràcters per a recomanar Distorsiones. Tot i que es faci tan curt!

PS. Aquesta portada és una meravella. 

diumenge, de maig 01, 2011

Ultrashow, de Miguel Noguera

La idea d'un home que surt amb pantalons de pijama, sabatilles d'estar per casa i samarreta del Múrcia, i explica coses.

Projecta dibuixos amb un power point. Beu aigua entre el subjecte i el predicat d'una frase. Gesticula, crida i xiuxiueja. Molt fort. Molt intens. 

No fa acudits. Les coses que diu, en principi, no són coses que hagin de fer gràcia. Però aquest home provoca la riallada, la llàgrima i el dolor de mandíbula.

Miguel Noguera sembla descurat, absent, com si no parlés ell, com si fos un ventríloc que s'ha deixat el ninot darrere de les cortines, però que decideix seguir endavant amb la funció. Com un espectacle de teatre negre en què no han apagat els llums.

Idees peregrines: pederastes que desafien l'estadística, carrers amb noms de lògica absurda, portes massa grans, rampes en trens, senyores que queden enganxades en un banc del parc. Steven Seagal com a llavor del crim.

Hi ha altibaixos. Idees que no acaben de quallar i que Noguera es ventila ràpid. Però predominen les bones, les que ens mostren una altra forma d'entendre la realitat, una visió pròpia, diferent i, sobretot, nova.


No havia vist mai a ningú fer el que fa Miguel Noguera.  És possible que en surtin imitadors, però dubto que aconsegueixin fer el que fa ell.
Perquè només hi ha una forma de definir-ho. Miguel Noguera fa el que fa Miguel Noguera.

Si en voleu més, Blackie Books ha recopilat unes 300 idees en l'indispensable Ultraviolencia. L'estic llegint i el gaudeixo com pocs. El paladejo. Lee despacio. L e e  d e s p a c i o. Val molt la pena. L a  p e n a. Així, molt fort, com molt intens.